És massa tard per ser pessimista!!

Aquesta és una afirmació optimista o pessimista? O és una visió positiva dintre un context negatiu? Després de mirar el programa “Home” del 33, que ha acabat amb aquesta frase, m’he quedat amb aquesta sensació, la d’un pessimisme real contra un optimisme anhelat... El que s’explica en aquest documental és molt gros i recomano que hi dediqueu una estona...que val la pena... Les imatges que es mostren són impactants i tristes, i les conclusions com les que diuen que les ¾ parts del recursos pesquers estan esgotats o que els glacials de Groenlàndia han perdut un 40% de la seva amplitud en ben pocs anys són només dos exemples del malalt que tenim casa nostre. I realment si analitzes el nostre dia a dia amb una mica d’atenció, t’adones del malament que hem fet i que estem fent les coses.
Acabava donant una dosis d’esperança, dient que encara som a temps de frenar-ho, de canviar-ho. Per fer-ho, però, parlava de la necessitat d’un consum responsable i d'un comerç just per evitar que encara es faci més gran la diferència entre rics i pobres on el 2% de la població mundial concentra la major part de riquesa del món, on el 20% de la població esgota el 80% dels recursos del planeta, on els països més pobres són els més rics en recursos naturals, però per desgràcia exploten els rics... i així podríem seguir molta estona.
Al final, apareixia la imatge de la muralla xinesa i del mur de la vergonya com la trista realitat de l’estupidesa humana...
En aquesta època, demanar un consum responsable i un comerç just és com una broma de mal gust... i és que realment ara sembla que s’hagi de tenir de tot, des d’ una tele plana amb TDT passant per una nespresso, un robot aspirador, un rentaplats, una assecadora, una play, una wi, un ipod, un mòbil d’última generació... I és que al final, no hi ha res més cert que la frase que diu: no és més ric qui més té sinó qui menys necessita, i el que realment necessitem, no ho sabem trobar.
Per contra aquest cap de setmana, comença una onada de referèndums sobre la independència per molts pobles catalans, cosa impensable mesos enrere. Potser aquí se li dóna més importància de la que té i allà se n’hi dóna menys de la que té, però al final... qui ho farà més o menys transcendent serà la quantitat de gent que vagi a votar... això sí, sigui el que sigui... sinó cuidem el territori no ens servirà de res cap independència... i ja seria ben trist, tot i que és massa tard per ser pessimistes.

Propòsits

Reconec que el vaig descobrir tard, gràcies a la gira amb en Feliu Ventura. Per la majoria de gent ha estat al revés, i tot i haver-l'o escoltat abans, no va ser fins llavors que el vaig acabar de descobrir. L’altre dia escoltava una entrevista que li feien i em va ressorgir un sentiment de nostàlgia. Nostàlgia de música. I també, perquè no dir-ho, nostàlgia d’un personatge que transmet calma, serenitat, sinceritat, humilitat... a tots aquells que l’escolten. Tan se val si és en un concert, entre cançó i cançó o en una entrevista... però em va semblar una bona manera de començar de nou després d’aquestes vacances.
Aquest ritme de calma és un dels propòsits avançats pel proper any... intentar frenar i sobretot, no abaratir els somnis...