És massa tard per ser pessimista!!

Aquesta és una afirmació optimista o pessimista? O és una visió positiva dintre un context negatiu? Després de mirar el programa “Home” del 33, que ha acabat amb aquesta frase, m’he quedat amb aquesta sensació, la d’un pessimisme real contra un optimisme anhelat... El que s’explica en aquest documental és molt gros i recomano que hi dediqueu una estona...que val la pena... Les imatges que es mostren són impactants i tristes, i les conclusions com les que diuen que les ¾ parts del recursos pesquers estan esgotats o que els glacials de Groenlàndia han perdut un 40% de la seva amplitud en ben pocs anys són només dos exemples del malalt que tenim casa nostre. I realment si analitzes el nostre dia a dia amb una mica d’atenció, t’adones del malament que hem fet i que estem fent les coses.
Acabava donant una dosis d’esperança, dient que encara som a temps de frenar-ho, de canviar-ho. Per fer-ho, però, parlava de la necessitat d’un consum responsable i d'un comerç just per evitar que encara es faci més gran la diferència entre rics i pobres on el 2% de la població mundial concentra la major part de riquesa del món, on el 20% de la població esgota el 80% dels recursos del planeta, on els països més pobres són els més rics en recursos naturals, però per desgràcia exploten els rics... i així podríem seguir molta estona.
Al final, apareixia la imatge de la muralla xinesa i del mur de la vergonya com la trista realitat de l’estupidesa humana...
En aquesta època, demanar un consum responsable i un comerç just és com una broma de mal gust... i és que realment ara sembla que s’hagi de tenir de tot, des d’ una tele plana amb TDT passant per una nespresso, un robot aspirador, un rentaplats, una assecadora, una play, una wi, un ipod, un mòbil d’última generació... I és que al final, no hi ha res més cert que la frase que diu: no és més ric qui més té sinó qui menys necessita, i el que realment necessitem, no ho sabem trobar.
Per contra aquest cap de setmana, comença una onada de referèndums sobre la independència per molts pobles catalans, cosa impensable mesos enrere. Potser aquí se li dóna més importància de la que té i allà se n’hi dóna menys de la que té, però al final... qui ho farà més o menys transcendent serà la quantitat de gent que vagi a votar... això sí, sigui el que sigui... sinó cuidem el territori no ens servirà de res cap independència... i ja seria ben trist, tot i que és massa tard per ser pessimistes.

Propòsits

Reconec que el vaig descobrir tard, gràcies a la gira amb en Feliu Ventura. Per la majoria de gent ha estat al revés, i tot i haver-l'o escoltat abans, no va ser fins llavors que el vaig acabar de descobrir. L’altre dia escoltava una entrevista que li feien i em va ressorgir un sentiment de nostàlgia. Nostàlgia de música. I també, perquè no dir-ho, nostàlgia d’un personatge que transmet calma, serenitat, sinceritat, humilitat... a tots aquells que l’escolten. Tan se val si és en un concert, entre cançó i cançó o en una entrevista... però em va semblar una bona manera de començar de nou després d’aquestes vacances.
Aquest ritme de calma és un dels propòsits avançats pel proper any... intentar frenar i sobretot, no abaratir els somnis...

Última setmana

Aquest cop estic escriguent des de la costa del Pacífic, més cap al sud, on és temporada seca i havíem d'acabar de passar els darrers dies amb sol i platja recuperant forces per la tornada...
Després de fer canopy a Monteverde, una gran experiència, vam anar cap al Rincón de la Vieja, un volcà encara actiu, on vam poder veure tota l'activitat volcànica que hi ha en aquest país. Després de veure pailas de fang, cascades, fumaroles... vam acabar en unes fonts termals, on vam conèixer un noi molt trempat de Valladolid...vam compartir una bona estona amb ell, ens vam posar una mica al dia de Costa Rica i llavors vam fer la última parada de muntanya del viatge....
Vam arribar tard, de nit, i una mica perduts, i on confiàvem allotjar-nos estava tancat... estàvem al mig del bosc, i volia començar a ploure... Llavors, preguntant en una caseta, ens van enviar a buscar la senyora Paca, "que con eso tiempo debe estar en casa", ens va dir, i així ho vam fer... va sortir una dona, ens vam enfangar i ens va deixar allotjar-nos en unes cabines que d'entrada feien bona pinta... realment no estaven malament però si fins el moment la pregunta que fèiem als llocs on anàvem dormir era si hi havia aigua calenta, aquest cop, per les circumstàncies no la vam fer... i el pitjor no és que no n'hi havia, sinó que de l'aixeta no sortia res... Així que amb la pudor que ens feia la pell dels sulfats de les termals i sense poder baixar per dir-li res a la senyora Paca, ja que estava diluviant i estèvem dalt d'un turó... vam decidir que demà seria un altre dia... i ja es veuria... El dia següent, vam anar esmorzar amb la Paca i li vam comentar l'ho de l'aigua i no hi va donar cap importància... nosaltres al final tampoc, el que volíem era un sostre i un llit... i l'esmorzar era estupendo.
Vam anar a veure el Río Celeste, un riu d'un color espectacular per la barreja de minerals...i ens vam tornar a banyar en unes aigües termals, acompanyats de tres dones molt trempades de Mar de la Plata (Argentina). Totes d'uns 55 anys on una d'elles porta viatjant més de 4 mesos sola, amb el seu cotxe i el gos... i encara li queda molt de viatge... vol atravessar Rússia....
Ens faltava per veure la cascada del riu que diuen és espectacular, però mentre erem a les termals... va començar a diluviar... molt... i el que era un riu blau cel, es va convertir en un riu marronós... ens vam quedar sense veure la cascada... :-( A més, de tornada, amb la pluja i el fang vaig anar a parar de panxa al terra, i entre riures argentins, ticos i santdalmains, ben enfangat vam acabar la caminada...
I ara sí, ja cap al Pacífic en busca de sol i platja, on ens han dit que no plourà (només arribar a la tarda, pluja!!!!). L'endemà entrem al parc Manuel Antonio, i la tarda decidim anar una mica més al sud en un poble més tranquil i més tico... de camí... diluvi!!!!!!! Molta pluja!!!! TORMENTA TROPICAL!! Entrem en un hotel, aquest cop sí... dutxa d'aigua calenta, sopar, cervesa i esperar que els darrers dos dies siguin més assoleiats...
Escoltant música a l'habitació sóna: " Quan surt el sol, txuru, txuru, quan surt el sol...." a veure si ens escolta i torna la temporda seca... sinó ens tornarem a mullar... que tampoc passa res!!!

