divendres, 3 de gener de 2014

Què ens ofereix Espanya als catalans?



Us en recordeu del Prestige i dels famosos “hilillos de plastilina”? L’estratègia d’en Rajoy per solucionar el tema, es va limitar en deixar fer, esperant que per si sol es solucionés tot el merder del Prestige. Llavors, quan ja era massa tard,  va emportar-se el vaixell mar endins, aconseguint així escampar tota la merda per la costa cantàbrica. Quin fenòmen!
Doncs el mateix està fent amb el tema de Catalunya perquè pensava que era una cosa de quatre freakes il·luminats i quan s’adoni que no és així (sembla que ara ja comença a adonar-se’n, l'hi ha costat prou), l’independentisme estarà tan escampat que ja no tindrà aturador. I és que ni els independentistes més optimistes s’haurien imaginat una situació com l’actual quatre anys enrere. La idea de la independència s’ha escampat de Nord a Sud i d’Est a Oest i molts estan tan convençuts que estan disposats a sacrificar el que faci falta.
I la pregunta que em faria jo si estigués indecís, si no tingués clar què és el millor per Catalunya...seria: Què hi guanyem quedant-nos a Espanya? Què ofereixen des del PP-PSOE als que dubten per quedar-se a l’Espanya unida? Doncs el que ofereixen són insults, menyspreu, atacs a la llengua i a la cultura, lleis com les de l’avortament, la dels toros, ministres com en Wert, Gallardón i el sempre conciliador Fernández Díaz, que quan parla dels abertzales bascos sembla que li sàpiga greu que hi hagi pau a Euskadi, i quan parla dels catalans sembla que li sàpiga greu que no tinguem relació amb ETA... Què més ofereixen als catalans dubitatius? Res. Res. No escolto mai que defensin la seva postura fent propostes en positiu, fent propostes atractives del que significaria continuar tal i com estem. L’única cosa que s’escolta és que si ens independitzem, serem uns morts de gana, que estarem fora d’Europa i que ningú voldrà invertir aquí... Altres coses que ens ofereixen, són la suspensió de l’autonomia i la constitució. Quines ofertes més temptadores eh? I per cert, algú de vosaltres l’ha votada aquesta constitució? Sí?No? En cas afirmatiu sabeu quina era l’alternativa si votaves en contra? Recordem que es venia d’una dictadura de molts anys i que l’exèrcit tenia moltes ganes de continuar al poder... Què hauria passat si arriba a guanyar el no? Doncs en aquestes condicions fins i tot jo hauria votat que SÍ. Diré més, a Alianza Popular (PP de l’època) la gran majoria estava a favor del NO, i amb això està tot dit... Ara ens volen fer creure que la constitució va ser aprovada per l’àmplia majoria i en condicions de democràcia, quan la realitat és que no hi havia alternativa... era la constitució o continuar en la negror del franquisme. I sí, és aquesta constitució la que utilitzen per no deixar-nos votar... doncs com va passar amb el Prestige, el panorama per Espanya i pels unionistes no és gaire esperançador...
Si fós partidari de l’unionisme, ara mateix tindria molt difícil convèncer a algú de que el millor que ens pot passar és quedar-nos en aquest país que es diu Espanya...

Per sort, això ja no té aturador...

dilluns, 6 de maig de 2013

Experiència Merrell Mconnect

Fa un mes, per casualitat, vaig anar a parar a un enllaç de la revista Oxigeno, on buscaven tres provadors per 3 models de la marca Merrell. L’objectiu era provar unes bambes merrell i oferir-te a explicar les sensacions que experimentaves a través d’un blog de la revista. L’oferta era llaminera, ja que a més compten amb la col•laboració de Gema Quiroga, entrenadora de carrera natural, i de Josef Arjam, un dels ambaixadors de la marca. Casualitats de la vida, vaig ser un dels escollits, juntament amb Celina Sanchez i Rafael Merina. Concretament, a mi m’ha tocat provar les merrell trail glove que fa 4-5 dies que ja m’han
arribat.

