Desembre. Dissabte. Plou. Fa vent i fred. A través de la finestra, el mar fa enrenou. El revisor no em deixa dormir. Camí d’un lloc no concretat en una deshora concretada... Jo, fan de l’ordenació i de l’organització, per un cop, sense voler-ho, desordenem lo ordenat i desorganitzem l’organitzat per gaudir de la improvització.
Caminem pels carrers, només cinc minuts, però suficients. Afloren records. Aquella cantonada, aquella àvia, aquell bar, aquell balcó, aquella cervesa i aquells riures...
Torno, sense pressa, sense horaris, content d’haver-vos gaudit en aquelles hores no concretades en el LLOC concretat. El nostre lloc. I el seu.
El llibre ens portarà a finals diferents, però ens trobarem, en instants, curts, però intensos, on riurem i compartirem, de diferent manera com ens havíem acostumat, però en el LLOC concretat. Espero que ho poguem compartir. Bon viatge.
Gràcies
dimarts, 30 de desembre del 2008
dissabte, 27 de desembre del 2008
Receptors actius
Fa uns dies assistia a una jornada sobre la cançó i els països catalans, a la casa de la cultura de Girona. Gran descoberta. En el decurs de les ponències, en Josep Vicent Frechina, va dir una frase que em va agradar: “cal que siguem receptors actius”. Us situo. S’estava parlant dels filtres que imposen els mitjans de comunicació per fer-nos arribar la informació... i es van citar alguns exemples que els propis ponents han viscut en pròpia pell en aquests darrers anys. Ara, a punt d’entrar al 2009, quan parlem de censura, parlem de filtres. Deu ser democràticament més correcte, però això en temps de Franco se’n deia censura... I actualment, n’hi ha molta... però per sort, ara, tenim armes per poder saltar-nos aquestes barreres que ens imposen. Per això és tan necessari que estiguem desperts, que contrarestem opinions, que llegim, que escoltem... en definitiva, que siguem receptors actius... I això, ho podríem extrapolar a tots els àmbits de la vida. En una amistat, a la feina, viatjant, tenint una conversa...
Per tant, el que ens toca, a tots, però més als joves, és interessar-se, actuar, fer quelcom més que ser receptors... ja que quedar-se casa i escoltar sempre les mateixes versions, no moure’s, ser passius per comoditat, per mandra ... tot això, implica veure-ho des de la barrera. I des de la barrera no s’aconsegueix res. És més còmode, més fàcil, però alhora més cobard i fa més absurd el dia a dia...
Per tant, el que ens toca, a tots, però més als joves, és interessar-se, actuar, fer quelcom més que ser receptors... ja que quedar-se casa i escoltar sempre les mateixes versions, no moure’s, ser passius per comoditat, per mandra ... tot això, implica veure-ho des de la barrera. I des de la barrera no s’aconsegueix res. És més còmode, més fàcil, però alhora més cobard i fa més absurd el dia a dia...
dilluns, 15 de desembre del 2008
Guillem Agulló
Demà es cel·lebra a Burjassot, l’homenatge dels 15 anys de la mort d’en Guillem Agulló...
Quan el van assassinar jo només en tenia 12 i no recordo escoltar-ne res del cas...suposo que les meves inquietuds miraven cap a un altre costat...i crec que va ser escoltant una cançó que vaig sentir-ne a parlar per primer cop... Llavors vaig llegir sobre el tema, escoltar opinions, mirar vídeos... i fent això em vaig adonar de la injustícia de la justícia d’aquest país... Després de 4 anys de presó, dels 14 a que havia estat condemnat l’assassí d’en Guillem, va sortir de la presó. I jo em pregunto:
On eren aquelles premis planetes de dretes que no fa gaire posaven el crit al cel perquè deixaven en llibertat De Juana Chaos? On eren aquells jutges que il·legalitzen partits i diaris al nord quan l’assassí d’en Guillem es presentava a les darreres el·leccions municipals per un partit “polític” anomenat Alianza Nacional?
Per sort, demà a l’homenatge, i haurà escriptors, cantants, artistes i algun periodista, que a pesar de tot, tenen la paraula sempre a punt per recordar-nos que cal seguir lluitant... Ara més que mai: “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”.
Quan el van assassinar jo només en tenia 12 i no recordo escoltar-ne res del cas...suposo que les meves inquietuds miraven cap a un altre costat...i crec que va ser escoltant una cançó que vaig sentir-ne a parlar per primer cop... Llavors vaig llegir sobre el tema, escoltar opinions, mirar vídeos... i fent això em vaig adonar de la injustícia de la justícia d’aquest país... Després de 4 anys de presó, dels 14 a que havia estat condemnat l’assassí d’en Guillem, va sortir de la presó. I jo em pregunto:
On eren aquelles premis planetes de dretes que no fa gaire posaven el crit al cel perquè deixaven en llibertat De Juana Chaos? On eren aquells jutges que il·legalitzen partits i diaris al nord quan l’assassí d’en Guillem es presentava a les darreres el·leccions municipals per un partit “polític” anomenat Alianza Nacional?
Per sort, demà a l’homenatge, i haurà escriptors, cantants, artistes i algun periodista, que a pesar de tot, tenen la paraula sempre a punt per recordar-nos que cal seguir lluitant... Ara més que mai: “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”.
diumenge, 14 de desembre del 2008
Nits fredes
Nits, nits fredes, llargues, nostàlgiques, il·luminades per espelmes molt cansades. Però de sobte, a través de la persiana, una escletxa de llum, tímidament, fa acte de presència, a l’habitació on ha estat ella tancada.
I els colors apareixen, poc a poc, tintant aquells grisos, de parets, quadres i sofàs. I ara és l’hora. Aixeca’t. Ara és l’hora. Gaudeix. Ara és l’hora.
Oblida les mentides, que les ceres t’explicaven, a través d’ombres enfigurades. Mira. La claror del sol. Mira. Abans restava empresonada. Mira.
I tots apareixen. Tons clars i vius... Aixeca’t. Tot brilla. Aixeca’t. Obre els ulls. Aixeca’t.
I els colors apareixen, poc a poc, tintant aquells grisos, de parets, quadres i sofàs. I ara és l’hora. Aixeca’t. Ara és l’hora. Gaudeix. Ara és l’hora.
Oblida les mentides, que les ceres t’explicaven, a través d’ombres enfigurades. Mira. La claror del sol. Mira. Abans restava empresonada. Mira.