Calor i fred

Acabem d'arribar a Santa Elena, una regio muntanyosa i de dificil exces al centre de Costa Rica, prop del Golf de Nicoya. Despres de passar una llarga nit on m'ha costat molt dormir (suposo perque tenia els ulls mes pendents a la finestra de dalt de l'habitacio, on ahir mentre feiem la migdiada, se'ns va colar un mono i ens va ben espantar...) hem fet una escapada a les cascades de Montezuma. Llavors un banyet a la platja per acomiadar-nos del poble i tot aixo a mes de 30 graus a quarts de 9 del mati. Despres d'un bon esmorzar, tipic de la zona (fruites, iogur, arros amb frijoles, ous... i amb un batut de frutia espectacular...) i
ben dutxats, hem provat el cotxe, i sorprenentment l'amortiguador ens ha deixat continuar... Parant a mig cami per dinar, a les 4 de la tarda hem arribat a Santa Elena on devem estar a uns 15 graus, o menys, i on el vent bufa fort i plou una mica... Amb nomes 100km de diferencia, quins canvis!!! Pero ja va be. Quatre dies de calor eren masses i ara toca refrescar-nos i potser mullar-nos.
L'objectiu de venir a aquesta zona es fer canopy, un esport d'aventura molt tipic del pais i que pinta molt emocionant, potser massa, ja veurem... Ens hem instal.lat a un hotelet molt xulo, de fusta i amb molt bon ambient... on per 15 dolars els dos, tenim habitacio+esmorzar+internet (amb un teclat sense accents com podeu comprovar) i cafe tot el dia. Aquesta es una zona de cultiu de cafe i formatge... i per la fred i el verd que l'envolta recorda una mica la zona dels nostres Pirineus....
En definitiva, aquesta crec que sera una bona manera d'iniciar la darrera setmana de viatge... Esperant que per alla tots estigueu dallo mes be... nosaltres seguim fent cami per la PURA VIDA COSTARRICENSE.

Pluja, platja, amortiguadors...

Acabats d'arribar a Montezuma, al sud de la península Nicoya, ens hem instal·lat en unes cabines enmig del bosc i a prop de la platja... Aquí la selva i el mar es separen per una fina línea que quasi ni es percep... Hem recorregut una mica el poble, cosa ràpida ja que és molt petit, però pel diminut que és, val molt la pena... i sinó que li diguin a la Vicky... ens ha costat molt arribar-hi... quines carreteres... si és que es poden dir així... em sembla que ens hi hem deixat l'amortiguador del 4x4... ja veurem quan hàgim de marxar com respon...
Ara venim de Sámara un petit poble molt bonic, amb platja a la costa del Pacífic... hi hem estat dos dies i hem fet escapades per la costa del voltant... Kms de platja deserta i espectacular... Increïbe... Per fi sembla que hem deixat la pluja endarrera ja que diumenge ens n'anàvem a fer una caminada pel riu Celeste, al nord del país però veient el panorama vam canviar la ruta i hem anat a parar a la costa del Pacífic. D'aquí un parell de dies tornarem a intentar d'arribar a Monteverde per fer el cannopy i cap al riu Celeste... a veure si aquest cop hi ha més sort i el temps ens acompanya...
I llavors? Doncs no ho sé... ja es veurà... ens quedaran poquets dies i depenent de si tenim ganes de platja o de muntanya anirem al Parc Nacional de Manuel Antonio a la costa o pujarem el volcà El rincón de la Vieja... tot fent camí...

Imatges 1ª Setmana

Aquí hi ha un petit resum de la primera setmana en images....

Experiències

Fins avui, que fa una setmana que estem per Costa Rica, no he tingut l'oportunitat de poder connectar-me i actualitzar una miqueta el blog.
Ha estat una setmana ben intensa, ja que hem fet tota la part caribenya del país. Vam començar pel sud: Cahuita, Manzanillo, Cocles...on vam poder gaudir d'unes platges espectaculars... menjant fruita sota palmeres, en una platja de desenes de kms deserta... Alhora, mirant per sobre els nostres caps per què de tant en tan se'ns apareixien monos, iguanes... i algun "mapache"... Increïble.
Llavors vam anar a visitar un poble indígena a la serralada de Talamanca. Per arribar-hi només és possible pel riu i caminant... i ja que portem les "xiruques"... doncs caminant!!! pluja i molt de fang... però quin espectacle de la natura... En arribar vam estar amb la gent de Yorkin, que així es diu el poble, vam veure com viuen, com treballen, com es preocupen per no perdre les arrels, entre elles la llengüa Bribrí...molt maltractada, però que estan recuperant a base d'esforç. També vam veure com fan el cacao, ens van ensenyar com pesquen i com aprenen a viure del que tenen. Com són de senzilles les coses vistes així. El poble són 30 famílies, uns 200 habitants desperdigats per unes cabanyes, on tots s'ajuden i on els nens són tots com germans. Juguen al carrer, i dic carrer per dir-ho d'una manera, i no a la play o la Wi com els d'aquí... Una gran experiència...
Després d'estar dos dies amb ells, vam tornar, aquest cop amb el bot i vam fer camí cap a Tortuguero, on no vam tenir gaire sort per la pluja i per un guia... Part positiva? Vam conèixer dos alemanyes molt maques i vam fer una bona obra per algun dels futurs visitants d'aquest parc, de la qual n'estem molt orgullosos...
I avui, hem arribat a la Fortuna, un poble sota un volcà actiu que hi ha al nord de la capital, amb l'esperança de poder veure com treu una mica de lava demà a la nit... Pel matí, caminada de 5 horetes a un altre volcà i tarda de relax en aigües termals... i un cop sortim d'aquí... doncs ja s'anirà veient...

Aeroports i San José

Ja hem arribat...després de una llarga odissea entre aeroports, ahir vam arribar a San José a les 22h, hora local. A les 5h de la matinada del dissabte per la majoria de vosaltres. Així és que ens portem 7 hores de marge... Només arribar al alberg, hem fet la nostre primera "birra imperial" i ens hem posat a dormir per recuperar una mica de la son acumulada...
Avui ja marxem de San José i ens dirigim cap al sud est del país... cap a Cahuita, al Carib. Ara estem esperant que siguin les 9h del matí per agafar el cotxe que hem llogat i començar a fer camí.
Aquí la vida comença molt aviat...a les 6h del matí el sol ja apreta... i la gent ja circula... així que haurem de intentar adaptar-nos-hi i llevar-nos a aquestes hores per aprofitar cada moment de la "pura vida"...

Fer-se gran

Ahir al matí, quan hi vaig arribar ell li agafava la mà i li somreia, li parlava a l’orella, fluixet... se la mirava d’una manera... sentint el to de veu transmetia una serenor i una tranquilitat...