  

Vaig rebre una trucada d’Elena Moro, directora de la revista i un correu de Gema Quiroga i ens vam posar en marxa, fent una petita presentació. Així que ara el que ens queda és anar provant, poc a poc, escoltant i explicant... De moment ja hem començat... 4 km ben divertits!!!









 A qui li interessi, podeu seguir les aventures a:


dilluns, 29 d’abril de 2013

Salvados - #olvidados

El Salvados de diumenge, titulat #olvidados, tractava sobre l'"accident" de la Línia1 del metro de València del 2006, i és un d'aquells clars exemples, on queda demostrat que vivim en un país de pandereta. Com pot ser que en un accident on hi ha hagut 43 morts, amb tantes irregularitats, no sigui fins a 7 anys després, que un gran mitjà de comunicació es dediqui a investigar-ho i se'n faci ressò? Si sóc sincer, jo també l'havia oblidat, fins que Pau Alabajos va treure la seva cançó, precisament titulada, línia1. En cada un dels concerts que he assistit d'aquest cantautor de Torrent, en la presentació del tema, sempre explica que hi ha moltes coses que s'han volgut amagar darrera d'aquest "accident", però mai hauria imaginat que fos tan i tan repugnant. Intentaria explicar tot el que s'hi explica, però seria incapaç de transmetre tot el que s'hi diu, així que us recomano que els que no l'hagueu vist, ho feu online... S'ha de veure i s'ha de saber! I el tema final amb Juan Cotino és tan i tan lamentable... En aquest país s'ha perdut la vergonya i tot està permès. I el pitjor, que tot els hi permetem... aquest home, actual president de les Corts Valencianes, és un gran fill de... no té altre nom. Avui mateix hauria d’estar fora de la política i no hauria de poder sortir de casa... però no, en aquest país encara es demanen autògrafs als Urdangarins i es permet fer i desfer a aquests impresentables. Escraches, i més escraches... fins que no puguin ni mirar als ulls dels seus fills i no puguin sortir de casa. Si us plau, els que no ho hagueu fet, mireu el salvados de diumenge... No ens hem de creure tot el que ens expliquen els de sempre... A vegades, per buscar respostes, s'ha d'intentar mirar més enllà i tenir els ulls ben oberts, ja que també depèn de nosaltres, perquè en part, també és culpa nostre.

