Castellers i anticatalanisme!!!

Potser seré oportunista, però avui tinc ganes de parlar dels castellers i del per què de la seva declaració com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la Unesco...
No sóc casteller però considero que és una part molt important de la cultura catalana per què les emocions que es transmeten un cop ets a plaça en un dia de diada són difícils de viure en altres llocs... Les emocions viscudes a la plaça del vi de Girona (única plaça on practicament he anat a veure castells) en les darreres diades castelleres són difícilment descriptibles...i no saps perquè, però sense estar-hi implicat, et fan viure la diada com si fossis un casteller més... Els valors que es transmeten dins el món casteller són d’una qualitat humana innegable...
Per això me n'alegro per ells, per l'esforç i per la feina constant en temps més difícils... ara hi ha programes de tele, revistes, ràdios... on parlen de castells però temps enrere, i no cal anar gaire lluny, no era pas així...
Es suposa que aquesta declaració, ajudarà, i molt, a mantenir aquesta tradició com a un dels pilars de la nostre cultura.
Però tota notícia com aquesta té la seva vessant més negativa i al tractar-se de cultura catalana, la seva vessant més fatxa, més anticatalanista...sinó mireu la carta que han presentat el Grup d’Acció Valencianista al jurat de la Unesco... per tal d’evitar que els castells fossin declarats patriomni...: http://www.scribd.com/doc/20489574/unescogav
Amb quina facilitat fan demagògia quan es tracte d’anar en contra de tot l’ho català... No tenen cap mania en utilitzar un mort per justificar el seu anticatalanisme... Per sinó us queda clar que tot el que diuen es pura demagògia i anticatalanisme només cal que entreu un moment a la pàgina del GAV on es diuen coses com aquestes: “estamos convencidos de que la mejor manera de derrotar al catalanismo es dar a conocer la rica y ancestral cultura valencina por todo el mundo”, o “Llevamos más de 30 años luchando en la calle, parando los pies a un catalanismo que puede ser cuenta con más medios económicos (las aportaciones económicas desde Cataluña a los grupitos catalanistas son de sobra conocidas), pero carece de la fuerza de la razón y de la verdad de la historia”
Visca Catalunya i Visca els castellers... encara que sembli oportunista.

Bon viatge Rafa

Bicicleta, cullera, poma.

Vaig escoltar-ne algun tall en alguna entrevista quan es va presentar... i sense voler-ho, em vaig anar fent una idea de com seria...
El mateix dia que marxàvem cap al Vietnam, s'estrenava a les sales i creia que no tindria la sort de poder-la veure a la gran pantalla...
Però en tornar, sorpresa!! encara estava a la cartellera del truffaut...(Quina sort que tenim de tenir un cinema així a Girona) i vaig decidir dedicar-hi un vespre per anar-la a veure...
Em va sorprendre...ja que no m'esperava que fós tan trista...
Em va commoure... i em va emocionar...en molts moments...
Crec que és una pel·lícula que s'ha de veure, perquè fa allò que tan m'agrada, remou... i molt!!!
Amb l'arribada de la tardor i de la fred, una pel·lícula trista i emotiva com aquesta entra molt i molt bé... i digueu-me raro, però aquesta sensació, m'agrada!