...escoltant la ràdio al cotxe, a la tarda, sentia un programa on parlaven de fer-se gran... trucaven oients explicant vivències, situacions viscudes... i donaven opinions sobre quan creien que un es feia gran... alguns intentaven etiquetar entre nens, adolescents, joves, grans i vells...
De ben petit, quan veia una persona de 30 anys per amunt, la feia gran, adulta... degut a que cada cop ens acostem més als 30, a la manera de viure i a moltes altres coses, ara, aquests els veig molt joves... i no només això. Amb la feina, diàriament em trobo amb pacients de 60-65 anys que realment veig joves i els ho dic...i per contra altres de 45-50 que els veig vells i no els ho dic... De totes maneres n’aprenc moltes coses, moltes. De tots.
Molts oients coincidien a dir que madurar equivalia a fer-se gran... i jo penso... vols dir? Què vol dir fer-se gran? Què vol dir madurar?

I la pau que transmetia aquell home, va desaparèixer un cop es va despedir d’ella i va sortir per la porta. Tristesa? Angoixa? Soletat? Amb 10 minuts vaig poder veure en un home, dos de ben diferents, i molt.
Crec que ell està madurant i està adaptant-se a situacions noves... déu rondar els 75... és gran? És vell? Què importa? De cada etapa se n’aprèn alguna cosa. I se n’aprèn tan o més de les dolentes que de les bones... les etiquetes no serveixen per a res...

I a vegades, ens en sortim

El tenia pendent, a punt per començar...però amb la mateixa excusa de sempre, no m’hi posava... Altre cop, el tren ha estat l’excusa perfecte. M’assento i veig al meu voltant gent ben diversa amb destins ben diferents. Tinc la sort d’estar al costat d’una parella de Lleida. Em costa no escoltar la conversa. M’encanta l’accent.
Just al mig del tren, un personatge mal carat i sense bitllet, acaba de pujar amb un gos descuidat. Discuteix amb el revisor i s’entreveu que la cosa no acabarà bé. El revisor s’aferra en una suposada llei per fer-lo baixar, que diu: “no es poden portar animals...” i sense deixar-lo acabar, el personatge li etziba un: “animales somos todos, o sea que aquí me bajo”. Al tren... somriures. El revisor tampoc pot amagar la rialla... No l’havia deixat acabar: “no es poden portar animals sense lligar”. A qui es referia?

Llavors em decanto per girar la tapa i començar la primera pàgina del llibre que tenia pendent des de feia setmanes damunt la tauleta del llit i m’enganxa de seguit...

Un cartell que diu: “llavat a pressió”, indica que ja hem arribat. Aquest accent també m’agrada i em recorda. Els nostres llibres, que es van separar a la pàgina 23, es tornen a creuar. M’agrada que de tant en tant ens trobem i compartim unes quantes pàgines dels nostres camins, tan necessàries per continuar escrivint... han estat ben diferents els nostres, però suposo que en aquesta diferència rau el que ho fa espontani i especial... Aquest cop, les pàgines compartides que quedaran, són ben extranyes... però no menys interessants... Ànims crack que a vegades ens en sortim...

... i de tornada continuo amb el meu llibre, que tan m’ha enganxat. Només espero que un cop a casa no es torni a quedar a la tauleta...

Bon camí!

Censura al segle XXI

Com més temps passa, més m’adono que constantment la nostre societat enlloc de fer passes endavant les fa enrere. Aquest cap de setmana, a Figueres, es celebra el festival acústica on hi ha programat un concert d’en Cesk Freixas... al qual, dos partits “polítics”, volen censurar. PP i Ciutadans demanen que es cancel·li perquè consideren que aquest cantautor del Penedès, pertany a moviments independentistes radicals i violents.

Deuen pensar que les coses van així... de fet a alguns llocs els hi funciona... Tot el que no els agrada ho prohibeixen i llestos... Aquesta és la seva manera de fer política... I havent rebut la negativa de l’ajuntament de Figueres a cancel·lar el concert, ara estudien portar els fets a la fiscalia... "per si poden constituir delicte", diuen. Deu n’hi do... a vegades em pregunto si la tele encara es véu en blanc i negre...

Doncs no, aquí no tindran tanta sort, i no serà pel suport que ha rebut de qui se suposa hauria de rebre’l. Suposo que no dóna vots ni bona imatge lluitar per defensar la feina que fa un cantautor com en Cesk. Per sort, els que el seguim, sabem que no defallirà, que no el silenciaran, ans el contrari i que això encara el farà més fort...

A qualsevol que no conegui la música d’en Cesk recomano que assisteixi aquest dissabte al concert, on podrà gaudir d’unes lletres carregades d’energia i sentiment que encomanen les seves ganes de viure en llibertat. I els que la coneguin, a ser allà per donar-li tot el suport que faci falta. Cesk, ànims que com bé dius, no passaran.

Dani

Quan era petit, i em parlaven de la mort, no sabia ben bé què significava... a casa, quan sentia parlar-ne, sovint era per fer-ho del pare del perruquer d’Aiguaviva o de la germana del flequer... No em suposava cap mena de trasbals... Recordo perfectament, quan va ser la primera vegada que realment en vaig sentir una de ben propera, i era la dels meu avis paterns... Tret d’aquestes la resta les veia des de la distància...
Llavors de cop i volta, d’avui per demà: la trucada...
Han passat moltes coses des de llavors, la majoria de les quals m’hauria agradat compartir-les amb ell... Crec que m’hauria ajudat a guiar-me en moments que he estat una mica descol•locat i també crec, molt sincerament, que les coses haurien estat molt diferents a la meva vida si hagués pogut compartir estones amb ell...
Cada any, aquests dies, a finals d’agost, li fem el nostre particular homenatge... trobant-nos i compartint les mateixes anècdotes, que ens el recorden i ens el fan present... Molts cops tinc por que quan tanqui els ulls i el vulgui recordar no em vingui la seva cara a la ment, o no pugui recordar el seu riure tan encomanadís... Crec que poca gent m’ha ensenyat tantes coses en tres anys com ell... vaig aprendre a viure i a compartir, a ser amic dels meus amics, a gaudir del moment i a intentar ser feliç... Ell ho era, i molt. I ho demostrava diàriament.
Per això cada cop que el recordo intento fer-ho de la manera més entranyable que puc, intentant recordar les llargues rialles, les bones converses i els grans moments... Amb ell vaig començar a viatjar... i amb ell m’encantaria continuar-ho fent.
De tot i de tothom s’aprèn, del bo i del dolent, però d’això Dani, no crec que n’aprengui mai... Se’t troba molt a faltar.
Si et pogués explicar... hi ha tantes coses de les que fliparies... ;-)
Una abraçada nen!

L'altre Tour

Diàriament circulo per la C-65, que va de Girona a Platja d’Aro, on aquest dijous transcorrerà l’etapa del Tour entre Girona i Barcelona.

Aquest dilluns vaig observar com a la carretera hi havia la presència d’una sèrie de pintades en contra de la Mat, altres a favor de la llibertat de Catalunya, estelades....