diumenge, 17 de març de 2013

Diners i Consciència

Fa temps que buscava un motiu per tornar a escriure al blog, i que per cert, portava molts mesos parat. Durant tot aquest temps han passat moltes coses, però cap m'havia fet parar, fins ara, a posar-me davant de l'ordinador i escriure de nou. Doncs aquí estic, i el títol de l'entrada és ben clar...diners i consciència. I si ara estic parlant d'això és arran d'una conferència donada el divendres a Vidreres, per en Joan Antoni Melé, subdirector de Triodos Bank. Es va presentar com a banquer i, en els temps que corren, sembla una mica agosarat, almenys així d'entrada. Antigament havia treballat durant 30 anys a la banca convencional on es va adonar de que no li agradava el que s'estava fent i va decantar-se per canviar a la banca ètica. El títol de la xerrada era el mateix que el de l'entrada del blog, però a més, s'hi afegia: la banca ètica com a mitjà de canvi social. Així doncs, ja que estava assebentat de la propera obertura d'una oficina a Girona, i sobretot pel consell de la Mia, la Susanna i jo, ens hi vam apropar. I sorpresa... apareix amb un micro d'aquests que es porten penjats a l'orella i que et permeten anar d'una punta a l'altre de l'escenari mentre vas parlant, sense powerpoints, ni papers...res!!! Així va començar un monòleg d'hora i mitja, parlant de com fem ús dels diners en la nostre vida diària, i ens va voler diferenciar tres apartats per fer-nos veure com és la nostre relació amb el diners al dia a dia. Va parlar de COMPRA, ESTALVI I DONACIÓ. De la COMPRA ens va dir que tots i cada un de nosaltres hauriem de tenir clars tres punts: d'on prové el que comprem(ecològic, transgènics, països on no es respecten els drets humans....), perquè comprem (si és un consum responsable o no) i on comprem (als xinos, a la botiga de barri, al super...) De l'ESTALVI ens va recomanar que ens fèssim tres preguntes: quant estalviem (aquí ens va parlar de que podríem saber quin tipus de consum fem, cada un de nosaltres, mirant a final de mes l'extracte de la visa), per què estalviem (va parlar d'un concepte interessant, ja que va relacionar l'estalivar amb la inseguretat...) i on estalviem (quin tipus de banc) I al final de tot, va parlar de la DONACIÓ, on ell creu que és necessària per aconseguir que una persona es senti realitzada... i ho va lligar amb la cultura i l'ho important que és per refundar tota l'escala de valors al qual estem ficats. "La cultura ens fa lliures i el consum ens fa esclaus" va ser la frase que ens va recordar de no sé quin autor... Al final una gran ovació i moltes ganes de canviar petites coses per anar modificant els valors d'aquesta societat, sabent que som els únics responsables dels nostres actes i sabent que tot el que fem, comprem, venem...tot, té unes conseqüències. Així doncs si comprem un pis i al cap de pocs anys el vénem pel doble, estem contribuïnt a que els nostres fills no puguin accedir a un habitatge quan els pertoqui. Si comprem mobles a una empresa, on per fer-los tal·len milers d'hectàrees d'arbres sense replantar-ne ni un, estem contribuïnt a la desforestació de selves i boscos, i que si comprem fruita o verdura que prové de països llunyans o d'empreses que fan servir transgèncis... pel simple fet de que és més barat, estem contribuïnt a que el pagès del nostre poble hagi de deixar de treballar, de que la botiga del poble hagi de tancar... i així fins a l'infinit. Així doncs, abans de criticar el funcionament del món i de la nostre societat, que ens quedi clar que nosaltres, som els únics responsables dels nostres actes, i que cada cosa que fem té unes consequències. On posem el diners també.

divendres, 21 d’octubre de 2011

La fi d'ETA

Al 1999, quan vaig començar a estudiar magisteri a la UdG i com que no m'agradava gaire el que s'explicava a classe, em vaig passar moltes hores a l'aula d'informàtica... Recordo, que allà vaig començar a llegir sobre ETA i el conflicte basc... Fins llavors, no entenia gaire res del que significava tot allò, i com a molts, em va marcar especialment la mort de Miguel Angel Blanco al 1997. Arrel d'aquell assassinat, el poc que em pensava que comprenia, vaig deixar d'entendre-ho... i aquell curs de magisteri me'l vaig passar llegint per internet i llibres sobre el país basc, on em va sobtar la gran diferència de tons, en funció de quins eren el autors...
Alguns, no els vaig poder acabar, per l'al•lèrgia que em provocaven, com per exemple alguna de les coses que escrivia Fernando Savater, articles que em van ajudar a ser més independentista a casa nostre i a simpatitzar encara més amb tot el que era basc.
Altres em van ajudar a entendre una mica més de tot allò i recordo especialment un parell de llibres d'Antoni Batista i que són molt recomanables...
Llavors vaig marxar a estudiar a Reus, on vaig coincidir amb gent que venia del País Basc, i allà, encara vaig entendre menys el que passava a Euskal Herria... Al 2001, hi va haver unes eleccions al Parlament Basc que van canviar moltes coses, crec. Les recordo molt i molt bé aquelles setmanes de final de curs, ja que es parlava que PP i PSOE volien pactar per governar... i això va fer mobilitzar a tot el vot nacionalista... i el pacte espanyolista no va poder ser, i va fracassar estrepitosament.
Llavors aquell estiu vaig fer la meva primera escapada al País Basc, el primer de molts en 3 o 4 anys... , llavors per Nafarroa i al final a Irlanda del Nord... Em van ajudar tots aquests viatges a entendre això de les lluites armades? Doncs com més veia menys entenia...
El pacte PP-PSOE s’ha produït anys més tard, però veient l’actitud del lehendakari a tot el que s’ha produït aquesta setmana i al resultat de les municipals del maig, cada cop tinc més clar que si les coses continuen pel camí que van ara, l’any vinent a les eleccions del parlament basc, hi haurà una resultat molt diferent, i llavors, des de Madrid, com ho faran??? Els anava molt bé l’existència d’ETA, i això molts ho sabem. Els anava molt i molt bé per poder il•legalitzar partits, per intentar guanyar eleccions com la dels atemptats de l’11M, i fins i tot els anava molt bé, per tancar diaris com l’Egunkaria, i que per cert, l’any passat, 7 o 8 anys després de tancar-lo, van absoldre els dirigents, perquè no han pogut mai demostrar res del que els acusaven...
Doncs tot això, a partir d’avui, pot ser que comenci a canviar i jo sóc molt i molt optimista i estic molt i molt esperençat. La dissolució d’ETA és la pitjor notícia per l’Espanya més casposa i més faixista, només cal veure els diaris de Madrid d’aquesta setmana, o les opinions dels Gonzales Pons, Aguirres...
És la pitjor notícia per a ells, però la millor per nosaltres, i sobretot la millor pels bascos!

