El refugi

Després de gairebé vuit hores caminant, arribes i deixes caure la motxilla a terra, mentre et dius per enèsima vegada i sense acabar-t’ho de creure, que a la pròxima sortida sí, agafaràs només l’imprescindible. I és que des d’aquell dia que baixaves de Bastiments amb calça curta i mort de fred, en què un home vell et va dir que a la muntanya no escatimessis mai roba, sempre n’agafes de més per si de cas. I no tens remei.

Et descordes les botes i agafes les úniques “crocs” del 42 que queden a l’estanteria. Només obrir la porta, l’olor de llenya cremada que escalfa el menjador et transporta a la casa dels avis i un somriure se’t dibuixa a la cara mentre se t’entelen les ulleres. Deses les coses a la guixeta que hi ha a entrant a l’esquerra i parles amb el guarda del refugi. Un cop registrat li demanes un te, agafes el bloc i el bolígraf, i t’asseus a una de les taules.

Les mans recuperen temperatura abraçades a la tassa i glopet a glopet una sensació de calma s’apodera de tu. Observes el riu per la finestra i de sobte veus com un grup d’isards s’enfilen cap al Balandrau buscant un recer per passar-hi la nit. I així passes l’estona mentre t’adones del que ja sabies, que aquí dalt tot va més lent. Sembla que el temps s’allargui i que les hores condeixin més que no pas a la consulta, on sense adonar-te’n, pacient rere pacient, el dies et passen massa ràpid.

Una parella de jubilats de Solsona se t’asseu al teu costat i una conversa aflora del no res.  El teu parlar encara no s’ha adaptat al ritme lent de la muntanya i encadenes paraules sense respirar. Malgrat això, la calma del refugi s’apodera de la taula i sense voler-ho et trobes explicant-los que per afrontar les teves pors, anys enrere, et vas mig obligar a fer almenys un cop l’any, una sortida sol a la muntanya i la casualitat et va portar al refugi de Coma de Vaca.

Des de llavors, i ja fa uns quants anys, el que eren pors ara són plaers. Els intentes explicar que vens aquí per escapar-te de la fressa del dia a dia, que vens a gaudir del silenci i del no fer res, a perdre una mica de cobertura i a calmar una mica les teves cabòries, que tu sempre penses massa, els expliques.

I ells, al seus seixanta i tants, amb una mirada de complicitat i un tímid somriure, et diuen que el millor refugi sempre és un mateix, i que si el cuides mai passaràs fred.

Fràgil

Em sento fràgil i vulnerable. I no me n'amago. Ni me n'avergonyeixo, ans al contrari. Reivindico que normalitzem i mostrem que tenim èpoques i moment on ens sentim fràgils i vulnerables.

Hi ha gent que no ha tingut, ni té, un entorn on sentir-se còmode per mostrar segons quins sentiments. En molts casos l'educació emocional que hem rebut ha estat nul·la i hem anat fent el que hem pogut amb el que hem sentit. Si a més hi afegeixes que ets home, durant molt de temps ho havia fet encara més difícil.

"Eso que tu me das", fa una cosa molt valuosa, i és que mostra un persona que ha "triomfat", en un estat al qual no estem acostumats a veure els nostres ídols o referents. Sempre se'ns amaga la part fràgil, ja sigui física o emocional, com si ens n'haguéssim d'avergonyir. I aquesta és la clau. Avergonyir-se de què? De sentir? De plorar? D'estar trist?

Ahir durant un bonic sopar, va sortir el tema. Em vaig quedar mut escoltant, pensant i per dins agraint de sentir-me afortunat d'haver trobat la manera i la gent on mostrar-me i expressar-me malgrat tot...

I és que si tu et sents fràgil i et mostres fràgil perquè ho normalitzes, la gent al teu entorn, ja siguin fills, pares, germans, amics o parella... potser perdran la por, i trobaran en tu, un espai on normalitzar el que sempre hauria d'haver estat normal. I llavors plores per dins, però d'emoció i d'agraïment infinit als que t'escolten o t'han escoltat i et fan crèixer cada dia

Contradiccions.

Suposo que qui més qui menys aquests dies s’està trobant amb el problema d’aconseguir material de protecció (mascaretes, guants, bates...) per poder començar a treballar una mica. Altres ja fa dies q treballen, i realment em pregunto com s’ho han fet i a quin preu.

L’especulació que hi ha darrera de tot aquest mercat és increïble i suposo q tots hi col·laborem d’una manera o altre. Qui més qui menys vol començar a treballar per poder pagar factures, hipoteques, lloguers... i sembla que això ja justifica tota la resta. I potser sí, no ho sé.  Intento no jutjar-me, malgrat no ho acabo d’aconseguir, ni jutjar als altres. Al final cadascú es sap lo seu. Hi ha qui és autònom, hi ha qui està amb un ERTO però no el cobra, o si, n’hi ha que no podran tornar a obrir, hi ha propietaris que no abaixen el lloguer de gent que ho passa malament, n’hi ha que si, i evidentment també hi ha aquells que tot això els hi afecta menys perquè tenen la sort de poder teletreballar.

I haig de reconèixer que em genera molts dubtes començar a treballar en aquestes condicions. Fa només 8 setmanes que la nostre vida ha canviat, i dic només perquè n’hi ha hagut prou per poder veure i intuir com som com a societat. No em vull imaginar que faríem tots nosaltres en la situació dels sense papers, que porten tota la vida fugint de guerres, fam i misèria. Només portem dos mesos, i ja hem vist com comprem material d’origen dubtós, ja hem vist qui ha mirat només per ell i no pel bé comú durant aquest confinament,  ja hem vist com ens han pres drets i llibertats, ja hem vist com els problemes del  1er món han quedat en un racó.

El 18 de gener mentre estava en un concert vaig fer un tuit queixant-me a Estrella Damm perquè, després de l’anunci de Nadal, encara servien la cervesa amb gots de plàstic. I ara, mira’m. Comprant material d’un sol ús per poder tornar a la “nova normalitat”. Estaria bé que els d’estrella Damm ara em fessin un tuit preguntant-me on he deixat els meus valors.

Això  sí, quan vaig al super, agafo les bosses de plàstic d’un sol ús que et donen per fer servir com a guants, per poder posar la fruita dins una bossa, això sí, orgànica...

Doncs això, contradiccions...i més contradiccions...