La meva sorpresa ha estat quan el dimarts, un dia després, quan tornava de Platja d’Aro cap a Vilablareix, m’han fet aturar. S’estaven fent treballs a la calçada. Un exèrcit d’homes estaven fent treballs a la carretera...No us imagineu què és el que estaven fent? Doncs sí, estaven tapant les pintades! Dos combois de 5 o 6 persones cada un les estaven tapant.... Quina rapidesa, no?

No interessa que al món es sàpiga que aquí s’està en contra d’un projecte que destrossarà bona part del territori, no interessa que al món es sàpiga que aquí hi ha gent que va a contra corrent i no interessa que la gent pensi... Com més babaus, millor! Això és una democràcia? Callar veus perquè la gent no s’assebenti del que aquí està passant? callar veus perquè el món no s'assebenti del que aquí pensem?

M’agradaria que l’eficàcia de les administracions sempre fos tan ràpida com quan les càmeres del Tour han de passar revista a una simple carretera comarcal... Visca la demorcràcia i la llibertat d'expressió.

Tòquio Blues

M’agrada llegir, però a vegades em fa falta trobar el temps i la sort d’encertar el llibre per poder gaudir de la lectura. Feia temps que no llegia, i ara que he tingut temps i la sort hi ha acompanyat... ho he aprofitat. Fa 10 minuts que he llegit l’última paràgraf de “Tòquio Blues” i m’ha encantat... m’ha enganxat.
No serà un llibre més, el qual oblidaré i d’aquí uns mesos ja no me’n recordaré... serà un d’aquells llibres que quedarà, com en el seu moment van quedar “vés on et porti el cor”, “Verónika decideix morir”, “victor jara, rebentant els silencis” o “els dimarts amb morrie”...
Tot s aquests llibres m’han marcat i ara ja n’hi puc afegir un altre a la llista... Tòquio Blues. M’ha entrat, m’ha enganxat i m’ha remogut... Moltes gràcies Jordi!

Poparb'09

"De festival en festival, nos vamos cruzando, qué tal si cambiamos de escenario...."

Aquesta frase, d’una de les cançons de The New Raemon, podria perfectament definir el que ha estat aquest cap de setmana per Arbúcies, en el Poparb...
D’entrada, dir que era el meu primer festival, amb totes les de la llei, que assistia. Així que un cop instal•lats en un càmping a les afores d’Arbúcies, en ple parc natural del Montseny, vam baixar cap a la vila per començar a situar-nos... Val a dir que el divendres, per a mi, va ser un xic decepcionant, musicalment parlant... encara que em va agradar la manera com estava muntat un festival com aquest en un poblet així.
Prenent una cervesa al bar del poble, anàvem veient desfilar tot una sèrie de músics (alguns que tocarien i altres que només venien a veure el que s’hi coïa), periodistes... Programes de ràdio en ple carrer, com el cabaret elèctric, de la Txell Bonet... una barreja ben curiosa. La majoria d’ells van gaudir del festival de la mateixa manera que ho vam fer nosaltres, sense marcar cap mena de barrera entre els que en saben i el que ens agrada escoltar-los. Podies trobar-te en Mazoni dinant en el casino del poble, els manel escoltant la Nueva Vulcano, en Sanjosex a primera fila del concert de The New Raemon, l’Albert Pla, els Mishima... Tot era molt familiar... i rematat amb una situació perfecta dels escenaris en diferents parts del poble: vora del riu, a la piscina municipal, a Can Cassó i el que em va agradar més, al pati de Can Torres... on vàrem gaudir dels “The New Raemon”.
La nit del dissabte va ser apoteòsica, amb un gran concert dels Manel, que era el primer cop que els escoltava fora d’una sala, i que em van entusiasmar encara més.... seguits per un sorprenent Miqui Puig, tot i les corones, i continuat per uns gironins, que van aconseguir que tothom xalés amb la seva energia... Per tancar la nit, un concert dels Mazoni... impressionant!!
Un cap de setmana em bona nota, on vam poder corroborar que la música que es fa al nostre país, està a un alt nivell, a pesar de la seva joventut, i que a diferència d’altres èpoques, els que la fan són com una gran família, on tots s’ajuden i s’escolten, des de la humilitat. Un plaer.

Un plaer ocult

Es va convertir en una rutina, una costum, però no es va fer quasi mai pesada... Quan vaig començar a estudiar a Reus, agafar el tren i fer camí cap a la capital del Baix Camp, va esdevenir una part més del que significava començar aquesta nova vida en terres reusenques... Els primers viatges, van ser de tempteig... ensopegant males hores els diumenges i perdent trens en les combinacions els divendres, però de seguit hi vam anar trobant la part bona, amb llargues converses i bones estones....
Al final dels 3 anys la cosa ja començava a ser un xic més pesada, i quan vam acabar vam agrair no haver de tornar a dependre dels horaris de RENFE ni de les seves vagues.
Des de llavors, però, viatjar amb tren s’ha convertit en una de les millors fórmules per desconnectar i és que quan agafo el tren -en solitari-, disfruto de grans estones per reflexionar, per parar, per pensar...
Llibre en mà, aquest dissabte per primer cop, vaig agafar un tren amb sortida de Girona però en direcció nord, un regional amb destí Cerbere. No recordo haver agafat mai un tren des de Girona cap al nord i se’m va fer ben estrany. Va tornar a ser una altre bona estona, contemplant el paisatge empordanès, parant en pobles quasi fantasmes i llegint un gran llibre: “Tokio Blues”. (per cert, bona recomanació Jordi).
De tornada, amb origen a Cotlliure i destí Portbou, encara millor... un gran paisatge, un tren atrotinat i unes quantes pàgines del llibre... una gran combinació... Ja a Portbou, una hora d'espera per enllaçar amb el tren que m’havia de portar a Girona que vaig passar assegut en un raconet de l’estació, totalment submergit en el llibre i ben integrat en l’escenari d’una estació espectacular, que va donar el toc necessari per acabar de fer més màgics i nostàlgics els viatges solitaris amb tren. Un dels meus grans plaers ocults.

Aprendre

Quan vaig començar aquest bloc, aviat farà un any, em venia molt de gust poder tenir un lloc on abocar tots els pensaments, idees, mals de cap... però en el darrer mes, aquests mals de cap són els que m’han fet deixar d’escriure....Han estat unes setmanes ben estranyes, intenses, però molt rares... he tornat a demanar perdó, i m’ha costat pair algunes coses... Imagino que aquest ha estat un dels motius pels quals no he pogut escriure durant tot aquest temps. No em venia de gust perquè no estava bé... Tornava a tenir aquella coseta a la panxa que m'incomodava...
Ja fa un dies que, almenys, em passava pel cap la idea de tornar-m’hi a posar, i ara aquí estic... intentant retrobar les paraules per dibuixar el camí del qual em vaig desviar i que per sort, m’ha fet adonar d’algunes coses....
De tot s’aprèn, diuen, i espero així fer-ho, altre cop...