dijous, 19 de maig de 2011

#Indignats!!!

Avui el dia l’he començat escoltant unes entrevistes al portaveu de l’#acampadasol i a un noi que parlava des d’#acampadabcn. De les paraules, n’he copsat ganes, energia per canviar les coses, he escoltat paraules com: assamblea, ideologies plurals, diversitat... moltes paraules i poques propostes, és cert, però he trobat motivant iniciar un dia escoltant veus i paraules diferents a les de sempre.
Al cap d’una estona, via twitter, he pogut llegir aquest article d’en @Quimmonzó, , ridiculitzant aquest moviment que han iniciat des del 15-M els #indingnats, i m’he quedat una mica desconcertat i desorientat...
Minuts més tard he vist un tuit de @XSalaimartin on deia això: “Escoltades les entrevistes als #revolucionaris #indignats, el q es #indignant es el seu nivell. Com hem pogut fracassar tant els educadors?”
I aquí és quan he decidit que avui era bon dia per tornar a escriure en el blog...
Sempre sentim a dir que els joves d’ara no som com els d’abans, evident. Que no tenim capacitat d’iniciativa, que vivim adormits, que cada cop sortim més esgarriats... I, llavors, quan es comença un moviment d’aquests, on es parla d’assamblees, de canvis en el sistema bancari,de canviar les regles electorals (on es demanen coses tan òbvies com que no es puguin presentar imputats a les llistes)... surten els llestos de torn, titllant-los d’ingenus i d’incults, com ho ha fet en X.Sala i Martin. I sí, evidentment, quan els pregunten amb to burleta, com pensen fer tots aquests canvis, per tal de ridiculitzar-los, per tal de frenar la seva empenta, no saben donar una resposta... només faltaria! No en saben gaire de dret, de lleis, no saben de política, però el que sí saben i sabem és que així les coses no ens estan anant bé, almenys a la majoria, i que alguna cosa s’ha de canviar... i què és això que s’ha de canviar? Doncs potser la mentalitat... I veure tota aquesta gent reunida en diferents acampades intentant parlar i escoltar-se, ja és un canvi de mentalitat... per què el problema, senyor Sala i Martin, és que la democràcia que us van vendre, potser no la vareu entendre... i jo hem pregunto: com han pogut fracassar tan el valors que us volien inculcar? Crec que la resposta ja la sé.
Aquí estem acostumats a veure un col•lectiu de mestres manifestant-se contra un canvi en la llei d’educació, a veure els treballadors de sanitat sortint al carrer per protestar contra les retallades, a veure els funcionaris com es queixen contra la rebaixa dels sous... però on són aquests mateixos manifestants quan és hora de defensar els drets dels autònoms, o dels immigrants, o que al País Basc es pugui presentar una llista com Bildu... on són els mestres, metges, fisios, funcionaris?
En aquestes mogudes, el que es demana, encara que pugui semblar utòpic, és alguna cosa més altruista, surten a demanar coses que implicarien un canvi en la manera de fer i de pensar de tots... no pensen per un benefici propi, sinó per un benefici general, a tots nivells... estan fent una cosa que estem molt poc acostumats a veure... i el primer que fan alguns és fer-ne broma i descalificar-ho...
I diria més, crec que estan esperant que sortint alguns descerebrats, que sempre n’hi ha, fent alguna cosa mal feta o alguna destrossa per tirar tot aquest moviment per terra...
No sé què passarà d’aquí al diumenge, però tinc clar que el món que jo vull no és el d'en Sala i Martin, perquè d’egoistes el món n’és ple i així ens va!
Perquè la prepotència amb la que parla, donant lliçons a tota hora, sense fer cap mena d'autocrítica ja diu molt del que espera i dels valors que transmet... però noi, jo el que espero és que mai m'hagis d'educar, perquè si fos així, voldria fracassar!!!