Delta del Mekong i Saigon

Els darrers dies els hem passat entre el delta del riu Mekong, un riu immens que ve de Cambodja i desemboca al sud del Vietnam, i on al seu entorn es desenvolupa una vida fascinant... Hem vist com viuen entorn dels canals i sobretot com treballen... Els mercats flotants pel delta son del tot curiosos... barques i barques es paren en un punt concret del riu i comencen a vendre tot el que cultiven...uns pinyes, els altres platans, carbasses... ben curios...
Despres de passar per Vin Longh i llavors per Can Tho, on per arribar-hi vam tenir una altre aventura amb els vietnamites i la seva falta de comunicacio mal intencionada, vam sopar al carrer: una barbacoa amb gambes, pollastre amb curry, vedella... i entre el picant, la humitat i la calor que ens provocava la barbacoa de la nostre taula, vam suar, i molt... Per apaibagar-la, cervesa, amb gel... i llavors vam ensenyar a cantar en catala a un cambrer vietnamita i cap a dormir...lendema ens esperava mes Mekong i tornada a la capital del sud, Saigon.
Ahir vam anar a veure els tunels de Cu-chi, que son els tunels que van fer els soldats del Vietcong (pagesos-soldats comunisites) per lluitar contra els vietnamites del sud i els americans... Eren 250km de tunels subterranis on hi feien vida i els utilitzaven per provocar emboscades als americans... Turistada, pero interessant de coneixer i de veure.... llavors sopar de gala, en un restaurant vietnamita, on vam tirar la casa per la finestra (15 euros per cap) i amb vi despres de 21 dies... (bona recomanacio Rafa i Marta).
Avui volta de rigor per Saigon i al vespre cap a l'aeroport...se'ns acaba l'aventura i les vacances, pero, aixo segur, havent intentat gaudir de cada moment, de cada aventura, ja sigui bona o dolenta i de bona companyia...
El proxim escrit ja sera des de terres catalanes...

Hoi An-Nha Thrang

L'odissea del viatge va comencar el dissabte al vespre... Sortim de Hoi An a les 7 del vespre pero quan agafaem l'autobus cap a Nha Thrang, que son unes 11 hores de nit, ens adonem que no tenim lloc assignat i que ens posen en unes lliteres a les quals no ens podem ni estirar, a sobre del lavabo on puja un tuf considerable, i on ens cauen gotes de l'aire acondicionat sobre el cap... en veure-ho en kel i jo ens prometem esser optimistes pero es fa dificil en un viatge tan llarg i tan incomode. La Laura i la Sana estan a darrera de tot compartint lliteres amb altre gent i tampoc poden passar gaire bona nit...
El meu espai es tan reduit que no em puc moure, ni dun costat ni de l'altre i en kel no es pot estirar del tot... Amb tot el viatge passa i arribem a les 6.00 del mati a Nha Thrang, una parada obligatoria per fer escala abans d'arribar al Delta del Mekong. Un dia per alla, a la platja, i l'endema agafem un vol fins a Ho Chi Minh... Un cop alla deixem les maletes grans a un hotel i agafem un taxi fins a una estacio de bus, dalla comenca una altre odissea fins a una altre estacio, pero tot molt divertit, enmig de vietnamites que ens miren ben estrenyats, i llavors un altre bus cap a Vin Longh, un poble al Delta del Mekong...
El bus ens deixa al mig de la carretera i per arribar al poble pugem a unes moto-taxis que ens porten al centre....busquem un hotel (bastant lamentables...)i lliguem per l'endema al mati anar a veure els mercats flotants...sopar i dormir aviat, que la Laura avui ha agafat fastics a tot i arriben les primeres enyorances...

