Fer-se gran

Ahir al matí, quan hi vaig arribar ell li agafava la mà i li somreia, li parlava a l’orella, fluixet... se la mirava d’una manera... sentint el to de veu transmetia una serenor i una tranquilitat...

...escoltant la ràdio al cotxe, a la tarda, sentia un programa on parlaven de fer-se gran... trucaven oients explicant vivències, situacions viscudes... i donaven opinions sobre quan creien que un es feia gran... alguns intentaven etiquetar entre nens, adolescents, joves, grans i vells...
De ben petit, quan veia una persona de 30 anys per amunt, la feia gran, adulta... degut a que cada cop ens acostem més als 30, a la manera de viure i a moltes altres coses, ara, aquests els veig molt joves... i no només això. Amb la feina, diàriament em trobo amb pacients de 60-65 anys que realment veig joves i els ho dic...i per contra altres de 45-50 que els veig vells i no els ho dic... De totes maneres n’aprenc moltes coses, moltes. De tots.
Molts oients coincidien a dir que madurar equivalia a fer-se gran... i jo penso... vols dir? Què vol dir fer-se gran? Què vol dir madurar?

I la pau que transmetia aquell home, va desaparèixer un cop es va despedir d’ella i va sortir per la porta. Tristesa? Angoixa? Soletat? Amb 10 minuts vaig poder veure en un home, dos de ben diferents, i molt.
Crec que ell està madurant i està adaptant-se a situacions noves... déu rondar els 75... és gran? És vell? Què importa? De cada etapa se n’aprèn alguna cosa. I se n’aprèn tan o més de les dolentes que de les bones... les etiquetes no serveixen per a res...

I a vegades, ens en sortim

El tenia pendent, a punt per començar...però amb la mateixa excusa de sempre, no m’hi posava... Altre cop, el tren ha estat l’excusa perfecte. M’assento i veig al meu voltant gent ben diversa amb destins ben diferents. Tinc la sort d’estar al costat d’una parella de Lleida. Em costa no escoltar la conversa. M’encanta l’accent.
Just al mig del tren, un personatge mal carat i sense bitllet, acaba de pujar amb un gos descuidat. Discuteix amb el revisor i s’entreveu que la cosa no acabarà bé. El revisor s’aferra en una suposada llei per fer-lo baixar, que diu: “no es poden portar animals...” i sense deixar-lo acabar, el personatge li etziba un: “animales somos todos, o sea que aquí me bajo”. Al tren... somriures. El revisor tampoc pot amagar la rialla... No l’havia deixat acabar: “no es poden portar animals sense lligar”. A qui es referia?

Llavors em decanto per girar la tapa i començar la primera pàgina del llibre que tenia pendent des de feia setmanes damunt la tauleta del llit i m’enganxa de seguit...

Un cartell que diu: “llavat a pressió”, indica que ja hem arribat. Aquest accent també m’agrada i em recorda. Els nostres llibres, que es van separar a la pàgina 23, es tornen a creuar. M’agrada que de tant en tant ens trobem i compartim unes quantes pàgines dels nostres camins, tan necessàries per continuar escrivint... han estat ben diferents els nostres, però suposo que en aquesta diferència rau el que ho fa espontani i especial... Aquest cop, les pàgines compartides que quedaran, són ben extranyes... però no menys interessants... Ànims crack que a vegades ens en sortim...

... i de tornada continuo amb el meu llibre, que tan m’ha enganxat. Només espero que un cop a casa no es torni a quedar a la tauleta...

Bon camí!