I aquí la millor cançó per definir tot això!!!!

dimarts, 16 de novembre de 2010

Castellers i anticatalanisme!!!



Potser seré oportunista, però avui tinc ganes de parlar dels castellers i del per què de la seva declaració com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la Unesco...
No sóc casteller però considero que és una part molt important de la cultura catalana per què les emocions que es transmeten un cop ets a plaça en un dia de diada són difícils de viure en altres llocs... Les emocions viscudes a la plaça del vi de Girona (única plaça on practicament he anat a veure castells) en les darreres diades castelleres són difícilment descriptibles...i no saps perquè, però sense estar-hi implicat, et fan viure la diada com si fossis un casteller més... Els valors que es transmeten dins el món casteller són d’una qualitat humana innegable...
Per això me n'alegro per ells, per l'esforç i per la feina constant en temps més difícils... ara hi ha programes de tele, revistes, ràdios... on parlen de castells però temps enrere, i no cal anar gaire lluny, no era pas així...
Es suposa que aquesta declaració, ajudarà, i molt, a mantenir aquesta tradició com a un dels pilars de la nostre cultura.
Però tota notícia com aquesta té la seva vessant més negativa i al tractar-se de cultura catalana, la seva vessant més fatxa, més anticatalanista...sinó mireu la carta que han presentat el Grup d’Acció Valencianista al jurat de la Unesco... per tal d’evitar que els castells fossin declarats patriomni...: http://www.scribd.com/doc/20489574/unescogav
Amb quina facilitat fan demagògia quan es tracte d’anar en contra de tot l’ho català... No tenen cap mania en utilitzar un mort per justificar el seu anticatalanisme... Per sinó us queda clar que tot el que diuen es pura demagògia i anticatalanisme només cal que entreu un moment a la pàgina del GAV on es diuen coses com aquestes: “estamos convencidos de que la mejor manera de derrotar al catalanismo es dar a conocer la rica y ancestral cultura valencina por todo el mundo”, o “Llevamos más de 30 años luchando en la calle, parando los pies a un catalanismo que puede ser cuenta con más medios económicos (las aportaciones económicas desde Cataluña a los grupitos catalanistas son de sobra conocidas), pero carece de la fuerza de la razón y de la verdad de la historia”
Visca Catalunya i Visca els castellers... encara que sembli oportunista.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Bicicleta, cullera, poma.