Te recuerdo Amanda

Aquest matí, he escoltat aquesta cançó d'en Víctor Jara a la ràdio... I he posat aquest vídeo, on canta el Silvio Rodriguez, perquè així aprofito i d'una vegada parlem dels dos... Només de sentir-la, m'han aparegut pel cap el llibre "rebentant els silencis" d'en Jordi Sierra i Fabra... -100% recomanable- i un reportatge de 30' sobre el seu assassí...
Immediatament després, he sentit una tall d'una roda de premsa que va fer ahir l'Aznar i he vist l'anunci del PP a la Vanguarida, fent apologia contra tot el que té a veure amb l'etiqueta del català... Realment el món està mal repartit...
Hauria preferit sentir primer el tall del "pepero" i després la cançó... M'hauria quedat amb més bon regust...
I per això abans d'anar a dormir l'he buscada i l'he tornada a escoltar, per poder dormir més tranquil. Bona nit!!!

Les formes del Barça

Quan era ben petit, vivia els partits del Barça amb tota la innocència pròpia de l’edat... Quan guanyava, en partits com els de dimecres, em costava dormir, i quan perdia em neguitejava una cosa per dins...

El dimecres, després de patir durant tot el partit, a la fi va arribar aquell moment en què tots vam embogir. Va ser com quan era petit, cridant, saltant, abraçant-me amb la gent que tenia al costat. Sortir al carrer amb les mans al cap i veure tota la gent, suats, cansats, immensament contents... No recordo celebrar un gol del barça amb tanta emoció i tan sentiment... I no recordo quan va ser la última vegada que em va costar agafar el son després d’un partit...

Una alegria desmesurada, per altre banda, pel sol fet que una pilota entri dins d’una porteria... A la majoria de nosaltres aquell gol no ens dóna de menjar, no ens dóna res, tret d’unes hores de relaxació, de sentiments i emocions... I aquests dies, després del partit, quan veig la repetició del gol i quan sento els talls de ràdio narrant-l’ho, se’m torna a despertar aquella coseta a la panxa... I no sé ben bé el per què...

A pesar de tot això, m’he sentint un xic desorientat, pensant el perquè d’aquest ressorgiment d’emocions. Tinc la necessitat de justificar-ho i crec que molt es deu a la feina que ha fet l’entrenador, i no parlo de la feina com a tècnic, sinó a la feina que ha fet educant-nos poc a poc, a tots i cada un dels que seguim el futbol. Escoltar una roda de premsa, aquest any, s’ha convertit en un al•licient més d’un partit del Barça, ja que les paraules que surten d’aquell personatge sonen bé i els hi posa bona música. Crec que des del primer moment ens ha intentat vendre el treball, la humilitat, la responsabilitat com a elements imprescindibles i crec que això ha anat calant a tots aquells que seguim el Barça... Per això, crec que el mèrit d’aquest any del Barça, no serà els títols que guanyarà, sinó les formes de fer les coses, les formes que et porten a abraçar un entrenador rival quan t’està eliminant a falta de 3 minuts d’unes semifinals, les formes que et porten a parlar amb català a tots els camps on vas, sense provocar confrontacions, les formes que et porten a recordar aquells que t’han ajudat en mals moments, les formes a saber realment el què vols i el com ho vols, les formes en transmetre uns sentiments, les formes en ser conscient del càrrec que un ocupa i a deixar el llistó ben alt, tant, que serà impossible d’igualar, i no em refereixo al número de victòries... Les formes i la coherència, vét aquí el gran secret.

I aquestes formes, i aquesta coherència han fet despertar aquest nen culer que tenia guardat esperant grans moments. Espero que tot això em serveixi per justificar aquests moments de bogeria viscuts dimecres... ;-)

The New Raemon

Aquest cap de setmana a la Fira de Música al carrer de Vila-seca, tocaven els The New Raemon. Em van encantar i em van recordar el dia que vaig descobrir els Love of Lesbian, pel tipus de concert, l'espai... i per la música.
Ja fa temps que sonen, tot i que no els coneixia... però després del que vaig gaudir en aquest concert, crec que sonaran molt més...
Valen molt la pena... També em va servir, aquesta fira, per confirmar la Meritxell Gené, ja que va fer un concert genial... Cada dia m'agrada més...
Visca la Música... i els músics....
En una altre vida, m'agradaria poder-ho ser... ;-)

Comptat i debatut

La sala era petita, micròfon i cadira al mig. A la dreta un advocat i a l’esquerra l’altre. A fora els testimonis esperaven per ser cridats, un per un, per la jutgessa, que seia al centre. La primera cosa que els deia al entrar era tot allò de que s’ha de dir la veritat... en cas contrari... Evidentment en castellà.
Tots i cada un dels testimonis van anar desfilant per aquella cadira, explicant la seva versió. Veus tremoloses i insegures...
Durant el decurs del judici pel meu cap anaven passant coses, i una d’elles, una cançó d’en Pau Alabajos... Comptat i debatut!

Comptat i debatut

Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols,

amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.

País de paisatge hipotecat,

venut a la divina providència:

som hereus irresponsables i curts de mires.

País que fuig de la lectura,

no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.

País que aspira a sucursal,

sanament regionalista,

educadament dòcil,

infinitament alienat.

País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa,

que assumeixen el rol indigne d’engranatge,

que demanen permís per anar al lavabo

i no senten vergonya.

País de complexos i tergiversacions,

capital de la censura i de la manipulació mediàtica.

País de l’enveja i l’auto-odi,

que nega i neutralitza però no basteix,

que protesta flèbilment des de la barrera.

País amnèsic, desmemoriat,

que amaga la història en les profunditats de l’armari.

País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc:

retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.

País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular,

governants que són titelles dels empresaris,

amos i senyors de la pompa i l’ostentació.

País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.

País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes,

taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.

No sé el que es pensen la majoria dels que van declarar en el judici, però a quasi tots els englobaria a dins d’aquesta cançó. I hi afegeixo... País de covards, d’egoistes. País de traïdors. Que per viure sense problemes, abaixen el cap i accepten imposicions. Visca la falsedat i la hipocresia. A tots ells... Felicitats!!! Per vendre la seva dignitat i la dels altres.

