Un divendres menys pandèmic.

 

Després de molt deliberar amb el meu altre jo, vaig decidir que sí. Que no era un míting però  la tercera seria la vençuda. I és que a Celrà no va poder ser, però aquí serà. Passejo pels carrers buits i foscos. Travesso el pont i faig cua a fora. Ens fan entrar per l’altre porta, la del costat del riu. Coses del covid, suposo. En David ja ens espera a l’escenari per, prèvia neteja de mans, anar-nos col·locant un a un. Són sense numerar.

Vens sol? - em pregunta.  Doncs si et sembla bé, la tercera fila el segon seient. - em diu.

Agafo posició. Tot és estrany. Tant la Meritxell com en David bromegen amb el públic mentre van situant a tothom que arriba. Quan un col·loca l’altre bromeja. I riem, riem en plural. I així s’intercanvien els papers fins que ens tenen a tots col·locats. Encara no ha començat l’obra i penso que només per aquesta estona de quotidianitat pre-pandèmica, ja ha valgut la pena venir. Tanquen les portes i comença. M’oblido de les cabòries mentre observo i escolto. De sobte ella diu que ha vingut a mostrar-se i tot es desencadena. Ell parla, però la miro a ella. Està estirada al llit. I és que aquí tu pots decidir quin és el primer pla. Empatitzo amb ell i empatitzo amb ella. L’entenc a ell i l’entenc a ella. Tot passa molt ràpid i de sobte els llums que ho il·luminaven tot van perdent la força i l’escenari queda fosc. Ja? Ja s’ha acabat?

Fila a fila anem marxant. Un cop a fora miro l’hora al mòbil. Dos quarts de deu i els carrers estan ben buits. No m’hi acabo d’acostumar. Engego el cotxe i sona Icat. L’Albert Puig punxa música especialment trista avui. Més que de costum. Em sap greu Albert, però avui no. Necessito una altre cosa. Gràcies a l’Elda i en Daniel ha estat un divendres menys pandèmic i vull que continuï així. Canvio d’emissora.

Divendres

Acabar la setmana agafant-me la tarda lliure és una vella costum de quan els divendres eren divendres. Un dels privilegis de ser un autònom no ambiciós.

Aparco lluny amb la intenció de sentir el fred mentre camino. Em poso la mascareta una mica a contracor, però avui a diferència d'altres dies sento que em protegeix, i no precisament del virus. Tinc la impressió que darrera d'aquest tros de roba puc dissimular. Per moments sembla que la tristesa queda tapada per la mascareta, però és una falsa sensació. Camino lent, observant i mirant als ulls de la gent. Hi ha moviment però hi ha silenci. És difícil d'explicar. Hi ha soroll, sí, però la gent està callada. Miren al mòbil o al terra i tothom va per feina.

Espero el meu torn fora la  botiga. La línia  vermella del terra em recorda que hem de mantenir distància. Al costat del taulell hi ha una cadena metàl·lica que et barra el pas. Has de dir què vols i llavors valoren si la baixen. Es veu que la meva compra mereix l'entrada. Passo i faig broma amb la dependenta. Jo, que no era de fer bromes. Però d'ençà que va esclatar tot no suporto aquesta fredor i jo, que noe ra de fer bromes, ara en faig. Jo, que no era de dir tonteries, ara en dic. Aconseguim riure una mica. Pago i em torna a baixar la cadena. Ara per sortir. 

Havia pensat arribar fins al barri vell però un cop al carrer m'ho repenso. Decideixo que ja en tinc prou de mascaretes i mirades tristes. Desfaig el camí i torno cap al cotxe. Els ulls se m'humitegen però no abaixo el cap. Miro endavant i segueixo caminant. No me les eixugo i deixo que caiguin. Es colen entre el pòmul i la mascareta i s'hi amaguen. Sembla que també sentin la nostàlgia de quan els divendres eren divendres. Arribant al cotxe els meus ulls intueixen una mirada de complicitat d'una dona que no mira al terra. Li somric i penso que ja queda menys.