Halong Bay-Hue-Hoi An

A les 8 del mati ja estem al barco...petito pero molt xulo...ens fan descalsar(aquests teclats son dificils per escriure en catala) i comenca l'aventura...
Voltant i voltant enmig d'illes i d'una tranquilitat absoluta... fem una mica de kayac i dinem al vaixell... a la tarda vam pescar a l'estil vietnamita, es a dir sense canya, nomes amb el fil, tots aconseguim pescar exceptuant en Kel, que diu que el mar no es lo seu... el sopar espectacular, enmig del no res, amb un silenci espectacular i a sobre del teulat del vaixell...molt i molt xulo...
El dia seguent ens despertem enmig de la mateixa calma i continuem navegant...mirem coves, nedem, anem a collir quatre cargols de mar per sopar...i a tornar-hi...de nit el capita es transforma, treu el vi d'arros i comenca a intimar amb en kel...
El tercer dia ja va ser de tornada...van ser tres dies de calma, relax, que ens van venir molt b per comencar a encarar la segona part del viatge...
Al migdia arribem a Cat Ba, i ja comencem el nostre cami cap a Hue, 1000km al sud... autobus, amb unes lliteres prou comodes i nit de cami...van ser unes 14-15 hores... pero es van fer prou b... Hue, era la parada tecnica per encarar el sud del Vietnam, antiga capital del pais, actualment te una ciutadella molt xula, derroida pels bombardejos americans i francesos, pero encara queden restes del que era una fortalesa fa un parell de segles on hi vivia l'emperador...
El dia seguent, autobus i en poc mes de tres hores ens plantem a Hoi An, que es un poblet molt xulo, on principalment es viu del turisme pero conserva les cases com antigament, i on passejar pels seus carrers es ben xulo... Fem cerveses, realment barates, i bones... una canya gran ens costa uns 4000VND que equivaldrien a 0,20 eurus... En aquest poble hi estem 2 dies, hi mengem molt i molt b, ens fem unes jaquetes a mida que te les fan en menys d'un dia, (tu tries la roba, el model i ells te la fan....)... Aqui a Hoi An, es on ens plou mes del viatge, pero tot i aixi tenim molta sort, i tot i que es desborda el riu del poble, ens permet fer vida normal, ja que deixa de ploure lendema d'arribar-hi...
Despres de passar-hi els dos dies, de nit, agafem un altre bus i anem 500km mes cap al sud... i aixo ja mereixera un escrit nomes per detallar l'odissea que ha estat... deu ni do!!!
pero b...com podeu veure continuem molt b i a pesar d'alguna que altre odissea, imprescindible en aquests tipus de viatges, tots estem b... disfrutant del pais i menys de la gent, que tambe mereixera un escrit en els propers dies...

De Sapa a Halong Bay

A Sapa vam fer tres dies de trekking, i ens vam quedar a dormir en dos poblats diferents a casa de families de l'etnia dels hmnog... Dic tres dies pero en realitat van ser tres per nomes dos persones pq jo vaig haver de tornar cap a Sapa amb un gripasso i molta febre degut a l'aire acondicionat del tren...Dos dies de llit, suant i em vaig recuperar i ja vaig poder-me enganxar un cop van arribar del trekking. Llavors una mica de compres per Sapa, regatejant de tot i mes...i l'ultim dia, vam llogar una moto de marxes sense embrague per 3'5 euros al dia i vam anar a voltar pels diferents poblats de la zona...va ser espectacular... Tren i altre cop cap a Hanoi, la capital... ens tornava a esperar una nit de tren, pero aquest cop en una llitera mes decent i amb la previsio de tapar la sortida d'aire acondicionat amb una samarreta i una mica d'esperadrap... de bon mati arribem a la capital, cap a les 4 i tornem a negociar un taxi que ens porti a l'estacio de busos....alla tenim una altre odissea....voliem agafar l;autobus public que ens portava a Ninh Binh, pero vam estar mes de dos hores per intentar saber des don sortien....tothom ens enganyava, pq ens volien cular en un bus privat que tardava el doble...al final, pero, ho vam aconseguir....
Aixi es que al mati ens plantavem a Ninh Binh, busquem hotel, lloguem 4 bicis i cap a recorrer els entorns... increible...va ser molt i molt xulo... Pero vam acabar amb un cul... de nit tornavem a l'hotel, dominant les bicis prou be per una ciutat caotica, on tothom pita i ningu respecta res de res... Va ser un gran dia....
L'endema de bon mati, vam agafar un altre bus i vam anar cap a Haiphong, on voliem anar a la illa de Cat Ba, per poder des d'alla, agafar un barco per estar tres dies i dos nits per la bahia de Halong... Vam contactar amb un paio que tenia un barco i vam aconseguir tancar els tres dies nosaltres sols, amb el cuiner, el capita i el guia pels tres dies... El normal, es que a cada vaixell i vagin unes 12 persones pero nosaltres vam tenir sort...i realment va valdre molt la pena....
La tarda la vam aprofitar per llogar un parell de motos i recorra part de la illa...
Sopar i a dormir que l'endema de bon mati, sortia el nostre vaixell cap a la bahia de Halong...