"M'agradaria sortir"

Estava trista, apagada i no deia res. La seva mirada estava perduda... el seu cap no parava. És la única manera que té per sortir, ni que sigui a través de la seva imaginació... i llavors, tement la resposta, li pregunto el què li passa? Ella em mira, i em diu: m’agradaria sortir! És un “m’agradaria sortir” carregat de vida, d’energia però al mateix temps aquesta frase em deixa sense respostes. No em pregunteu el perquè però després ho relaciono amb la vida entre reixes, on des de la ignorància, imagino que aquesta frase es deu passejar per moltes de les ments d’aquells cossos presoners.
Des que es va produir la mort d’Eluana Englaro, s’han multiplicat els debats sobre l’eutanàsia, sobre si és ètic o no... Cada un té la seva opinió, totes respectables però la que més, és la seva. I en el cas d’aquesta dona italiana, molts volien decidir per ella, i ens volien fer veure que el que s’estava produint era un assassinat. Quan sento a gent com en Berlusconi opinant del tema, també en la imaginació, el portaria en la mateixa “presó” que “vivia” l’Eluana i li diria que no té dret a decidir, que ja ho farem nosaltres per ell. Si ho fés, la meva consciència no em deixaria dormir aquesta nit...

Demà?

Aquesta setmana he vist per primer cop, el mapa de la nova part de Vilablareix, on van situats els pisos concertats on se suposa que viuré dintre d’un any més o menys. Al veure escrits els noms de tots els carrers, creats de nou, m’he preguntat: com es fa això de posar noms als carrers? Mai m'ho havia plantejat.
La veritat és que tot el procés per adquirir un d’aquests pisos, està essent del tot estrany. Quan era un nen, i m’imaginava vivint a fora de casa, mai m’hauria pensat que seria així. Compro un pis sobre un plànol, que ha d’estar situat en uns camps, on de petit només hi veia blat, i després, veig per primer cop, els noms dels futurs carrers en un mapa, entregat per l’ajuntament, a través d’una revista municipal... Si m’ho diuen no m’ho crec, a mi, que m’agrada tenir-ho tot bastant controlat, que em costa inclús comprar-me uns pantalons o una samarreta... ara resulta que em compro un pis, que m’haig d’imaginar com serà per unes línies en un paper i que estarà situat en uns carrers recentment batejats per no sé qui...
Llavors, t’adones que el dia a dia et porta a un destí totalment diferent al imaginat... relativitzes, i penses que no val la pena proposar-se objectius a llarg termini, amb res ni ningú, ni amb un mateix. Plantejar-los ens ajudarà a escollir, a triar el camí, però hem de ser flexibles, i sobretot pensar que el demà pot canviar i ben aviat, que una cosa imprevisible modifica tota la resta i que res del que t’havies plantejat va tal i com havies imaginat... Així que, a gaudir de cada instant, de cada moment i de cada persona... que nosalaltres podem. Demà, ja veurem què passarà... Ella, ahir només volia sortir!!!

Polítiques de galeria

Primer va ser a Navarra, on van recolzar a UPN i ara a Euskadi on han pactat amb el PP... Encara no han començat a governar i ja estan fent el que tan havien promès en la seva campanya electoral... "A diferència dels altres, nosaltres governarem per tots, no farem un govern de fronts..." aquestes eren unes de les paraules dels socialistes d'Euskadi en la seva campanya electoral... Criticaven, de l'anterior govern, que només es preocupava de la meitat de la població i que ells això no ho farien... Doncs d'entrada, ja se'ls intueix el rumb que seguiran...
Aquest pacte és legítim, però no és ètic... dos partits que van en contra constantment, només es posen d'acord per accedir al govern i així fer fora a la crosta... Primer a Navarra i ara a Euskadi. I per deixar clar que ara el que volen és treballar i tractar els temes que realment preocupen a la població, són paraules que no paren de repetir, doncs han decidit -i en fan bandera-, de treure Iparralde (el país basc francés) i Nafarroa dels mapes del temps d'ETB (euskal telebista). Deuen pensar que així aconseguiran erradicar el nacionalisme basc de les contrades...
Ara ho veig més clar que mai... Euskal-Herria ho passarà malament els propers 2-3 anys, però això, serà la primera passa per renèixer encara amb més força...

Estones primaverals...

... i s’està acabant un altre dia, una altre setmana i un altre mes...
... fa res ens miràvem el calendari en busca d’algun dia en vermell entre tanta negror, i no en trobàvem cap fins a l’abril. Llarga travessa per aquest “fred” hivern. Però com aquell qui no vol, ja hi som, ja hi hem arribat, ja han canviat l’hora i hem entrat de caps a la primavera... una bona època per gaudir dels dies i de les nits, de les estones...
Estones que durant aquest hivern ha costat trobar-les, empesos pel ritme autoimposat i que ens imposen, avancen els dies sense adonar-nos-en... sense temps per gaudir, per parar, per pensar, per frenar...
Un altre cop els propòsits d’any nou s’han quedat enrere, i la majoria sense complir... per això ara és un bon moment per recuperar-los... ja que els dies s’allarguen i es recuperen els vespres, hivernats des de la tardor...

L.O.L

Fa un parell o tres d’anys, a la plaça Dalí de Figueres, vaig descobrir, de casualitat, els Love of Lesbian... era un concert en format acústic, en una espai molt reduït però em van captivar...i molt.
Aquest mes, treuen nou disc, i pel que he pogut escoltar fins al moment... pinta molt i molt bé. Als que no els conegueu us el recomano i als que ja els coneixeu, no tinc cap dubte que us acabaran de convèncer...

S.O.S

Ahir llegia aquesta carta a l’apartat del lector escriu al punt diari...

"Tenim un fill de color amb 18 anys, el vàrem adoptar amb set mesos, català i fill de catalans. Ha crescut envoltat dels seus amics, catalans com ell, amb tota normalitat i sense que el color de la seva pell li representés cap problema. Però això actualment ha canviat. A més a més de la complexitat de ser pares d'un noi d'aquesta edat, pel que representa tenir 18 anys, hem d'afegir la desagradable experiència de veure com el nostre fill, setmana rere setmana, torna sol a casa per no haver pogut accedir a la discoteca a la qual entren els seus amics amb total normalitat.
El nostre fill, humiliat una vegada i una altra davant de tothom, no entén com en ple segle XXI el color de la pell pot representar un problema per accedir a un lloc d'oci per a joves, com és el cas de la discoteca Millennium & Cosmic Club de Sils i Sugar de Platja d'Aro, locals que ja han estat denunciats per nosaltres. Que algú ens digui si això no és racisme, amb totes les seves lletres, i com podem explicar-li que és un català amb els mateixos drets que els seus amics."
Conec la família en qüestió... i suposo que aquest és un dels motius pels quals ara mateix estic escrivint.
Molts de nosaltres comprovem com dia rere dia aquest fet es repeteix constantment en diferents locals... i la veritat que un queda perflex de com pot estar això passant. Que es creuen els propietaris de locals com aquest? Que pretenen? Per què no van un dia a veure les diferents escoles públiques i observen... veuran la realitat... perquè gent així demostra que no s’adonen del que realment està passant al nostre país... Que esperen aconseguir? Com s’imaginen els seus locals d’aquí 20 anys? A mi m’agradaria imaginar-me’ls buits...
L’estiu passat quan ja estàvem a punt d’acabar el nostre viatge a Bolívia, vam decidir passar la nostre darrera nit per Santa Cruz... i la nostre sorpresa va ser el tracte rebut per part dels propietaris del local on vam anar... ens varen fer pagar per entrar a diferència de tota la resta, ens van convidar a no estar a la barra perquè la gent com nosaltres no hi podíem estar i quan ens vam decidir a seure en una de les taules, anavem rebent negatives.... 20 taules buides i per nosaltres no n'hi havia cap de possible... i un cop ja presa la consumició ens van fer la vida impossible fins aconseguir el seu objectiu... vam marxar... (una anècdota, ja que el tracte rebut fins llavors pels bolivians va ser magnífic). Ens varem quedar tocats i indignats pel tracte rebut... m’agradaria que aquests propietaris i tots els que practiquen el racisme amagat sota un “reservat el dret d’admissió” visquessin en pròpia pell aquest tracte...
I, a més, també em quedo perplex quan els seus pares diuen que el seu fill torna sol a casa... què fan els seus amics? El veuen marxar i es queden tranquils? Gaudeixen d’una nit de festa mentre un dels seus ha de tornar a casa? Ens hauríem d’anar plantejant alguns valors com el de l’amistat...