Vaig escoltar-ne algun tall en alguna entrevista quan es va presentar... i sense voler-ho, em vaig anar fent una idea de com seria...
El mateix dia que marxàvem cap al Vietnam, s'estrenava a les sales i creia que no tindria la sort de poder-la veure a la gran pantalla...
Però en tornar, sorpresa!! encara estava a la cartellera del truffaut...(Quina sort que tenim de tenir un cinema així a Girona) i vaig decidir dedicar-hi un vespre per anar-la a veure...
Em va sorprendre...ja que no m'esperava que fós tan trista...
Em va commoure... i em va emocionar...en molts moments...
Crec que és una pel·lícula que s'ha de veure, perquè fa allò que tan m'agrada, remou... i molt!!!
Amb l'arribada de la tardor i de la fred, una pel·lícula trista i emotiva com aquesta entra molt i molt bé... i digueu-me raro, però aquesta sensació, m'agrada!

divendres, 22 d’octubre de 2010

Delta del Mekong i Saigon

Els darrers dies els hem passat entre el delta del riu Mekong, un riu immens que ve de Cambodja i desemboca al sud del Vietnam, i on al seu entorn es desenvolupa una vida fascinant... Hem vist com viuen entorn dels canals i sobretot com treballen... Els mercats flotants pel delta son del tot curiosos... barques i barques es paren en un punt concret del riu i comencen a vendre tot el que cultiven...uns pinyes, els altres platans, carbasses... ben curios...
Despres de passar per Vin Longh i llavors per Can Tho, on per arribar-hi vam tenir una altre aventura amb els vietnamites i la seva falta de comunicacio mal intencionada, vam sopar al carrer: una barbacoa amb gambes, pollastre amb curry, vedella... i entre el picant, la humitat i la calor que ens provocava la barbacoa de la nostre taula, vam suar, i molt... Per apaibagar-la, cervesa, amb gel... i llavors vam ensenyar a cantar en catala a un cambrer vietnamita i cap a dormir...lendema ens esperava mes Mekong i tornada a la capital del sud, Saigon.
Ahir vam anar a veure els tunels de Cu-chi, que son els tunels que van fer els soldats del Vietcong (pagesos-soldats comunisites) per lluitar contra els vietnamites del sud i els americans... Eren 250km de tunels subterranis on hi feien vida i els utilitzaven per provocar emboscades als americans... Turistada, pero interessant de coneixer i de veure.... llavors sopar de gala, en un restaurant vietnamita, on vam tirar la casa per la finestra (15 euros per cap) i amb vi despres de 21 dies... (bona recomanacio Rafa i Marta).
Avui volta de rigor per Saigon i al vespre cap a l'aeroport...se'ns acaba l'aventura i les vacances, pero, aixo segur, havent intentat gaudir de cada moment, de cada aventura, ja sigui bona o dolenta i de bona companyia...
El proxim escrit ja sera des de terres catalanes...

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Hoi An-Nha Thrang

L'odissea del viatge va comencar el dissabte al vespre... Sortim de Hoi An a les 7 del vespre pero quan agafaem l'autobus cap a Nha Thrang, que son unes 11 hores de nit, ens adonem que no tenim lloc assignat i que ens posen en unes lliteres a les quals no ens podem ni estirar, a sobre del lavabo on puja un tuf considerable, i on ens cauen gotes de l'aire acondicionat sobre el cap... en veure-ho en kel i jo ens prometem esser optimistes pero es fa dificil en un viatge tan llarg i tan incomode. La Laura i la Sana estan a darrera de tot compartint lliteres amb altre gent i tampoc poden passar gaire bona nit...
El meu espai es tan reduit que no em puc moure, ni dun costat ni de l'altre i en kel no es pot estirar del tot... Amb tot el viatge passa i arribem a les 6.00 del mati a Nha Thrang, una parada obligatoria per fer escala abans d'arribar al Delta del Mekong. Un dia per alla, a la platja, i l'endema agafem un vol fins a Ho Chi Minh... Un cop alla deixem les maletes grans a un hotel i agafem un taxi fins a una estacio de bus, dalla comenca una altre odissea fins a una altre estacio, pero tot molt divertit, enmig de vietnamites que ens miren ben estrenyats, i llavors un altre bus cap a Vin Longh, un poble al Delta del Mekong...
El bus ens deixa al mig de la carretera i per arribar al poble pugem a unes moto-taxis que ens porten al centre....busquem un hotel (bastant lamentables...)i lliguem per l'endema al mati anar a veure els mercats flotants...sopar i dormir aviat, que la Laura avui ha agafat fastics a tot i arriben les primeres enyorances...