I tots apareixen. Tons clars i vius... Aixeca’t. Tot brilla. Aixeca’t. Obre els ulls. Aixeca’t.
dimarts, 2 de desembre del 2008
Salvadors aplatanats
Avui he tingut una conversa molt interessant amb una persona d’uns 65 anys... En un moment de la xerrada, i parlant de les destrosses que s’han estat fent pel baix empordà els darrers anys, m’ha deixat anar una frase que deia: “els joves d’avui esteu molt aplatanats". I no he tingut cap altre remei que assentir i donar-li la raó... "Sort -m'ha dit - que aquests dies he vist que a les universitats encara hi queda una mica de sang..." Ell, però, diu que la culpa no és nostre sinó seva, dels nostres pares, ja que ens han sobreprotegit massa, ens ho han donat tot massa mastegat i no s’han encarregat de transmetre’ns segons quins valors... Doncs no sé de qui és la culpa, crec que és més nostre que seva, però la pura veritat és que estem ben adormits, jo el primer... Ens estan destrossant el país, amb MATs, TGV, ciment i més ciment i no fem gaire res... Hi ha hagut mobilitzacions contra la MAT, però realment un país que no vulgui tals equipaments s’hauria de mobilitzar en massa, i siguem realistes, no ho hem fet, altre cop, jo el primer... Què ens trobarem? Doncs ens trobarem un país foradat, sense verd, amb carreteres de dos carrils per arribar als llocs més insospitats, no fós cas que féssim tard...i les últimes? Desdoblament de l’eix transversal, túnel de bracons, 8 carrils d'autopista a Sarrià, autovia per anar de Platja d’Aro a Palamós (realment algú creu que és necessari? per què? per qui? em sembla que ja sé la resposta)... i nosaltres què fem? Doncs no res... Tenim sang a les venes? O senzillament ens fa mandra? No en sé el motiu però realment vist a ulls d’una persona que va néixer a mitjans del segle passat i que va lluitar per les llibertats que ara nosaltres estem gaudint, ha de fer molta pena....tristor!!
I per contra, el divendres passat vaig tornar a veure la pel·lícula sobre la vida de Salvador Puig Antich... Realment, si quelcom del que van fer aquells joves va servir per alguna cosa, la majoria de nosaltres no ho hem sabut valorar i hem fet que el seu esforç fos totalment inútil... Quina amargor i deu haver en la mirada d’aquells joves que van lluitar, córrer i fer les mil i una per aconseguir part del que nosaltres ara estem gaudint... Realment, estem molt aplatanats... i el que més em preocupa és que no sé com estaran els que vindran... si els que els hi hem de transmetre valors, ignorem els problemes més propers que ens afecten... Que potser els ensenyarem a respectar l’entorn? El país? La cultura?
I ja podem cridar VISCA LA TERRA... quina terra?
I per contra, el divendres passat vaig tornar a veure la pel·lícula sobre la vida de Salvador Puig Antich... Realment, si quelcom del que van fer aquells joves va servir per alguna cosa, la majoria de nosaltres no ho hem sabut valorar i hem fet que el seu esforç fos totalment inútil... Quina amargor i deu haver en la mirada d’aquells joves que van lluitar, córrer i fer les mil i una per aconseguir part del que nosaltres ara estem gaudint... Realment, estem molt aplatanats... i el que més em preocupa és que no sé com estaran els que vindran... si els que els hi hem de transmetre valors, ignorem els problemes més propers que ens afecten... Que potser els ensenyarem a respectar l’entorn? El país? La cultura?
I ja podem cridar VISCA LA TERRA... quina terra?
dilluns, 1 de desembre del 2008
Consumisme
La setmana passada escoltava en el programa d’en Jordi Basté, a Rac1, com el nostre estimat president, ens animava a consumir. Ho justificava dient que si nosaltres no consumim, l’economia del país patirà i que així, gastant i gastant, el que farem serà ajudar a que el nostre veí no perdi la feina. Com es pot ser tan mesquí i hipòcrita... ens passen la responsabilitat a nosaltres perquè salvem la feina del nostre veí... i ells? On eren en èpoques de bonança? Que potser ens han ajudat a nosaltres? Que potser han fet res per evitar que ens hagin estat robant tot aquest temps els grans bancs i les immobiliàries? Qui ha fet que arribéssim a aquest punt? I ara a sobre ens passen la pilota perquè ens gastem els diners que hem pogut estalviar per ajudar a l’economia del país... però si molts no han pogut ni estalviar!!! I que consumim? Com si no ho féssim prou... en aquesta societat on tot es basa en això, on ens han fet entrar en un espiral on sembla que si no et canvies l’ordinador cada 2 anys ja no estàs actualitzat, on la gent es canvia mòbils cada any per pura “pijaria”, on es troba normal canviar-se el cotxe cada dos anys, on tothom té la casa plena d’artilugis i robes que ni tan sols usa... i encara hem de consumir més? Com més temps passa més m’adono que aquests polítics que se suposa que ens representen viuen en un altre lloc, amb unes altres regles i en unes altres condicions, perquè sinó no puc entendre com pot sortir el president a animar-nos a consumir...com si en els temps que vénen, per Nadal, la gent no consumís prou. VISCA EL CONSUMISME I LA HIPOCRESIA!!!
diumenge, 30 de novembre del 2008
Mal d'ulls...
Ahir vaig anar a veure el partit entre el Girona FC i el Sevilla CF a Montilivi...Com ja ve essent habitual, al camp hi ha dos grups d'ideologies ben diferents... Al gol sud, hi ha un grup cada cop menys nombrós, que mostren simbologia espanyolista i animen en castellà, deixant anar de tant en tan un QUE VIVA ESPAÑA. I tot i no compartir res del que mostren ni res del que canten, no ens toca cap altre que respectar-ho. Per contra al gol nord, hi ha els joves catalanistes, que mostren simbologia que m'és més propera, amb les estalades, senyeres.... i canten amb català, deixant anar algun VISCA CATALUNYA. Però ahir sorprenentment, al gol sud, on hi han els d'ideologia espanyolista, apart de mostrar les seves banderes espanyoles amb el toro portaven dos banderes de la creu de sant jordi... Quin mal d'ulls.... realment no sé què hi feien aquelles dos banderes al costat de la bandera espanyola... L'única explicació que hi trobo, és que la incultura arriba a tal extrem que aquest grup feia volar un parell de banderes que no saben el que representa... Com que és vermella i blanca (com els colors del Girona) deuen haver volgut imitar la bandera (de la creu de sant jordi) que ja fa temps que oneja al grup catalanista que tenen just a davant.... Si no és aquesta la explicació, no n'hi sé trobar cap altre, a no ser que la meva incultura arribi a tal extrem com per no saber que la creu de sant jordi pot representar quelcom d'espanyolista....
dijous, 20 de novembre del 2008
dijous, 30 d’octubre del 2008
Encerclat
A vegades em dóna la sensació que per molt que intenti anar fent les coses per avançar, sempre arriba un moment que em sembla trobar-me al mateix punt, com si estigués estancat. I en aquests instants em pregunto si estic fent les coses bé, si realment tot va cap on vull que vagi i la resposta és ben desconcertant. Desorientat? Intento orientar-me.