Des de Ninh Binh

Aquesta setmana ha estat molt intensa... Ho vam deixar en que estavem a l`aeroport de Singapore, i des de llavors les coses han anat a molt millor. Vam arribar a Hanoi, per on vam tenir un primer contacte xocant amb la societat vietnamita i amb els taxistes...
Despr'es de pudular tot el diumenge per la capital, on vam dinar pel carrer, vam fer la nostre primera bia hoi(ervesa de barril) vam agafar el tren nocturn cap a Sapa, un poblet al nord on anavem a caminar per tres dies.
Nit dura, molt dura al tren... Aire condicionat molt fort i lliteres encara mes...
Arribem de matinada...negociem una furgoneta pq ens acabi de portar cap a Sapa amb l'ajuda d'uns bascos i arribem ben aviat a Sapa.
Alla ten'iem el contacte d'una noieta que voliem que ens fes de guia per les muntanyes i els camps d'arros... despres de intentar-ho molt cops, ho aconseguim.
continuara....
PD: son les 6,15 del mati hi hem danar a buscar un bus cap a Haipongh

Barcelona-Singapore

Hem comencat el viatge amb un xic de mala sort...ens hem passat moltes hores dins l'avio que ens havia de portar fins a Singapore, i dic moltes hores pq no se quantes n'hi hem passat.
Crec que fa 24h que vam sortir de Girona i encara estem a l'aeroport de Singapore, esperant per agafar-ne un altre. Deia que tenia problemes amb la bateria... "cagum seunet" la bateria... unes 18 hores dins l;avio sense poder-ne baixar... en Kel estava desesperat...
Doncs vaja que aquesta hora ja haviem de ser a Hanoi i anant be hi arribarem d'aqui a 7 o 8 hores....pero b, tot es fara....
Esperem arribar a Hanoi, descansar i dema comencar, ara si, el viatge...a veure si podem dormir....que ara mateix estem tots ben morts....
De moment, tot i tots ok!!!!

Dilluns

Després de sopar, sofà i tele... fan "El Convidat"...
M'ha encantat, m'ha entrat...
Suposo que és el que es busca en aquests casos... però avui apart d'entrar-me, m'ha fer rumiar...
Al acabar-se, em quedo amb un bon regust de boca... ha estat un bon dilluns... i de cop tinc ganes d'escriure... abans però, faig zapping i em paro al 33... entrevisten a Najat El Hachmi... només cinc minuts, cinc minuts de parlar reposat i serè... interessant...
S'acaba el programa i torno a fer zapping... a tv3 entrevisten a l'Alicia Sanchez Camacho... no hi dedico un segon més, canvio de canal i poso icatfm... encenc l'ordinador i em poso a escriure...
Ningú m'espatllarà un dilluns encantador, reposat i serè!!!

Bateig

Aviat farà set anys que ens vam conèixer... Tinc molt present el moment que us vaig veure per primer cop i no hauria pensat mai que aquestes altures, amb totes les coses que han anat passant, els nostres camins continuarien creuant-se de tant en tant... Per ser justos, haig de dir que gran part del mèrit és vostre... Heu insistit i heu estat sempre allà... una trucada, un dinar...
El diumenge, vaig poder venir al bateig de la Laia, i em va fer especial il·lusió ser-hi... Després del casament, també he pogut estar al bateig i sé que per vosaltres han estat dos grans moments... estic molt content d'haver-hi pogut estar en cada un d'ells i d'haver pogut compartir amb vosaltres part d'aquestes experiències... moltes gràcies... i gràcies per persistir en els moments crítics... ho valoro més del que us imagineu...

