Dissabte de regal

Desembre. Dissabte. Plou. Fa vent i fred. A través de la finestra, el mar fa enrenou. El revisor no em deixa dormir. Camí d’un lloc no concretat en una deshora concretada... Jo, fan de l’ordenació i de l’organització, per un cop, sense voler-ho, desordenem lo ordenat i desorganitzem l’organitzat per gaudir de la improvització.
Caminem pels carrers, només cinc minuts, però suficients. Afloren records. Aquella cantonada, aquella àvia, aquell bar, aquell balcó, aquella cervesa i aquells riures...
Torno, sense pressa, sense horaris, content d’haver-vos gaudit en aquelles hores no concretades en el LLOC concretat. El nostre lloc. I el seu.
El llibre ens portarà a finals diferents, però ens trobarem, en instants, curts, però intensos, on riurem i compartirem, de diferent manera com ens havíem acostumat, però en el LLOC concretat. Espero que ho poguem compartir. Bon viatge.

Gràcies

Receptors actius

Fa uns dies assistia a una jornada sobre la cançó i els països catalans, a la casa de la cultura de Girona. Gran descoberta. En el decurs de les ponències, en Josep Vicent Frechina, va dir una frase que em va agradar: “cal que siguem receptors actius”. Us situo. S’estava parlant dels filtres que imposen els mitjans de comunicació per fer-nos arribar la informació... i es van citar alguns exemples que els propis ponents han viscut en pròpia pell en aquests darrers anys. Ara, a punt d’entrar al 2009, quan parlem de censura, parlem de filtres. Deu ser democràticament més correcte, però això en temps de Franco se’n deia censura... I actualment, n’hi ha molta... però per sort, ara, tenim armes per poder saltar-nos aquestes barreres que ens imposen. Per això és tan necessari que estiguem desperts, que contrarestem opinions, que llegim, que escoltem... en definitiva, que siguem receptors actius... I això, ho podríem extrapolar a tots els àmbits de la vida. En una amistat, a la feina, viatjant, tenint una conversa...
Per tant, el que ens toca, a tots, però més als joves, és interessar-se, actuar, fer quelcom més que ser receptors... ja que quedar-se casa i escoltar sempre les mateixes versions, no moure’s, ser passius per comoditat, per mandra ... tot això, implica veure-ho des de la barrera. I des de la barrera no s’aconsegueix res. És més còmode, més fàcil, però alhora més cobard i fa més absurd el dia a dia...

Guillem Agulló

Demà es cel·lebra a Burjassot, l’homenatge dels 15 anys de la mort d’en Guillem Agulló...
Quan el van assassinar jo només en tenia 12 i no recordo escoltar-ne res del cas...suposo que les meves inquietuds miraven cap a un altre costat...i crec que va ser escoltant una cançó que vaig sentir-ne a parlar per primer cop... Llavors vaig llegir sobre el tema, escoltar opinions, mirar vídeos... i fent això em vaig adonar de la injustícia de la justícia d’aquest país... Després de 4 anys de presó, dels 14 a que havia estat condemnat l’assassí d’en Guillem, va sortir de la presó. I jo em pregunto:
On eren aquelles premis planetes de dretes que no fa gaire posaven el crit al cel perquè deixaven en llibertat De Juana Chaos? On eren aquells jutges que il·legalitzen partits i diaris al nord quan l’assassí d’en Guillem es presentava a les darreres el·leccions municipals per un partit “polític” anomenat Alianza Nacional?
Per sort, demà a l’homenatge, i haurà escriptors, cantants, artistes i algun periodista, que a pesar de tot, tenen la paraula sempre a punt per recordar-nos que cal seguir lluitant... Ara més que mai: “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”.

Nits fredes

Nits, nits fredes, llargues, nostàlgiques, il·luminades per espelmes molt cansades. Però de sobte, a través de la persiana, una escletxa de llum, tímidament, fa acte de presència, a l’habitació on ha estat ella tancada.
I els colors apareixen, poc a poc, tintant aquells grisos, de parets, quadres i sofàs. I ara és l’hora. Aixeca’t. Ara és l’hora. Gaudeix. Ara és l’hora.
Oblida les mentides, que les ceres t’explicaven, a través d’ombres enfigurades. Mira. La claror del sol. Mira. Abans restava empresonada. Mira.
I tots apareixen. Tons clars i vius... Aixeca’t. Tot brilla. Aixeca’t. Obre els ulls. Aixeca’t.