Fa uns anys, sempre em repetia una frase que deia: amb “x” anys i encara ho tinc tot per fer... I en moments com aquests, i tot i haver avançat, crec seguir tenint-ho tot per fer. Ser que no és així i que és bo marcar-se objectius, però a vegades em dóna la impressió que aquests objectius no són els que em fan progressar, ja que no hi ha manera de fer passets endavant. I en dies com el d’ahir, on et replanteges tantes coses, res millor que evadir-te al cine, veure una bona pel·lícula i distreure la consciència deixant córrer la imaginació. Però ahir la nit, no va ser el cine el que em va ajudar, va ser el cercle, el cercle de cada dos dimecres, on en Cesk ens fa oblidar, ens fa gaudir cada dia més. I ahir va ser diferent. Mai havia vist allò tan ple, i poques vegades l’havia vist tan emocionat. Transmetre tot el que transmet amb aquelles cançons i la seva guitarra, et fa adonar que encara queda molt per fer, i això no és dolent, al contrari. En un moment del concert, quan estava cantant una de les seves cançons, em vaig adonar que la majoria dels que estàvem allà escoltant, teníem la vista perduda, pensant cada un en les seves coses. En aquell moment, em vaig sentir acompanyat, entès i comprès.
Espero que amb el temps, pugui dir que ja em queda menys per fer, o si més no que vagi complint objectius,però dels de veritat. De mentre intentar ordenar-me i gaudir d’en Cesk en aquests dimecres.
Fa uns anys, sempre em repetia una frase que deia: amb “x” anys i encara ho tinc tot per fer... I en moments com aquests, i tot i haver avançat, crec seguir tenint-ho tot per fer. Ser que no és així i que és bo marcar-se objectius, però a vegades em dóna la impressió que aquests objectius no són els que em fan progressar, ja que no hi ha manera de fer passets endavant. I en dies com el d’ahir, on et replanteges tantes coses, res millor que evadir-te al cine, veure una bona pel·lícula i distreure la consciència deixant córrer la imaginació. Però ahir la nit, no va ser el cine el que em va ajudar, va ser el cercle, el cercle de cada dos dimecres, on en Cesk ens fa oblidar, ens fa gaudir cada dia més. I ahir va ser diferent. Mai havia vist allò tan ple, i poques vegades l’havia vist tan emocionat. Transmetre tot el que transmet amb aquelles cançons i la seva guitarra, et fa adonar que encara queda molt per fer, i això no és dolent, al contrari. En un moment del concert, quan estava cantant una de les seves cançons, em vaig adonar que la majoria dels que estàvem allà escoltant, teníem la vista perduda, pensant cada un en les seves coses. En aquell moment, em vaig sentir acompanyat, entès i comprès.
Espero que amb el temps, pugui dir que ja em queda menys per fer, o si més no que vagi complint objectius,però dels de veritat. De mentre intentar ordenar-me i gaudir d’en Cesk en aquests dimecres.
dimecres, 29 d’octubre del 2008
Converses
Van començar en una cantonada. Llargues, interessants i molt productives... Aquelles converses on no sempre sents el que vols escoltar però que t’ajuden a veure les coses d’un altre manera o a reconduir una situació... Són aquelles que un cop arribes a casa, et sents feliç per haver pogut escoltar, per haver pogut compartir, per haver pogut aprendre de l’altre, per haver-te sentit escoltat i comprès...
Després van venir aquelles estones al bar, al teulat del seu pis, en aquella casa enmig de la muntanya, en aquell restaurant, a la cuina de casa seva... i van continuar en aquell sofà, amb música de fons que feia de banda sonora perfecte per les llargues estones de xerrera, on vaig créixer més que mai i que mentre marxava camí de casa, entrada la nit, em sentia afortunat d’haver pogut ser-hi, d’haver pogut contribuir, ni que fós com a receptor passiu de tot el que em vas ensenyar.
Però per contra, altres vegades, aquestes converses són notícia per la seva abscència. Sense saber perquè, no es produeixen i el silenci va fent tota la feina... I no m’agrada aquest silenci. Però molts cops un no el pot evitar i sense saber perquè apareix, i costa molt no “escoltar-lo” i ignorar-lo.
Però després d’un temps, la sort et sorprèn altre cop, i et tornes a trobar enmig d’una d’aquelles converses que tan enyoraves i que tan anhelaves... on tornes a gaudir escoltant, compartint... i aprenent. Però perquè això passi, s’han de donar una sèrie de requisits. I quan aquests no es donen, el que havien de ser converses interessants es converteixen en silencis incòmodes.
Així que, visca les converses que m’aporten i que aporto, visca les converses que em fan reflexionar, rumiar i créixer, visca les converses que em fan riure i plorar. Visca les converses que em fan VIURE.
Després van venir aquelles estones al bar, al teulat del seu pis, en aquella casa enmig de la muntanya, en aquell restaurant, a la cuina de casa seva... i van continuar en aquell sofà, amb música de fons que feia de banda sonora perfecte per les llargues estones de xerrera, on vaig créixer més que mai i que mentre marxava camí de casa, entrada la nit, em sentia afortunat d’haver pogut ser-hi, d’haver pogut contribuir, ni que fós com a receptor passiu de tot el que em vas ensenyar.
Però per contra, altres vegades, aquestes converses són notícia per la seva abscència. Sense saber perquè, no es produeixen i el silenci va fent tota la feina... I no m’agrada aquest silenci. Però molts cops un no el pot evitar i sense saber perquè apareix, i costa molt no “escoltar-lo” i ignorar-lo.
Però després d’un temps, la sort et sorprèn altre cop, i et tornes a trobar enmig d’una d’aquelles converses que tan enyoraves i que tan anhelaves... on tornes a gaudir escoltant, compartint... i aprenent. Però perquè això passi, s’han de donar una sèrie de requisits. I quan aquests no es donen, el que havien de ser converses interessants es converteixen en silencis incòmodes.
Així que, visca les converses que m’aporten i que aporto, visca les converses que em fan reflexionar, rumiar i créixer, visca les converses que em fan riure i plorar. Visca les converses que em fan VIURE.
dissabte, 25 d’octubre del 2008
Catedràtic d'ètica???