No m'ensurto

Fa dies que ho intento però no m'ensurto. No deu ser el moment. I és que intento escriure i explicar el que penso, el que barrino... però no surt...no puc escriure més de cinc línies sense encallar-me...
M'he posat molts dies davant de l'ordinador i he començat a escriure però no, no sóc capaç de dir-ho com ho vull dir.
Avui és un dia important, i tenia ganes de parlar de com ha anat, però tampoc. No és el dia. Així que m'he dit: "doncs parlaré de que no sóc capaç d'escriure"... i si més no ho intentaré. Molt serà que no sàpiga explicar que no ser explicar el que vull explicar... no s'ha entès, oi?
Bé, senzillament avui volia parlar d'en Dani, perquè avui és el dia que tots nosaltres el posem al dia. I estigues tranquil que també li hem parlat de tu i sap com estàs. O almenys sap el que ens has explicat...Fa uns anys li vas explicar una cosa important i avui com no hi eres, ho hem fet per tu... l'any vinent, véns i el tornes a posar al dia, que segur que serà un bon moment per explicar-li com ens van les coses...
i si mai falta un, com avui, sense voler-ho, parlarem dels que no hi són, i així aniran passant els anys, convertint aquest dia, en el DIA per recordar-lo.

I ja sé que no va amb el missatge, i que no és el dia per posar-la, però em vé de gust deixar-hi aquesta cançó.

Total, com que no m'he sabut explicar, no passa res si la música no va en acord amb el text, no?

Gorgs del torrent de la Cabana

Dia: 25-7-10
Sortida: a les 11h des de la font d’en Querol (carretera de Campdevànol a Gombrén).
Arribada: a les 15 h.
Duració: 3 hores.
Ruta circular

Reflexions

La timidesa és una de les coses que més em poden condicionar en el meu dia a dia... Ha estat un gran handicap alhora de créixer i crear nous cercles... i no és gens fàcil entrar en un grup nou per una persona tímida... L’altre dia, veient un programa de televisió on es relatava la vida d’una noia anorèxica, van dir una frase que vaig trobar molt encertada: En aquesta vida ningú et regala res i menys les amistats... tot vol un esforç, tot, i per una persona que està sola, aconseguir crear un entorn on sentir-se a gust no és gens fàcil... vol sacrifici!! Però la recompensa és molt gran...
Les amistats, tot i que és evident, les escollim!!! I per aquest motiu, perquè les triem, és important fer una bona el•lecció... A vegades, les situacions et condueixen a un entorn on és difícil encaixar-hi. En aquests casos s’hi ha de posar remei i molts cops això comporta passar mals moments, però al final, hi ha recompensa.
Situacions viscudes aquests dies són el motiu del perquè he començat a escriure i això m’ha transportat a temps passats, m’ha ajudat a recordar l’afortunat que sóc i a estar orgullós de la tria que he fet...
Així doncs, gaudir del temps lliure amb la gent que més em ve de gust i no malgastar-lo amb la gent que no s’ho mereix... Aquest era un dels propòsits de la “llista” i després de molts anys es va aconseguint...

La tarda esclata

T’hauria de dir el que vols sentir
hauria de fer el que tothom espera de mi
però de sobte el sol perfora un gran núvol
i la tarda esclata com si fos un matí

En aquest intercanvi aparent
les veritats es confonen
i el covard és valent

i en l’estona que passa
entre que ho veig i ho entenc
va creixent la certesa
que no ens necessitem
però ens tenim

Va creixent…
No ens necessitem…
…la certesa
…però ens tenim

Retrobant el camí

M’ha entrat i m’ha regirat... Hi ha llibres que apareixen del no res i sense saber ben bé com, de seguit t’adones que aquell és el moment ideal per girar la tapa i començar a llegir-lo. Potser setmanes abans no m’hauria entrat tan bé o potser setmanes més tard hauria passat sense pena ni glòria i l’hauria desat com tants d'altres en una estanteria. Però aquest m’ha fet pensar, imaginar, reflexionar... i realment m’ha anat bé... A vegades, un llibre fa la feina de recordar-te coses que potser amb el ritme que portem se’ns obliden o si més no, el que fan és ajudar-nos a plantejar-les i és un gran què, ja que darrerament ni això creia tenir temps de fer... Molt trist, ho sé, però sense adonar-te’n et vas deixant portar pel ritme que ens autoimposem i no et pares ni un segon a pensar en coses tan bàsiques i senzilles que fan que la nostre vida vagi agafant un sentit. El Sentit.

