Soroll

Soroll, molt soroll, xibarri, estossecs de fons, cops a la butaca, repetidament... més soroll, tertúlies... això seria normal si estigués definint un viatge amb bus... però no, estic resumint una tarda de diumenge. Una tarda de cine...
Acostumava a anar-hi entre setmana, a l’última sessió. La majoria de vegades, em trobo sol a la sala, o com a molt som 3 o 4...pots triar el lloc i pots gaudir d’una pel•lícula amb plena tranquil•litat. Quan en surto, pels carrers no hi ha ningú, fa aquella fred de Girona i arribo a casa amb aquell bon regust d’haver gaudit d’una pel•lícula i haver aprofitat un dia laboral.
Avui però la sensació ha estat ben diferent... Ho sé, cada cop que hi vaig en diumenge em dic que no hi tornaré però al cap d’un temps un no se’n recorda. Avui ha tocat una sala plena de gent, fins aquí res a dir. Però la meva incredulitat anava augmentant a mesura que avançava la pel•lícula. No crec que sigui possible menjar-se unes crispetes amb tan soroll. Sort que la pel•lícula era bona... i això ha fet que no tornés a casa amb aquell mal regust d’haver desaprofitat una tarda de diumenge... però han fet esforços perquè així fós...
Haurien de repartir, amb els tríptics publicitaris dels cines, normes bàsiques de conducte... però no pels nens... pels que han d’educar-los...
A partir d’ara... els diumenges... de tot menys cine...

Ritmes

Avui semblava que la ciutat anés a un altre ritme, semblava que tot s’hagués aturat... i és que si vas corrent, dóna la impressió que els demés també corren, sembla que tot fa més soroll... en canvi avui m’ha donat la impressió que Girona s’aturava, anava a un altre ritme, a un ritme d’un divendres ben estrany, estranyament silenciós... He anat a l’escola oficial, d’allà al mercat de la plaça del lleó i de la plaça del lleó al bon cafè. A peu, passejant, sense pensar en l’hora d’arribar ni en l’hora de marxar, sense buscar un lloc per aparcar... simplement fent el que em venia de gust per abaixar el ritme, per abaixar la velocitat que m’he encapritxat a posar-me darrerament en el meu dia a dia... Un cafè, el diari, una conversa...un plaer.
I sense mirar l’hora, me n’he anat...caminant, tal com hi he arribat...sense una hora per dinar, sense un lloc on anar, sense pressa...

Terrorisme elitista

Escoltant i llegint aquests dies les notícies, m’he adonat que existeix un nou concepte de terrorisme... En podríem dir terrorisme elitista o de classe... i dic elitista per les formes... pels diners... per la hipocresia...i és que en aquesta guerra que eclipsa tots els conflictes armats d’arreu del planeta, no sé veure cap diferència entre el terrorisme que practica Hamas amb el de l’exèrcit israelià... tret que aquest últim juga amb molt d’avantatge... Vesteixen “smoking”, tenen diners i són temuts per tothom, per això ningú gosa fer ni dir res... M’he intentat imaginar que hauria passat si la situació hagués estat a la inversa i m’imagino que tots els pasïsos estarien amb l’artilleria apunt per destrossar la Franja, “perquè hi ha un terrorisme perillós emergent a la zona”-dirien-, com quan hi havia armes de destrucció massiva a d’altres contrades... El genocidi de Gaza, s’està produint amb el beneplàcit de tots els governs del món. Només s’actua per interessos i no importa el que els passi als civils palestins, la qüestió és no fer empipar a l’estat d’Israel, per les conseqüències que això portaria... Colla de covards...

Aquell plaer...

Avui mentre tornava de la feina cap a casa, per la ràdio he escoltat una entrevista als components del grup Manel. Darrerament se’n sent molt a parlar, i de veritat que ho tenen ben merescut... feia temps que no escoltava un cd on totes i cada una de les cançons valguin la pena, i on cada cop que les escoltes de nou hi descobreixes quelcom més. Fa uns anys enrere, quan em preguntaven quin tipus de música escoltava i deia música catalana, la gent em mirava extranyada...música catalana? –deien-. Donc sí, i per sort ara això ha esdevingut bastant més normal, gràcies a la nova fornada de músics... No sé si sóc jo, que estic més atent als canvis musicals que es van succeint, però és evident que alguna cosa s’està coent... Des dels mateixos Manel, Mishima, Antònia Font als Meritxell Gené, Cesk Freixas, Pau Alabajos, Ivette Nadal, Bikimel...
A més, abunden un munt de festivals arreu dels països catalans on poder gaudir de la música en directe, cosa que abans només passava en festes majors o en sales concretes...
En plena crisis de les discogràfiques (on semblava que seria la fi del negoci musical), és quan més música es fa en directe i quans més discos compro... però en preus econòmics, en preus decents, sense intermediaris, ni gent que es faci d’or a canvi de la feina dels altres...
Així doncs, ja podem començar l’any gaudint amb els primers concerts, ja sigui del barnasants, del festival del mil•leni, del tastautors, dels concerts de l’auditori de Girona, o dels diferents que es fan a les sales o teatres de les nostres contrades...per exemple, començant pel de demà a la Bisbal d’Empordà del grup d’Ulldecona, Pepet i Marieta...
A gaudir del plaer de la música en directe...

Nadal

Avui podem dir que ja s’han acabat les festes de Nadal. Haig de dir que no les esperava amb tanta por com anys enrere però suposo que són etapes. Primer les esperava amb ànsia per aquella ingenuïtat infantil. Després amb mandra per aquells dinars interminables on sembla que res vagi amb tu. I llavors, almenys en el meu cas, hi havia anys que preferiria haver pogut saltar, en un obrir i tancar d’ulls, del 23 del 12 al 7 del 1.
Però aquesta vegada, ha estat diferent. Per primer cop en molts anys no em feien mandra. Suposo que deu ser que ens anem fent grans, i que cada cop hi ha més cosetes al teu entorn que et fan passar d’aquell “rebel”: no m’agrada el Nadal! a aprendre-hi a conviure-hi i aprofitar-ne les coses bones... tot i que realment no sé si en té gaires de coses bones. I no tornaré entrar en el tema del consumisme, però s’ha de dir... de bojos circular per Girona aquests dies...
Així que aquest escrit no sé si és per desitjar-vos un bon nadal o felicitar-vos perquè ja s’ha acabat. Desitjar-vos un bon any o felicitar-vos perquè l’anterior ja s’ha acabat...
Però el que és cert, és que aquestes festes segueixen sense agradar-me, tot i esperar-les amb menys mandra. I sé que amb gent com jo, els nens (i quan dic nens, vull dir dels 2 als 6-7 anys) no gaudirien d’aquests dies tal i com es mereixen.
Sort que hi ha gent que encara manté viu l’esperit real d’aquests dies. Sort que hi ha gent que intenta que s’ho passin com mai. Sort en tenen ells, els nens. Felicitats a tot aquells que sabeu mantenir les tradicions en contra de tot el que se’ns gira.
Bon Dia 7