Comptat i debatut

La sala era petita, micròfon i cadira al mig. A la dreta un advocat i a l’esquerra l’altre. A fora els testimonis esperaven per ser cridats, un per un, per la jutgessa, que seia al centre. La primera cosa que els deia al entrar era tot allò de que s’ha de dir la veritat... en cas contrari... Evidentment en castellà.
Tots i cada un dels testimonis van anar desfilant per aquella cadira, explicant la seva versió. Veus tremoloses i insegures...
Durant el decurs del judici pel meu cap anaven passant coses, i una d’elles, una cançó d’en Pau Alabajos... Comptat i debatut!

Comptat i debatut

Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols,

amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.

País de paisatge hipotecat,

venut a la divina providència:

som hereus irresponsables i curts de mires.

País que fuig de la lectura,

no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.

País que aspira a sucursal,

sanament regionalista,

educadament dòcil,

infinitament alienat.

País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa,

que assumeixen el rol indigne d’engranatge,

que demanen permís per anar al lavabo

i no senten vergonya.

País de complexos i tergiversacions,

capital de la censura i de la manipulació mediàtica.

País de l’enveja i l’auto-odi,

que nega i neutralitza però no basteix,

que protesta flèbilment des de la barrera.

País amnèsic, desmemoriat,

que amaga la història en les profunditats de l’armari.

País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc:

retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.

País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular,

governants que són titelles dels empresaris,

amos i senyors de la pompa i l’ostentació.

País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.

País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes,

taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.

No sé el que es pensen la majoria dels que van declarar en el judici, però a quasi tots els englobaria a dins d’aquesta cançó. I hi afegeixo... País de covards, d’egoistes. País de traïdors. Que per viure sense problemes, abaixen el cap i accepten imposicions. Visca la falsedat i la hipocresia. A tots ells... Felicitats!!! Per vendre la seva dignitat i la dels altres.

"M'agradaria sortir"

Estava trista, apagada i no deia res. La seva mirada estava perduda... el seu cap no parava. És la única manera que té per sortir, ni que sigui a través de la seva imaginació... i llavors, tement la resposta, li pregunto el què li passa? Ella em mira, i em diu: m’agradaria sortir! És un “m’agradaria sortir” carregat de vida, d’energia però al mateix temps aquesta frase em deixa sense respostes. No em pregunteu el perquè però després ho relaciono amb la vida entre reixes, on des de la ignorància, imagino que aquesta frase es deu passejar per moltes de les ments d’aquells cossos presoners.
Des que es va produir la mort d’Eluana Englaro, s’han multiplicat els debats sobre l’eutanàsia, sobre si és ètic o no... Cada un té la seva opinió, totes respectables però la que més, és la seva. I en el cas d’aquesta dona italiana, molts volien decidir per ella, i ens volien fer veure que el que s’estava produint era un assassinat. Quan sento a gent com en Berlusconi opinant del tema, també en la imaginació, el portaria en la mateixa “presó” que “vivia” l’Eluana i li diria que no té dret a decidir, que ja ho farem nosaltres per ell. Si ho fés, la meva consciència no em deixaria dormir aquesta nit...

Demà?

Aquesta setmana he vist per primer cop, el mapa de la nova part de Vilablareix, on van situats els pisos concertats on se suposa que viuré dintre d’un any més o menys. Al veure escrits els noms de tots els carrers, creats de nou, m’he preguntat: com es fa això de posar noms als carrers? Mai m'ho havia plantejat.
La veritat és que tot el procés per adquirir un d’aquests pisos, està essent del tot estrany. Quan era un nen, i m’imaginava vivint a fora de casa, mai m’hauria pensat que seria així. Compro un pis sobre un plànol, que ha d’estar situat en uns camps, on de petit només hi veia blat, i després, veig per primer cop, els noms dels futurs carrers en un mapa, entregat per l’ajuntament, a través d’una revista municipal... Si m’ho diuen no m’ho crec, a mi, que m’agrada tenir-ho tot bastant controlat, que em costa inclús comprar-me uns pantalons o una samarreta... ara resulta que em compro un pis, que m’haig d’imaginar com serà per unes línies en un paper i que estarà situat en uns carrers recentment batejats per no sé qui...
Llavors, t’adones que el dia a dia et porta a un destí totalment diferent al imaginat... relativitzes, i penses que no val la pena proposar-se objectius a llarg termini, amb res ni ningú, ni amb un mateix. Plantejar-los ens ajudarà a escollir, a triar el camí, però hem de ser flexibles, i sobretot pensar que el demà pot canviar i ben aviat, que una cosa imprevisible modifica tota la resta i que res del que t’havies plantejat va tal i com havies imaginat... Així que, a gaudir de cada instant, de cada moment i de cada persona... que nosalaltres podem. Demà, ja veurem què passarà... Ella, ahir només volia sortir!!!