Quan anava a l’ institut, al Santiago Sobrequés, recordo que un professor de filosofia, molt peculiar, ens va fer llegir un llibre d’un autor espanyol a les classes d’ètica. No recordo el nom del llibre, però sí de l’autor, Fernando Savater. És el mateix que no fa gaires dies ha rebut el premi planeta per l’obra, “la hermandad de la buena suerte”. Anys després he anat entenent algunes coses d’aquest professor.
Quan els dies abans de l’entrega, deien els possibles candidats a endur-se el premi, haig de reconèixer que no en coneixia quasi cap, dels únics que em sonava, era aquest personatge.
Arrel d’això, he estat llegint sobre aquest autor, per acabar d’entendre el que estava passant. Aquest bon home, d’origen basc (és el nostre Albert Boadella, pels bascos), és catedràtic en ètica... deu n’hi dó... em sembla que s’haurien de replantejar aquesta definició... com es pot ser catedràtic d’una cosa que no es té? Que m’ho expliquin, perquè jo no ho entenc. Forma part de moviments com el Foro de Ermua (no cal dir res més, no?), va ser un dels crítics més durs contra les negociacions de pau de fa un parell d’anys, participa amb Ciutadans de Catalunya, és un dels promotors del manifest per la llengua comú i és molt crític amb tots els nacionalismes i com a tal, es defineix com antinacionalista, ell, que és el més nacionalista de tots. Em sembla que haurà de tornar a començar a estudiar això de l’ètica, ja que em sembla que el que li van ensenyar ha quedat una mica desfasat.
M’imagino, que la seva ètica, d’acord amb els fonaments d’aquest manifest per una llengua comú, no deixarà que li tradueixin aquesta obra que acaba de guanyar, en altres idiomes com serien el català o el basc. Haurem d’esperar que sigui coherent amb ell mateix, i que només li publiquin aquesta obra amb la “lengua común”. Tota per ells!!!
Quan els dies abans de l’entrega, deien els possibles candidats a endur-se el premi, haig de reconèixer que no en coneixia quasi cap, dels únics que em sonava, era aquest personatge.
Arrel d’això, he estat llegint sobre aquest autor, per acabar d’entendre el que estava passant. Aquest bon home, d’origen basc (és el nostre Albert Boadella, pels bascos), és catedràtic en ètica... deu n’hi dó... em sembla que s’haurien de replantejar aquesta definició... com es pot ser catedràtic d’una cosa que no es té? Que m’ho expliquin, perquè jo no ho entenc. Forma part de moviments com el Foro de Ermua (no cal dir res més, no?), va ser un dels crítics més durs contra les negociacions de pau de fa un parell d’anys, participa amb Ciutadans de Catalunya, és un dels promotors del manifest per la llengua comú i és molt crític amb tots els nacionalismes i com a tal, es defineix com antinacionalista, ell, que és el més nacionalista de tots. Em sembla que haurà de tornar a començar a estudiar això de l’ètica, ja que em sembla que el que li van ensenyar ha quedat una mica desfasat.
M’imagino, que la seva ètica, d’acord amb els fonaments d’aquest manifest per una llengua comú, no deixarà que li tradueixin aquesta obra que acaba de guanyar, en altres idiomes com serien el català o el basc. Haurem d’esperar que sigui coherent amb ell mateix, i que només li publiquin aquesta obra amb la “lengua común”. Tota per ells!!!
dimecres, 22 d’octubre del 2008
Una de freda i una de calenta
Tarda del dimarts, després d’un dia un xic estrany, em disposo a anar a veure el cicle del truffaut i drets humans. Aquest lloc és diferent, i gràcies a aquest podem arribar a cosetes que sense la seva existència no arribaríem. Estic convençut que no ha de ser pas fàcil tirar endavant un projecte com aquest, en una ciutat com aquesta. I té molt mèrit. Però la meva sorpresa va ser que en arribar al cine, m’adono que havien canviat l’hora de la projecció. Érem unes 15 o 20 persones que ens vam quedar sorpresos. L’excusa que em van donar és que la publicitat estava equivocada. Doncs quina llàstima, ja que em vaig quedar amb les ganes de “caribeños del sahara”. Sort que hi anava sol i no havia tornat a enredar algú perquè m’hi acompanyés, ja que sinó el truffaut, hauria perdut una altre espectador potencial, i no són molts. Aquesta era la freda... I la calenta, és que la setmana passada, com cada mes, vaig rebre el número de la revista enderrock del mes d’octubre. Aquest incloïa un cd titulat: “ la gira’08, el disc de la música en valencià vol III”. Ja de per si, aquesta revista ens té acostumats a allunyar-se una mica de tot el tòpic i més corrent de l’àmbit musical del nostre país, i aquest mes, apart d’incloure aquest cd, en portava un altre del pop gallec del moment. Sort que hi ha llocs, revistes, espais... que ens deixen arribar a coses que pels mitjans corrents no ens arribarien. En el cd de la música en valencià, he descobert cosetes interessants, com el grup amanida peiot i aluminosis. També hi havia cosetes que ja coneixia com Pau Alabajos o Verdcel, que també es mereixen, ni que sigui a través de revistes com aquesta, que algú se’n faci una mica de ressò.
dilluns, 20 d’octubre del 2008
Un petit moment de dubte
Ahir, mentre estava fent endreça per fer el trasllat, vaig trobar uns llibres que creia tenir perduts... “Tria la teva aventura”, es deien... encara no fa gaires dies que en parlava... Són aquells llibres que llegíem de petits, on tu et triaves el final... si volies que passés “a”, passaves a la pàg 34, i si volies que passés “b”, passaves a la pàg 73, i així fins arribar al teu final... Jo era d’aquells que quan em sortia un mal final, tornava al començament i canviava les decisions fins a aconseguir el final desitjat...
A la vida, constantment ens fan triar, ens anem fent el nostre camí, l’anem personalitzant... i quan ens surt quelcom malament, ens preguntem el que hauria passat si haguéssim triat l’altre opció. Doncs mai ho sabrem... Podria ser tan diferent cada una de les nostres vides... com seria si hagués triat lletres enlloc de ciències, si hagués anat a Barcelona enlloc de Reus, si no hagués pujat a aquell tren, si no t’hagués demanat perdó, si no hagués arribat tard aquell dia, si t’hagués fet aquell petó, si hagués gosat dir-te tot el que sentia en aquell moment... seria tan diferent... però seria pitjor? Seria millor? Qui sap...
Hi ha una cançó que parla d’aquests llibres... m’encanta...
Perdut en un mar de dubte s
intentant trobar el camí
per què de tant en tant
la vida ens fa escollir?