Salvadors aplatanats

Avui he tingut una conversa molt interessant amb una persona d’uns 65 anys... En un moment de la xerrada, i parlant de les destrosses que s’han estat fent pel baix empordà els darrers anys, m’ha deixat anar una frase que deia: “els joves d’avui esteu molt aplatanats". I no he tingut cap altre remei que assentir i donar-li la raó... "Sort -m'ha dit - que aquests dies he vist que a les universitats encara hi queda una mica de sang..." Ell, però, diu que la culpa no és nostre sinó seva, dels nostres pares, ja que ens han sobreprotegit massa, ens ho han donat tot massa mastegat i no s’han encarregat de transmetre’ns segons quins valors... Doncs no sé de qui és la culpa, crec que és més nostre que seva, però la pura veritat és que estem ben adormits, jo el primer... Ens estan destrossant el país, amb MATs, TGV, ciment i més ciment i no fem gaire res... Hi ha hagut mobilitzacions contra la MAT, però realment un país que no vulgui tals equipaments s’hauria de mobilitzar en massa, i siguem realistes, no ho hem fet, altre cop, jo el primer... Què ens trobarem? Doncs ens trobarem un país foradat, sense verd, amb carreteres de dos carrils per arribar als llocs més insospitats, no fós cas que féssim tard...i les últimes? Desdoblament de l’eix transversal, túnel de bracons, 8 carrils d'autopista a Sarrià, autovia per anar de Platja d’Aro a Palamós (realment algú creu que és necessari? per què? per qui? em sembla que ja sé la resposta)... i nosaltres què fem? Doncs no res... Tenim sang a les venes? O senzillament ens fa mandra? No en sé el motiu però realment vist a ulls d’una persona que va néixer a mitjans del segle passat i que va lluitar per les llibertats que ara nosaltres estem gaudint, ha de fer molta pena....tristor!!
I per contra, el divendres passat vaig tornar a veure la pel·lícula sobre la vida de Salvador Puig Antich... Realment, si quelcom del que van fer aquells joves va servir per alguna cosa, la majoria de nosaltres no ho hem sabut valorar i hem fet que el seu esforç fos totalment inútil... Quina amargor i deu haver en la mirada d’aquells joves que van lluitar, córrer i fer les mil i una per aconseguir part del que nosaltres ara estem gaudint... Realment, estem molt aplatanats... i el que més em preocupa és que no sé com estaran els que vindran... si els que els hi hem de transmetre valors, ignorem els problemes més propers que ens afecten... Que potser els ensenyarem a respectar l’entorn? El país? La cultura?
I ja podem cridar VISCA LA TERRA... quina terra?

Consumisme

La setmana passada escoltava en el programa d’en Jordi Basté, a Rac1, com el nostre estimat president, ens animava a consumir. Ho justificava dient que si nosaltres no consumim, l’economia del país patirà i que així, gastant i gastant, el que farem serà ajudar a que el nostre veí no perdi la feina. Com es pot ser tan mesquí i hipòcrita... ens passen la responsabilitat a nosaltres perquè salvem la feina del nostre veí... i ells? On eren en èpoques de bonança? Que potser ens han ajudat a nosaltres? Que potser han fet res per evitar que ens hagin estat robant tot aquest temps els grans bancs i les immobiliàries? Qui ha fet que arribéssim a aquest punt? I ara a sobre ens passen la pilota perquè ens gastem els diners que hem pogut estalviar per ajudar a l’economia del país... però si molts no han pogut ni estalviar!!! I que consumim? Com si no ho féssim prou... en aquesta societat on tot es basa en això, on ens han fet entrar en un espiral on sembla que si no et canvies l’ordinador cada 2 anys ja no estàs actualitzat, on la gent es canvia mòbils cada any per pura “pijaria”, on es troba normal canviar-se el cotxe cada dos anys, on tothom té la casa plena d’artilugis i robes que ni tan sols usa... i encara hem de consumir més? Com més temps passa més m’adono que aquests polítics que se suposa que ens representen viuen en un altre lloc, amb unes altres regles i en unes altres condicions, perquè sinó no puc entendre com pot sortir el president a animar-nos a consumir...com si en els temps que vénen, per Nadal, la gent no consumís prou. VISCA EL CONSUMISME I LA HIPOCRESIA!!!