"A la part dreta-alta del vídeo podeu trobar la lletra de la cançó"

Reflexions en dia de reflexió

Demà són les el·leccions al País Basc, i avui suposadament és el dia de reflexió. Però per reflexionar què? Els que ho haurien de fer són aquells que volen estar al govern, aquells que volen agafar cadira per començar la nova partida.
Una partida, que es va començar a jugar el juny del 2002 amb l’entrada en vigor de la llei de partits, un dels grans escàndols de l’Europa del segle XXI, on gràcies a l’aprovació de la mateixa, poden ilegalitzar tot el que no els és del seu gust sota la paraula “il·legal”. Des de partits polítics, diaris, bars... però són il·legals? En funció de què? En funció de les seves normes...
Però hem de recordar que il·legals poden ser moltes coses, tantes com ells vulguin. Si volen podrà ser il·legal parlar català a les escoles, podrà ser il·legal fer premsa en euskera, podrà ser il·legal prohibir la sanitat als immigrants, només fa falta que els dos grans es posin d’acord, firmin una llei, i llestos... Alguns pensareu que he exagerat en fer aquestes comparacions, però no cal anar gaire endarrere per veure què era il·legal en el nostre país... els temps han canviat, però menys del que ens imaginem... no seré tan hipòcrita per dir que estem igual que fa 35 anys, però la cosa no pinta bé... Molts de nosaltres, som dels que diem que no ens agrada la política, que inclús alguna vegada no anem a votar... però si hi volem anar, tenim l’opció de poder triar a qui realment volem... i en aquestes eleccions hi haurà molta gent que no podrà votar el que volen, perquè la seva butlleta no hi és, l’han cremat, l’han tret... Seran de 140.000 a 175.000 persones les que no podran triar i que per coherència, segons aquesta llei, també haurien de ser considerats... potser il·legals?
No sé quins seran els resultats electorals, ni què passarà... però per la sort dels bascos i dels que estem a favor de la democràcia, de les cultures, de la diversitat, de les minories... haurem de resar perquè no pactin PSOE-PP... ja que si van fer el que van fer el 2002 des de Madrid, a veure què faran ara des de Vitòria.
Espero i desitjo que els abertzales autèntics, siguin conscients de la que els hi ve a sobre i que enlloc de fer el vot nul... com demanen alguns,votin. Votin Aralar. Segur que no representa tot el que volen, però s’ha de ser conscient de la que els pot caure a sobre si els tramposos aconsegueixen guanyar...
Gora Euskal-Herria.

Compartir

Compartir. Idees, pensaments, opinions... Un bloc per mi és això, un lloc pensat per deixar-hi anar un xic de tot...hi puc parlar de política, de música, de vivències, d’injústicies, de justícies no justes... però bàsicament, en el seu moment ho vaig fer perquè molts cops em posava al llit, al final d’una llarga jornada, i em quedava amb les ganes d’haver compartit experiències viscudes en un dia qualsevol d’un mes qualsevol.
I avui tinc ganes de compartir això...

BIENVENIDA
Se me ocurre que vas a llegar distinta

no exactamente más linda

ni más fuerte

ni más docil

ni más cauta

tan solo que vas a llegar distinta

como si esta temporada de no verme

te hubiera sorprendido a vos también

quizá porque sabes

cómo te pienso y te enumero

después de todo la nostalgia existe

aunque no lloremos en los andenes fantasmales

ni sobre las almohadas de candor

ni bajo el cielo opaco

yo nostalgio

tu nostalgias

y cómo me revienta que él nostalgie

tu rostro es la vanguardia

tal vez llega primero

porque lo pinto en las paredes

con trazos invisibles y seguros

no olvides que tu rostro

me mira como pueblo

sonríe y rabia y canta

como pueblo

y eso te da una lumbre

inapagable

ahora no tengo dudas

vas a llegar distinta y con señales

con nuevas

con hondura

con franqueza

sé que voy a quererte sin preguntas

sé que vas a quererme sin respuestas

M’agradaria poder posar el nom de la persona que me’l va fer descobrir, però ara mateix el desconec... prometo trobar-lo.
El que no podré compartir és el to i l’EMOCIÓ que ens va transmetre en el moment de recitar aquests versos....
Així que, gràcies als que comparteixen i ens fan DESCOBRIR, espontàniament, en un instant qualsevol d’un dia qualsevol, fent, d’una llarga jornada, un regal per voler compartir.

Troballes

Fent camí, anem trobant sorpreses i grans troballes... totes elles per la coincidència de molts factors que fan que en un lloc i en un moment de la vida coincidim amb diversa gent. Alguns passen, estan allà, però després, de la mateixa manera que han aparegut, desapareixen. D’altres per contra, apareixen i es queden. D’entrada no n’ets conscient, però després, a mesura q van passant els anys i les coses, veus que encara estan allà... que t’han perdonat, que t’han fet aprendre, que has gaudit i que ho segueixes fent, que a pesar de la distància, cada cop és millor, parlem, escolto... m’encanta. Poden passar dies, mesos, però llavors quan ens trobem, tot és com sempre, com abans... millor, diria... i això ho fa especial... Aquest cap de setmana a Berga ho he tornat a comprovar... I llavors, no queda res més que de tant en tan, recordar-ho per adonar-me de lo afortunat que sóc. Moltes gràcies per les primeres converses, i per les que han seguit, per ser-hi, per perdonar-me, per deixar-me entrar en el teu món i sobretot per deixar-m’hi seguir sent.