Oblidant les meves passes
intento seguir endavant
per què de tant en tant
la vida ens fa renunciar?
Decisions salvatges que lliguen les meves mans
jo segueixo les petjades
dels que de tant en tant
es tornen a equivocar
Un petit moment de dubte
una gran indecissió
per què de tant en tant
jo trio el pitjor?
Intentant no fer dreceres
que m'escurcin el camí
per què de tant en tant
oblido el meu destí?
I girant el cap enrere
puc veure el què he deixat
per què de tant en tant
la vida ens fa triar?
Il.lusions trencades
de camins que no he agafat
jo segueixo les petjades
dels que de tant en tant
ens toca renunciar
Un petit moment de dubte
una gran indecissió
per què de tant en tant
jo trio el pitjor?
Busco respostes a l'atzar
i em pregunto què hagués passat
tu em mires i em dius:
tant se val
perquè de tant en tant
la vida ens fa encertar!
Un petit moment de dubte
un petit moment d'indecissió
Si a algú de vosaltres li motiva en Pep Sala... doncs aquest mes tocarà aquí a Girona, si el temps no ho torna a impedir...
A la vida, constantment ens fan triar, ens anem fent el nostre camí, l’anem personalitzant... i quan ens surt quelcom malament, ens preguntem el que hauria passat si haguéssim triat l’altre opció. Doncs mai ho sabrem... Podria ser tan diferent cada una de les nostres vides... com seria si hagués triat lletres enlloc de ciències, si hagués anat a Barcelona enlloc de Reus, si no hagués pujat a aquell tren, si no t’hagués demanat perdó, si no hagués arribat tard aquell dia, si t’hagués fet aquell petó, si hagués gosat dir-te tot el que sentia en aquell moment... seria tan diferent... però seria pitjor? Seria millor? Qui sap...
Hi ha una cançó que parla d’aquests llibres... m’encanta...
Perdut en un mar de dubte s
intentant trobar el camí
per què de tant en tant
la vida ens fa escollir?
Oblidant les meves passes
intento seguir endavant
per què de tant en tant
la vida ens fa renunciar?
Decisions salvatges que lliguen les meves mans
jo segueixo les petjades
dels que de tant en tant
es tornen a equivocar
Un petit moment de dubte
una gran indecissió
per què de tant en tant
jo trio el pitjor?
Intentant no fer dreceres
que m'escurcin el camí
per què de tant en tant
oblido el meu destí?
I girant el cap enrere
puc veure el què he deixat
per què de tant en tant
la vida ens fa triar?
Il.lusions trencades
de camins que no he agafat
jo segueixo les petjades
dels que de tant en tant
ens toca renunciar
Un petit moment de dubte
una gran indecissió
per què de tant en tant
jo trio el pitjor?
Busco respostes a l'atzar
i em pregunto què hagués passat
tu em mires i em dius:
tant se val
perquè de tant en tant
la vida ens fa encertar!
Un petit moment de dubte
un petit moment d'indecissió
Si a algú de vosaltres li motiva en Pep Sala... doncs aquest mes tocarà aquí a Girona, si el temps no ho torna a impedir...
diumenge, 19 d’octubre del 2008
Olors
Arxiu>Guardar com>Olors... Des que he tornat de Bolívia aquesta carpeta del meu cervell s’ha obert de vat a vat i les olors han aprofitat per sortir i barrejar-se entre elles... Curiós, no? Per tot arreu on vaig, m’haig de girar per associar aquella olor a algú... a qui em recorda? Quin moment? Quan fa? M’agrada. Però és ben curiós això de la memòria olfactiva... tan temps aquí amagades i ara surten totes de cop... Flueixen sense cap ordre ni sentit... em trasbalsen una mica, em desorienten, em fan parar per recordar... Grans records i grans olors... així que he decidit deixar la carpeta oberta perquè continuïn sortint...i entrant!!!
dijous, 16 d’octubre del 2008
Un mirall
En el bar del poble, es reunien, com de costum, els tres companys de sempre, després de dinar, per fer el talladet, el trifàsic i el cigaló...Enmig de la conversa, el que prenia el cigaló, deia estar preocupat perquè darrerament no li sortien gaire els comptes, es veu q corren temps de crisis, diu.... El del talladet, per contra, diu que fa temps, anys, que no li surten els números, que ha de fer mans i mànigues per cobrir gastos i que està mal vivint, que no sap com sortir d’aquesta .... A l'altre punta de la barra, el del trifàsic, aliè a tota la conversa, que sembla no interessar-li, comenta que pel poble corre el rumor que hi ha un lladre que s’ha dedicat a robar a tots els veïns des de fa anys, i que ara, com que ja no li queda on anar a robar, ha demanat una ajuda al cap del poble, per poder continuar vivint entre luxes... En un ple, on no han tingut dret a paraula els vilatants del petit poble, els governants han decidit donar-li una sèrie d’ajudes perquè pugui seguir robant... el del tallat, indignat, ha reaccionat cridant molt però no fent res...: "que és injust, que no hi ha dret..." i el del cigaló, tot vermell, ha marxat tot dissimulant, a construir més cases per seguir robant...
dimecres, 15 d’octubre del 2008
Diari d'una ninfòmana
Aquest divendres s’estrena una pel·lícula que se n’està fent més ressò, més que per la pel·lícula en sí, pel tracte rebut a la capital de les Espanyes... Es veu que la companyia d’autobusos metropolitans de Madrid, CEMUSA, s’han negat a penjar el cartell publicitari del film a les marquesines de les parades per l’obscè del mateix... Ja és gros, que als temps en què vivim passin aquestes coses, però el fet més greu, és que tan Telemadrid com la COPE, també s’han negat a fer-ne publicitat, ja que han dit que es de dubtosa legalitat i gratuïtament provocativa...deu n’hi dó...la mateixa televisió pública que ara fa un any va emetre aquell documental tan absolutament fals sobre nosaltres, utilitzant la mentida sense cap vergonya, tenen la barra de parlar de dubtosa legalitat... i l’emissora aquesta, la dels bisbes, on cada matí es senten grans barbaritats, insults i mentides o on ahir mateix, sentíem una discussió més que violenta entre el locutor i l’entrevistat... aquests, també es neguen a fer publicitat d’això... Amb gent així... quanta feina que ens queda per fer en aquesta pseudodemocràcia, on encara persisteix la censura d'èpoques passades... Quina hipocresia... i quina barra!!
dijous, 9 d’octubre del 2008
Canvis...