Robar

Aquestes darreres setmanes, amb tants canvis a l’horitzó, he pogut comprovar com funciona aquest món en el que acabo d’entrar, on tot si val pel benefici propi, on els valors brillen per la seva abscència.
M’han intentat estafar, enganyar i robar... i sí, dic robar perquè és el que fan la majoria de tots aquells que viuen de la construcció, dels bancs, de la política...
Doncs jo, faré tot el possible per no entrar en el seu rol, no vull formar part d’aquest fastigós món on tot si val per fotre a l’altre... com poden dormir tranquils després de robar d’aquesta manera? No queden escrúpols? Intentaré no posar-los-ho fàcil i tot i així sé que me la fotran... però per poc que pugui els intentaré remoure una mica per dintre, si més no, perquè els costi més agafar el son ni que sigui una nit... el trist, però, és que la majoria deuen anar a dormir ben tranquils, tot i sabent que viuen de robar, per enriquir encara més el que més endavant els enfonsarà... Llavors, quan això passi, que ja passa, no em sabrà cap greu... ans el contrari... i si cal tornarem enrere, on era normal treballar per viure i no treballar robant per viure...

Reus

Assegut a la terrassa d’un bar amb un cafè acabat de fer i llibre en mà, em disposo a gaudir d’un matí de diumenge ben relaxat després d’un dia ben extrany però especial... A la taula del costat escolto una conversa on un pare intenta explicar als seus dos fills què és la primavera... Els hi explica quans mesos dura, que ve després de l’hivern i abans de l’estiu... De sobte, un dels noiets es gira i comença a mirar al seu voltant. Tot seguit li pregunta al seu pare:

“i llavors, on són les flors?” El pare somriu i li intenta fer veure que les flors no floreixen totes de cop el primer dia de la primavera i menys a la Plaça Mercadal... estem a Reus!!
Passejant pels carrers m’adono, ens adonem, que estem igual, que el temps passa, que l’escenari va canviant però que “nosaltres” estem igual... i és que amb alguns fa 7 anys que no ens veiem però ningú ho diria. Caminem pels mateixos carrers, conversem amb la mateixa gent i en el mateix bar... i és que sembla que va ser ahir! De totes maneres, alguna cosa em descol•loca.... i és que falten alguns amics que van fer d’aquest lloc, el millor on un va poder crèixer i fer-se gran...
Tot i així, aquest retrobament ha estat una bona manera per fer memòria i per continuar tenint molt present una part molt important de les nostres vides! Moltes gràcies!