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Halong Bay-Hue-Hoi An

A les 8 del mati ja estem al barco...petito pero molt xulo...ens fan descalsar(aquests teclats son dificils per escriure en catala) i comenca l'aventura...
Voltant i voltant enmig d'illes i d'una tranquilitat absoluta... fem una mica de kayac i dinem al vaixell... a la tarda vam pescar a l'estil vietnamita, es a dir sense canya, nomes amb el fil, tots aconseguim pescar exceptuant en Kel, que diu que el mar no es lo seu... el sopar espectacular, enmig del no res, amb un silenci espectacular i a sobre del teulat del vaixell...molt i molt xulo...
El dia seguent ens despertem enmig de la mateixa calma i continuem navegant...mirem coves, nedem, anem a collir quatre cargols de mar per sopar...i a tornar-hi...de nit el capita es transforma, treu el vi d'arros i comenca a intimar amb en kel...
El tercer dia ja va ser de tornada...van ser tres dies de calma, relax, que ens van venir molt b per comencar a encarar la segona part del viatge...
Al migdia arribem a Cat Ba, i ja comencem el nostre cami cap a Hue, 1000km al sud... autobus, amb unes lliteres prou comodes i nit de cami...van ser unes 14-15 hores... pero es van fer prou b... Hue, era la parada tecnica per encarar el sud del Vietnam, antiga capital del pais, actualment te una ciutadella molt xula, derroida pels bombardejos americans i francesos, pero encara queden restes del que era una fortalesa fa un parell de segles on hi vivia l'emperador...
El dia seguent, autobus i en poc mes de tres hores ens plantem a Hoi An, que es un poblet molt xulo, on principalment es viu del turisme pero conserva les cases com antigament, i on passejar pels seus carrers es ben xulo... Fem cerveses, realment barates, i bones... una canya gran ens costa uns 4000VND que equivaldrien a 0,20 eurus... En aquest poble hi estem 2 dies, hi mengem molt i molt b, ens fem unes jaquetes a mida que te les fan en menys d'un dia, (tu tries la roba, el model i ells te la fan....)... Aqui a Hoi An, es on ens plou mes del viatge, pero tot i aixi tenim molta sort, i tot i que es desborda el riu del poble, ens permet fer vida normal, ja que deixa de ploure lendema d'arribar-hi...
Despres de passar-hi els dos dies, de nit, agafem un altre bus i anem 500km mes cap al sud... i aixo ja mereixera un escrit nomes per detallar l'odissea que ha estat... deu ni do!!!
pero b...com podeu veure continuem molt b i a pesar d'alguna que altre odissea, imprescindible en aquests tipus de viatges, tots estem b... disfrutant del pais i menys de la gent, que tambe mereixera un escrit en els propers dies...

