Quan era ben petit, vivia els partits del Barça amb tota la innocència pròpia de l’edat... Quan guanyava, en partits com els de dimecres, em costava dormir, i quan perdia em neguitejava una cosa per dins...
El dimecres, després de patir durant tot el partit, a la fi va arribar aquell moment en què tots vam embogir. Va ser com quan era petit, cridant, saltant, abraçant-me amb la gent que tenia al costat. Sortir al carrer amb les mans al cap i veure tota la gent, suats, cansats, immensament contents... No recordo celebrar un gol del barça amb tanta emoció i tan sentiment... I no recordo quan va ser la última vegada que em va costar agafar el son després d’un partit...
Una alegria desmesurada, per altre banda, pel sol fet que una pilota entri dins d’una porteria... A la majoria de nosaltres aquell gol no ens dóna de menjar, no ens dóna res, tret d’unes hores de relaxació, de sentiments i emocions... I aquests dies, després del partit, quan veig la repetició del gol i quan sento els talls de ràdio narrant-l’ho, se’m torna a despertar aquella coseta a la panxa... I no sé ben bé el per què...
A pesar de tot això, m’he sentint un xic desorientat, pensant el perquè d’aquest ressorgiment d’emocions. Tinc la necessitat de justificar-ho i crec que molt es deu a la feina que ha fet l’entrenador, i no parlo de la feina com a tècnic, sinó a la feina que ha fet educant-nos poc a poc, a tots i cada un dels que seguim el futbol. Escoltar una roda de premsa, aquest any, s’ha convertit en un al•licient més d’un partit del Barça, ja que les paraules que surten d’aquell personatge sonen bé i els hi posa bona música. Crec que des del primer moment ens ha intentat vendre el treball, la humilitat, la responsabilitat com a elements imprescindibles i crec que això ha anat calant a tots aquells que seguim el Barça... Per això, crec que el mèrit d’aquest any del Barça, no serà els títols que guanyarà, sinó les formes de fer les coses, les formes que et porten a abraçar un entrenador rival quan t’està eliminant a falta de 3 minuts d’unes semifinals, les formes que et porten a parlar amb català a tots els camps on vas, sense provocar confrontacions, les formes que et porten a recordar aquells que t’han ajudat en mals moments, les formes a saber realment el què vols i el com ho vols, les formes en transmetre uns sentiments, les formes en ser conscient del càrrec que un ocupa i a deixar el llistó ben alt, tant, que serà impossible d’igualar, i no em refereixo al número de victòries... Les formes i la coherència, vét aquí el gran secret.
I aquestes formes, i aquesta coherència han fet despertar aquest nen culer que tenia guardat esperant grans moments. Espero que tot això em serveixi per justificar aquests moments de bogeria viscuts dimecres... ;-)