Deixar entrar

Aquests dies he intentat fer un exercici d’imaginació, on per un motiu “x”, imagino que me n’haig d’anar a viure a la Xina. Un cop allà els primers dies els veig difícils, i al sentir-me sol intento buscar alguna cosa que em permeti fer menys traumàtic el canvi. Així és que intento assabentar-me de l’existència d’algun casal català o entitat similar per tal d’esquivar la soledat en les meves estones lliures. Els caps de setmana intentaré veure el Barça en algun lloc acompanyat d’un bon pa amb tomata i en els moments tristos o de melangia, escoltaré els Manel, per tal de recordar bons moments...
Un cop instal•lat i situat en aquest nou lloc que s’ha convertit casa meva, m’agradaria conèixer la cultura, la religió, la manera de pensar... M’agradaria aprendre el mandarí per tal de poder-me sentir cada cop més còmode... Però per això, i ja vaig avisat, em diuen que els xinesos són una mica reticents alhora d’obrir-se a gent forastera. De totes maneres confio aconseguir-ho.
Per la meva imaginació, passen imatges als 3 anys d’estar allà on no hauré deixat d’anar regularment al casal català (però potser estaré anant a classes de cuina xinesa), no hauré deixat de veure el Barça (però potser m’aficionaré al tennis taula), i segur que seguiré escoltant els Manel (però alhora m’enganxaré a algun grup d’allà).
Un cop poso els peus a terra i deixo d’imaginar-me coses, penso que tot això només serà possible si hi poso molt de la meva part, però sobretot penso que només serà possible si ells em volen ajudar, ja que sinó em deixen entrar em serà impossible... I què vol dir deixar entrar? Facilitar-me els drets bàsics per viure? No! No només!!! Deixar entrar per mi és tenir una vida social pròpia amb gent del lloc on ets estrany, tenir amistats del lloc on vas, de les quals poder aprendre’n i a les quals ajudar a aprendre. Intentaria interessar-me per saber què és viure allà, però també m’agradaria que ells s’interessessin per saber quins són els motius “x” que m’hi han portat... Tot això seria possible aquí? Aquí diem que els immigrants no s’integren, però voleu dir que els hi deixem?
A mi no em podrien demanar que deixés de veure el Barça o que deixés de parlar català, per tant jo no els demano que deixin de parlar la seva llengua, que deixin la seva religió, la seva cultura.... tot el contrari. Però perquè s’interessin per lo d’aquí, els hem de deixar i molt em temo que els únics que parteixen de zero són els nens petits, on realment això els importa ben poc.
Crec que hi ha uns drets i uns deures no escrits que tan ells com nosaltres hauríem de recordar, ja que és molt fàcil dir que no s’integren sinó els donem l’oportunitat.
Un cop acabat aquest exercici d’imaginació, penso l’afortunat que sóc d’haver nascut en l'època que ho he fet en aquest país tan petit. Si tothom tingués aquesta sort crèieu que algú voldria marxar-ne? A veure si d’una vegada per totes, ens adonem de la sort que tenim pel simple fet d’haver nascut on hem nascut i deixem, als que no n’han tingut tanta, que ho puguin intentar, deixant-los entrar!!

La forma de les coses

A qui no li ha passat, que arribat un moment determinat de la vida... per “x” motius, “deixem de ser allò que som”? A qui no li ha passat que per influències dels que tenim al costat en determinats moments de la vida, perdem la nostre manera de fer i la nostre manera d’actuar...? Quanta gent no ha deixat de ser o ha canviat en excés per tal de caure bé a un entorn social, per tal d’aconseguir un millor sou o un millor status social, per tenir una determinada parella...? Jo en recordo perfectament una època, on em vaig deixar portar per les constants influències de certa gent que m’envoltava... Em va costar adonar-me’n, però va ser gràcies a allò, que un dia em vaig veure al mirall i el que hi vaig veure no em va agradar...
Però com sempre dic: de tot s’aprèn, i sobretot del dolent, així que allò que en una època em va fer sentir perdut, descol•locat i trist... ara, amb la distància que donen els anys passats, crec que em va anar molt bé per saber cap on havia de tirar... em va anar bé per saber què volia i què no, qui volia al meu costat i qui no, i sobretot em va anar bé, per saber com volia que fós l’Albert i com no...
Tot això, entre moltes altres coses, es tracten a “la forma de les coses”, una obra de teatre genial, dirigida per en Julio Manrique i on faig tard per recomanar-la, ja que avui mateix feien la última representació. Però si us en voleu fer una idea, els que no l’hagueu vist, podeu mirar, “Por amor al arte”, la pel•lícula en què es basa l’obra, dirigida per en Neil Labute.
Apart del bo de l’obra s’ha de destacar la banda sonora escollida per acompanyar la posada en escena... espectacular!! Aquí us deixo amb una de les cançons que sonaven en el decurs de l’obra. Molt bon regal de Reis!