Constantment, tot al nostre voltant està canviant. Tot incloent la gent que ens envolta... Anys enrere pensava que tots, cada un de nosaltres, a mesura que aniríem fent anys, aniríem patint canvis, però me’ls imaginava d’una altre manera. Constantment estem rebent informació, estem aprenent de la gent que ens rodeja, de la feina, de situacions, de coses que ens surten bé i de coses que ens surten malament... però sembla que hi ha gent que ho està aprofitant més que d’altres... Darrerament, m’he emportat alguna que altre decepció referent a les amistats... i dic decepció perquè crec que aquests que ara m’han decepcionat, no han sabut aprofitar tot el que han anat rebent... cada un de nosaltres, anem modificant, ni que sigui molt a poc a poc, el nostre caràcter en funció de les experiències viscudes... la gràcia, està en anar aprofitant cada una de les senyals que ens van arribant i ser coherent. N’hi ha que, crec, han sabut fer-ho, n’hi ha que gens i n’hi ha que estem en “ello”... Per mi el més important és la coherència en fer, en funció del ser i del voler ser... i de coherència m’he adonat que no en sobra...va ben escassa...
Però per contra, hi ha qui està ben despert, n’hi ha que han tardat més que d’altres, però han sabut aprofitar el viscut per ser... i això es valora molt. Sempre he dit que no podria viure sense tenir la consciència ben tranquil·la, i la feina dels darrers dos anys, s’ha centrat en això, en intentar corregir els errors, alguns de grans, i si més no, de no repetir-los...
La gràcia, està en que cada un de nosaltres vagi veient en la seva pròpia realitat, de què se n’ha d’aprendre i de què no, què s’ha d’ignorar i que s’ha de recordar... Seguint això, difícil serà que no tinguem la consciència ben tranquil·la... I d’acord, hi ha molta feina per fer, constantment crec, però aquí està la gràcia, a no encantar-nos, a estar ben desperts, i a gaudir de cada un dels moments que ens toca viure... els que no estan desperts o simplement canvien i deixen de SER, a aquests, els diria que recordin, que tornin endarrere i es preguntin si tot el que ens ha passat ens ha servit d’alguna cosa... Als que no paren de créixer, als que estan desperts, a aquests els diria que felicitats, que m’alegro de ser a prop vostre i que m’agradaria que m’ajudéssiu a continuar... a continuar gaudint... Bon viatge Lorena i moltes felicitats...
Però per contra, hi ha qui està ben despert, n’hi ha que han tardat més que d’altres, però han sabut aprofitar el viscut per ser... i això es valora molt. Sempre he dit que no podria viure sense tenir la consciència ben tranquil·la, i la feina dels darrers dos anys, s’ha centrat en això, en intentar corregir els errors, alguns de grans, i si més no, de no repetir-los...
La gràcia, està en que cada un de nosaltres vagi veient en la seva pròpia realitat, de què se n’ha d’aprendre i de què no, què s’ha d’ignorar i que s’ha de recordar... Seguint això, difícil serà que no tinguem la consciència ben tranquil·la... I d’acord, hi ha molta feina per fer, constantment crec, però aquí està la gràcia, a no encantar-nos, a estar ben desperts, i a gaudir de cada un dels moments que ens toca viure... els que no estan desperts o simplement canvien i deixen de SER, a aquests, els diria que recordin, que tornin endarrere i es preguntin si tot el que ens ha passat ens ha servit d’alguna cosa... Als que no paren de créixer, als que estan desperts, a aquests els diria que felicitats, que m’alegro de ser a prop vostre i que m’agradaria que m’ajudéssiu a continuar... a continuar gaudint... Bon viatge Lorena i moltes felicitats...
dimarts, 7 d’octubre del 2008
Obres, TGV i icat...
Fa uns dies llegia que el 60% de les inversions a la província de Girona anirien destinades a les obres del TGV... Com que es veu que a Girona tot funciona tan i tan b, doncs han dit... saps què? ens ho gastem tot en aquest tren que serà d'ús popular i tan necessari per tots nosaltres... I a més, ja que a Girona tot va tan bé, des de fa un mes, han tallat alguns carrers, i n'han habilitat d'altres perquè passin els camions per fer les tan desitjades obres... Quina gran inversió... i necessària, ja que sense el TGV no tenen excusa per fer la MAT i destrossar el poc que ens queda....ni els promotors, que ara diuen estar en crisis, no tindrien excusa per pujar encara més els preus dels habitatges... i un llarg etc...
Per tant si algú encara tenia dubtes sobre la necessitat d'aquest tren... ara ja ho té clar... és bàsic, i per això s'hi han de destinar el 60% de les inversions...i és que a Girona tot va tan bé...
I gràcies a les obres del TGV, cada matí quan vaig a l'escola oficial d'idiomes, aparco ben lluny, per no molestar als de les obres... i sobretot per no estressar-me endinsant-me amb el cotxe per la zona. D'entrada m'havia plantejat anar-hi amb bicicleta, però el primer dia de classes, la professora ens va dir q si hi anavem amb bici, teniem moltes opcions que quan sortissim ja no hi fós... i és que a Girona tot va tan bé... Així que em vaig dir, aparco ben lluny, vaig fent un passeig tot veient passar els camions de les obres (encara no n'he vist cap) i escoltes la ràdio... I això és el millor que puc haver fet... sintonitzo Icat fm...descobreixo bona música... (quina gran emissora) i xino xano arribo a l'escola amb les piles ben carregades i un somriure a la cara... quina gran manera de començar el dia... i tot gràcies a les obres del TGV i que a Girona tot va tan bé.
diumenge, 5 d’octubre del 2008
Tardes de diumenge
Les tardes dels diumenges són d’aquelles extranyes, on s’acaba el cap de setmana i s’entreveu l’inici de la tornada a la rutina... Hi ha una barreja de sensacions, on la majoria de vegades el que m’aporten són estones plenes de nostàlgia i melancolia, on un, acostuma a pensar més del que deuria... Anys enrere, sempre deia que les tardes de diumenge eren tardes de futbol o de parella... m’ho van vendre així... o si més no, així m’ho vaig agafar... i suposo que per això m’han acabat predisposant a “entristir-me”.
Quan estudiava, eren tardes dedicades a fer el viatge cap a Reus. Hi va haver l’època on es convertia en el moment perfecte per quedar amb els amics i fer un café explicant la festa del dia anterior. Altres, quedaves per fer alguna partida a la botifarra o algun Risk acompanyat d’una cervesa. També hi ha hagut èpoques on et quedaves a casa i acostumaves a fer dos coses: llegir un llibre escoltant música tranquil·leta, o mirar una peli tirant a tristoia... I de tant en tant, algun diumenge em sorprenia i es convertia en el moment màgic per una conversa que et feia veure que no tenien perquè ser tristes aquestes tardes... Acostumen a ser tardes plenes de nostàlgia, però dintre d’aquesta nostàlgia, les tardes que ara se’ns acosten, les de tardor, són tardes plenes de sorpreses, sempre i quan estiguem ben desperts i les sàpiguem aprofitar... és el meu propòsit i espero que algú m’hi vulgui ajudar.