Soroll

Soroll, molt soroll, xibarri, estossecs de fons, cops a la butaca, repetidament... més soroll, tertúlies... això seria normal si estigués definint un viatge amb bus... però no, estic resumint una tarda de diumenge. Una tarda de cine...
Acostumava a anar-hi entre setmana, a l’última sessió. La majoria de vegades, em trobo sol a la sala, o com a molt som 3 o 4...pots triar el lloc i pots gaudir d’una pel•lícula amb plena tranquil•litat. Quan en surto, pels carrers no hi ha ningú, fa aquella fred de Girona i arribo a casa amb aquell bon regust d’haver gaudit d’una pel•lícula i haver aprofitat un dia laboral.
Avui però la sensació ha estat ben diferent... Ho sé, cada cop que hi vaig en diumenge em dic que no hi tornaré però al cap d’un temps un no se’n recorda. Avui ha tocat una sala plena de gent, fins aquí res a dir. Però la meva incredulitat anava augmentant a mesura que avançava la pel•lícula. No crec que sigui possible menjar-se unes crispetes amb tan soroll. Sort que la pel•lícula era bona... i això ha fet que no tornés a casa amb aquell mal regust d’haver desaprofitat una tarda de diumenge... però han fet esforços perquè així fós...
Haurien de repartir, amb els tríptics publicitaris dels cines, normes bàsiques de conducte... però no pels nens... pels que han d’educar-los...
A partir d’ara... els diumenges... de tot menys cine...

Ritmes

Avui semblava que la ciutat anés a un altre ritme, semblava que tot s’hagués aturat... i és que si vas corrent, dóna la impressió que els demés també corren, sembla que tot fa més soroll... en canvi avui m’ha donat la impressió que Girona s’aturava, anava a un altre ritme, a un ritme d’un divendres ben estrany, estranyament silenciós... He anat a l’escola oficial, d’allà al mercat de la plaça del lleó i de la plaça del lleó al bon cafè. A peu, passejant, sense pensar en l’hora d’arribar ni en l’hora de marxar, sense buscar un lloc per aparcar... simplement fent el que em venia de gust per abaixar el ritme, per abaixar la velocitat que m’he encapritxat a posar-me darrerament en el meu dia a dia... Un cafè, el diari, una conversa...un plaer.
I sense mirar l’hora, me n’he anat...caminant, tal com hi he arribat...sense una hora per dinar, sense un lloc on anar, sense pressa...

Terrorisme elitista

Escoltant i llegint aquests dies les notícies, m’he adonat que existeix un nou concepte de terrorisme... En podríem dir terrorisme elitista o de classe... i dic elitista per les formes... pels diners... per la hipocresia...i és que en aquesta guerra que eclipsa tots els conflictes armats d’arreu del planeta, no sé veure cap diferència entre el terrorisme que practica Hamas amb el de l’exèrcit israelià... tret que aquest últim juga amb molt d’avantatge... Vesteixen “smoking”, tenen diners i són temuts per tothom, per això ningú gosa fer ni dir res... M’he intentat imaginar que hauria passat si la situació hagués estat a la inversa i m’imagino que tots els pasïsos estarien amb l’artilleria apunt per destrossar la Franja, “perquè hi ha un terrorisme perillós emergent a la zona”-dirien-, com quan hi havia armes de destrucció massiva a d’altres contrades... El genocidi de Gaza, s’està produint amb el beneplàcit de tots els governs del món. Només s’actua per interessos i no importa el que els passi als civils palestins, la qüestió és no fer empipar a l’estat d’Israel, per les conseqüències que això portaria... Colla de covards...

Aquell plaer...

Avui mentre tornava de la feina cap a casa, per la ràdio he escoltat una entrevista als components del grup Manel. Darrerament se’n sent molt a parlar, i de veritat que ho tenen ben merescut... feia temps que no escoltava un cd on totes i cada una de les cançons valguin la pena, i on cada cop que les escoltes de nou hi descobreixes quelcom més. Fa uns anys enrere, quan em preguntaven quin tipus de música escoltava i deia música catalana, la gent em mirava extranyada...música catalana? –deien-. Donc sí, i per sort ara això ha esdevingut bastant més normal, gràcies a la nova fornada de músics... No sé si sóc jo, que estic més atent als canvis musicals que es van succeint, però és evident que alguna cosa s’està coent... Des dels mateixos Manel, Mishima, Antònia Font als Meritxell Gené, Cesk Freixas, Pau Alabajos, Ivette Nadal, Bikimel...
A més, abunden un munt de festivals arreu dels països catalans on poder gaudir de la música en directe, cosa que abans només passava en festes majors o en sales concretes...
En plena crisis de les discogràfiques (on semblava que seria la fi del negoci musical), és quan més música es fa en directe i quans més discos compro... però en preus econòmics, en preus decents, sense intermediaris, ni gent que es faci d’or a canvi de la feina dels altres...
Així doncs, ja podem començar l’any gaudint amb els primers concerts, ja sigui del barnasants, del festival del mil•leni, del tastautors, dels concerts de l’auditori de Girona, o dels diferents que es fan a les sales o teatres de les nostres contrades...per exemple, començant pel de demà a la Bisbal d’Empordà del grup d’Ulldecona, Pepet i Marieta...
A gaudir del plaer de la música en directe...

Nadal

Avui podem dir que ja s’han acabat les festes de Nadal. Haig de dir que no les esperava amb tanta por com anys enrere però suposo que són etapes. Primer les esperava amb ànsia per aquella ingenuïtat infantil. Després amb mandra per aquells dinars interminables on sembla que res vagi amb tu. I llavors, almenys en el meu cas, hi havia anys que preferiria haver pogut saltar, en un obrir i tancar d’ulls, del 23 del 12 al 7 del 1.
Però aquesta vegada, ha estat diferent. Per primer cop en molts anys no em feien mandra. Suposo que deu ser que ens anem fent grans, i que cada cop hi ha més cosetes al teu entorn que et fan passar d’aquell “rebel”: no m’agrada el Nadal! a aprendre-hi a conviure-hi i aprofitar-ne les coses bones... tot i que realment no sé si en té gaires de coses bones. I no tornaré entrar en el tema del consumisme, però s’ha de dir... de bojos circular per Girona aquests dies...
Així que aquest escrit no sé si és per desitjar-vos un bon nadal o felicitar-vos perquè ja s’ha acabat. Desitjar-vos un bon any o felicitar-vos perquè l’anterior ja s’ha acabat...
Però el que és cert, és que aquestes festes segueixen sense agradar-me, tot i esperar-les amb menys mandra. I sé que amb gent com jo, els nens (i quan dic nens, vull dir dels 2 als 6-7 anys) no gaudirien d’aquests dies tal i com es mereixen.
Sort que hi ha gent que encara manté viu l’esperit real d’aquests dies. Sort que hi ha gent que intenta que s’ho passin com mai. Sort en tenen ells, els nens. Felicitats a tot aquells que sabeu mantenir les tradicions en contra de tot el que se’ns gira.
Bon Dia 7