dijous, 14 d’octubre de 2010

De Sapa a Halong Bay


A Sapa vam fer tres dies de trekking, i ens vam quedar a dormir en dos poblats diferents a casa de families de l'etnia dels hmnog... Dic tres dies pero en realitat van ser tres per nomes dos persones pq jo vaig haver de tornar cap a Sapa amb un gripasso i molta febre degut a l'aire acondicionat del tren...Dos dies de llit, suant i em vaig recuperar i ja vaig poder-me enganxar un cop van arribar del trekking. Llavors una mica de compres per Sapa, regatejant de tot i mes...i l'ultim dia, vam llogar una moto de marxes sense embrague per 3'5 euros al dia i vam anar a voltar pels diferents poblats de la zona...va ser espectacular... Tren i altre cop cap a Hanoi, la capital... ens tornava a esperar una nit de tren, pero aquest cop en una llitera mes decent i amb la previsio de tapar la sortida d'aire acondicionat amb una samarreta i una mica d'esperadrap... de bon mati arribem a la capital, cap a les 4 i tornem a negociar un taxi que ens porti a l'estacio de busos....alla tenim una altre odissea....voliem agafar l;autobus public que ens portava a Ninh Binh, pero vam estar mes de dos hores per intentar saber des don sortien....tothom ens enganyava, pq ens volien cular en un bus privat que tardava el doble...al final, pero, ho vam aconseguir....
Aixi es que al mati ens plantavem a Ninh Binh, busquem hotel, lloguem 4 bicis i cap a recorrer els entorns... increible...va ser molt i molt xulo... Pero vam acabar amb un cul... de nit tornavem a l'hotel, dominant les bicis prou be per una ciutat caotica, on tothom pita i ningu respecta res de res... Va ser un gran dia....
L'endema de bon mati, vam agafar un altre bus i vam anar cap a Haiphong, on voliem anar a la illa de Cat Ba, per poder des d'alla, agafar un barco per estar tres dies i dos nits per la bahia de Halong... Vam contactar amb un paio que tenia un barco i vam aconseguir tancar els tres dies nosaltres sols, amb el cuiner, el capita i el guia pels tres dies... El normal, es que a cada vaixell i vagin unes 12 persones pero nosaltres vam tenir sort...i realment va valdre molt la pena....
La tarda la vam aprofitar per llogar un parell de motos i recorra part de la illa...
Sopar i a dormir que l'endema de bon mati, sortia el nostre vaixell cap a la bahia de Halong...

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Des de Ninh Binh

Aquesta setmana ha estat molt intensa... Ho vam deixar en que estavem a l`aeroport de Singapore, i des de llavors les coses han anat a molt millor. Vam arribar a Hanoi, per on vam tenir un primer contacte xocant amb la societat vietnamita i amb els taxistes...
Despr'es de pudular tot el diumenge per la capital, on vam dinar pel carrer, vam fer la nostre primera bia hoi(ervesa de barril) vam agafar el tren nocturn cap a Sapa, un poblet al nord on anavem a caminar per tres dies.
Nit dura, molt dura al tren... Aire condicionat molt fort i lliteres encara mes...
Arribem de matinada...negociem una furgoneta pq ens acabi de portar cap a Sapa amb l'ajuda d'uns bascos i arribem ben aviat a Sapa.
Alla ten'iem el contacte d'una noieta que voliem que ens fes de guia per les muntanyes i els camps d'arros... despres de intentar-ho molt cops, ho aconseguim.
continuara....
PD: son les 6,15 del mati hi hem danar a buscar un bus cap a Haipongh

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Barcelona-Singapore

Hem comencat el viatge amb un xic de mala sort...ens hem passat moltes hores dins l'avio que ens havia de portar fins a Singapore, i dic moltes hores pq no se quantes n'hi hem passat.
Crec que fa 24h que vam sortir de Girona i encara estem a l'aeroport de Singapore, esperant per agafar-ne un altre. Deia que tenia problemes amb la bateria... "cagum seunet" la bateria... unes 18 hores dins l;avio sense poder-ne baixar... en Kel estava desesperat...
Doncs vaja que aquesta hora ja haviem de ser a Hanoi i anant be hi arribarem d'aqui a 7 o 8 hores....pero b, tot es fara....
Esperem arribar a Hanoi, descansar i dema comencar, ara si, el viatge...a veure si podem dormir....que ara mateix estem tots ben morts....
De moment, tot i tots ok!!!!