Cançó de diumenga a la tarda
(http://es.youtube.com/watch?v=Q1PtuwU8wVE)
Take it easy
Well Im a-running down the road trying to loosen my load
Ive got seven women on my mind
Four that want to own me,
two that want to stone me
One says shes a friend of mine
Take it easy, take it easy
Dont let the sound of your own wheels drive you crazy
Lighten up while you still can
Dont even try to understand
Just find a place to make your stand and take it easy
Well Im a-standin on the corner in winslow, arizona
With such a fine sight to see
Its a girl, my lord, in a flatbed ford
Slowin down to take a look at me
Come on baby, dont say maybe
Ive got to know if your sweet love is gonna save me
We may lose and we may win
But we will never be here again
Open up Im climbin in to take it easy
Well Im a-running down the road trying to loosen my load
Got a world of trouble on my mind
Lookin for a lover who wont blow my cover
Shes just a little hard to find
Take it easy, take it easy
Dont let the sound of your own wheels drive you crazy
Come on baby, dont say maybe
Ive got to know if your sweet love is gonna save me
You know we got it easy
We oughta take it easy
Quan estudiava, eren tardes dedicades a fer el viatge cap a Reus. Hi va haver l’època on es convertia en el moment perfecte per quedar amb els amics i fer un café explicant la festa del dia anterior. Altres, quedaves per fer alguna partida a la botifarra o algun Risk acompanyat d’una cervesa. També hi ha hagut èpoques on et quedaves a casa i acostumaves a fer dos coses: llegir un llibre escoltant música tranquil·leta, o mirar una peli tirant a tristoia... I de tant en tant, algun diumenge em sorprenia i es convertia en el moment màgic per una conversa que et feia veure que no tenien perquè ser tristes aquestes tardes... Acostumen a ser tardes plenes de nostàlgia, però dintre d’aquesta nostàlgia, les tardes que ara se’ns acosten, les de tardor, són tardes plenes de sorpreses, sempre i quan estiguem ben desperts i les sàpiguem aprofitar... és el meu propòsit i espero que algú m’hi vulgui ajudar.
Cançó de diumenga a la tarda
(http://es.youtube.com/watch?v=Q1PtuwU8wVE)
Take it easy
Well Im a-running down the road trying to loosen my load
Ive got seven women on my mind
Four that want to own me,
two that want to stone me
One says shes a friend of mine
Take it easy, take it easy
Dont let the sound of your own wheels drive you crazy
Lighten up while you still can
Dont even try to understand
Just find a place to make your stand and take it easy
Well Im a-standin on the corner in winslow, arizona
With such a fine sight to see
Its a girl, my lord, in a flatbed ford
Slowin down to take a look at me
Come on baby, dont say maybe
Ive got to know if your sweet love is gonna save me
We may lose and we may win
But we will never be here again
Open up Im climbin in to take it easy
Well Im a-running down the road trying to loosen my load
Got a world of trouble on my mind
Lookin for a lover who wont blow my cover
Shes just a little hard to find
Take it easy, take it easy
Dont let the sound of your own wheels drive you crazy
Come on baby, dont say maybe
Ive got to know if your sweet love is gonna save me
You know we got it easy
We oughta take it easy
divendres, 3 d’octubre del 2008
Quina setmana...
Aquesta setmana ha estat d'aquelles interessants, per recordar i per repetir... Dilluns cine. Vaig perdre la virginitat verdiana, i no ho podia fer de millor manera... quina gran pel·lícula... cien clavos... recomanable al 100%, oi que si?.... Dimarts tocava ioga i després un bon sopar a casa d'uns bons amics... Dimecres, ohh quin dimecres... gran encerclada d'en Cesk... quin ambient, i quin gran concert... genial... no me'n cansaré mai d'escoltar-lo... als que encara no us he convençut per anar-hi, teniu una altre oportunitat el dia 10 al casal popular el forn... i avui per acabar la setmana, a Figueres a veure Antònia Font amb orquestra... a veure si m'acaben de rematar el q ha estat una gran setmana... Per repetir!!!
dilluns, 29 de setembre del 2008
La vida és una truffa?
De ben petit em van vendre que a la vida, s'ha d'estudiar i llegir molt, s'ha de ser formal i educat...i tot en la seva mesura no pot ser pas dolent. Però crec que no ens diuen, o si més no, ens ho diuen poquet, que el més important és ser ALGÚ, ser PERSONA o com li volguem dir. Quin és l'objectiu més important a assolir? Per uns serà tenir bona feina, per altres serà ser respectat, per altres presumir del que es té i per altres presumir del que no es té. Però el gran objectiu de la vida, que hauria de ser, ser feliç, queda bastant abandonat, al meu entendre, des de bon principi. Això no ens ho ensenyen a l'escola, ni ens ho recorden a l'adolescència. No hauria de ser el més important? Això no ho dóna els diners, ni una gran carrera.. Si mirem la TV, escoltem la ràdio o llegim els diaris, constantment ens arriba informació directe o indirectament de que és millor, qui més té (diners, casa, estudis...) i això és un mal començar. Com s'explica l'ho dels nens dels 10 als 14 anys....? tenen tot això i més, i on és la felicitat, on són els riures? El que deia l'altre dia...ens volen fer competir des que naixem...i la vida no hauria de ser això.
Explicar bé aquesta frase: "Los libros, aunque necesarios, no hablan solos", no seria un mal inici. Per això, tardes com les d'avui, ajuden a un, a trobar-se un xic més a prop de l'"objectiu" o si més no, ajuden a que vagi agafant forma. Realment, que ens ensenyin el camí s'agraeix, però un cop encaminats, qui tria per on continuar és un mateix i sinó fós per dies com el d'avui (per posar un exemple), pensaria que la vida és una TRUFFA -estafa en italià-.
Sort que en el camí anem trobant gent, cançons, pel·lícules, llibres... que ens el fan enriquidor i molt interessant.
divendres, 26 de setembre del 2008
Somriure
Després d’una setmana extranya, ja s’apropa el cap de setmana...ara si que haig de dir q ja estic ben situat i més després d’un dia com el d'avui... ha estat un dia d’aquells que s’han d’aprofitar per carregar energia...
La setmana q portàvem no donava per gaires dosis d’optimisme... No per res en concret...però la veritat és que la meva hora del café, on acostumo a repassar els diaris, em deixava ben regirat... El que més m’ha espantat, és el tracte d’una notícia que vaig llegir fa uns 10 dies més o menys.... sabeu quina és la tercera causa de mort entre els nens de 10 a 14 anys? El suïcidi...només després dels accidents i dels tumors... En llegir-la em vaig quedar esgarrifat...com pot ser?se suposa que a aquesta edat el que han de fer és riure, jugar, i més en un país com el nostre, on no els falta de res...doncs no... els nens d’aquesta edat no volen riure, ni jugar...ni viure!! Ens hauríem de plantejar-ho. Arrel de la masacre de Finlàndia, han aprofitat per recuperar aquesta notícia (del tot ignorada entre crisis econòmiques, AVES, eleccions americanes...i pluges) per fer de la notícia, morbo... realment això no preocupa... no ho puc entendre... (i em venen de seguit a la ment un parell de nens que recordo. Ara ja ho puc entendre. Realment jo no sé si voldria viure veient un futur tan esperençador a casa, a l'escola i als mitjans. Als nens no els donem al·licients per riure-viure... però no preocupa... el q preocupa és fer passar l’AVE per Girona, o fer la MAT, o complir una normativa que obligarà a que tots els cotxes portin tot el dia les llums enceses en tres anys... Realment vivim en un món ben estrany... per força s’han de complir els pronòstics de l’Stephen Hawking!
Però bé, com deia en Dani, s'ha de mirar sempre el got mig ple...i després de tot això...avui el got s'ha omplert, un gran regal....UN SOMRIURE, i quin somriure...pagaria per poder-l'ho veure cada dia...m’ha carregat tant les piles....i té collons la cosa, que el somriure vingués d’on venia....realment el món està ben capgirat...tardaré en poder oblidar aquells ulls plens de llàgrimes i de felicitat... quin gran regal!!!
La setmana q portàvem no donava per gaires dosis d’optimisme... No per res en concret...però la veritat és que la meva hora del café, on acostumo a repassar els diaris, em deixava ben regirat... El que més m’ha espantat, és el tracte d’una notícia que vaig llegir fa uns 10 dies més o menys.... sabeu quina és la tercera causa de mort entre els nens de 10 a 14 anys? El suïcidi...només després dels accidents i dels tumors... En llegir-la em vaig quedar esgarrifat...com pot ser?se suposa que a aquesta edat el que han de fer és riure, jugar, i més en un país com el nostre, on no els falta de res...doncs no... els nens d’aquesta edat no volen riure, ni jugar...ni viure!! Ens hauríem de plantejar-ho. Arrel de la masacre de Finlàndia, han aprofitat per recuperar aquesta notícia (del tot ignorada entre crisis econòmiques, AVES, eleccions americanes...i pluges) per fer de la notícia, morbo... realment això no preocupa... no ho puc entendre... (i em venen de seguit a la ment un parell de nens que recordo. Ara ja ho puc entendre. Realment jo no sé si voldria viure veient un futur tan esperençador a casa, a l'escola i als mitjans. Als nens no els donem al·licients per riure-viure... però no preocupa... el q preocupa és fer passar l’AVE per Girona, o fer la MAT, o complir una normativa que obligarà a que tots els cotxes portin tot el dia les llums enceses en tres anys... Realment vivim en un món ben estrany... per força s’han de complir els pronòstics de l’Stephen Hawking!
Però bé, com deia en Dani, s'ha de mirar sempre el got mig ple...i després de tot això...avui el got s'ha omplert, un gran regal....UN SOMRIURE, i quin somriure...pagaria per poder-l'ho veure cada dia...m’ha carregat tant les piles....i té collons la cosa, que el somriure vingués d’on venia....realment el món està ben capgirat...tardaré en poder oblidar aquells ulls plens de llàgrimes i de felicitat... quin gran regal!!!
dimarts, 23 de setembre del 2008
Una necessitat
Aquest blog neix per pura necessitat. Potser una necessitat egoista, ja que moltes vegades em quedo amb el pap ple, amb ganes d'explicar alguna cosa, o de compartir anècdotes, comentar una pel·lícula acabada de veure o un llibre acabat de llegir... I no sempre trobo el moment ni la persona amb qui compartir-ho, i no sempre hi han ganes d'escoltar... tot i que ho puc entendre. Crec que aquest serà un bon lloc per explicar les meves inquietuds, per explaiar-me i desintoxicar-me una mica.
Així que aquí de tant en tant escriuré les meves paranoies com a teràpia, a veure si em funciona.
Avui sentia que en Joan Borràs, un cuiner de la Vall d'en Bas, si no crec recordar malament, ha renunciat a la seva estrella michelin per aconseguir més qualitat de vida. Pel sol fet de tenir-ne una, et demanen una sèrie de requisits que li feien portar la seva vida cap on no volia. Desconec els autèntics motius, però el fet de patir un tumor cerebral li ha fet veure què és el que realment val en aquesta VIDA. I en aquesta vida, el que realment val, és VIURE. La majoria no podem fer el que ha fet aquest ell, però el que si que podem fer, és parar-nos un moment i reordenar-nos una mica, jo el primer, i espero que aquest blog m'hi ajudi. Crec estar en procés, i veure casos com el d'ell, et fan veure que encara queda gent que prefereix VIURE a COMPETIR...molt difícil en els temps que corren, només cal mirar al nostre entorn. Aíxí doncs, espero que aquest espai sigui un bon lloc per parar un moment, pensar i si cal, un lloc per no fer res...
Així que aquí de tant en tant escriuré les meves paranoies com a teràpia, a veure si em funciona.
Avui sentia que en Joan Borràs, un cuiner de la Vall d'en Bas, si no crec recordar malament, ha renunciat a la seva estrella michelin per aconseguir més qualitat de vida. Pel sol fet de tenir-ne una, et demanen una sèrie de requisits que li feien portar la seva vida cap on no volia. Desconec els autèntics motius, però el fet de patir un tumor cerebral li ha fet veure què és el que realment val en aquesta VIDA. I en aquesta vida, el que realment val, és VIURE. La majoria no podem fer el que ha fet aquest ell, però el que si que podem fer, és parar-nos un moment i reordenar-nos una mica, jo el primer, i espero que aquest blog m'hi ajudi. Crec estar en procés, i veure casos com el d'ell, et fan veure que encara queda gent que prefereix VIURE a COMPETIR...molt difícil en els temps que corren, només cal mirar al nostre entorn. Aíxí doncs, espero que aquest espai sigui un bon lloc per parar un moment, pensar i si cal, un lloc per no fer res...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)