La vida és una truffa?

De ben petit em van vendre que a la vida, s'ha d'estudiar i llegir molt, s'ha de ser formal i educat...i tot en la seva mesura no pot ser pas dolent. Però crec que no ens diuen, o si més no, ens ho diuen poquet, que el més important és ser ALGÚ, ser PERSONA o com li volguem dir. Quin és l'objectiu més important a assolir? Per uns serà tenir bona feina, per altres serà ser respectat, per altres presumir del que es té i per altres presumir del que no es té. Però el gran objectiu de la vida, que hauria de ser, ser feliç, queda bastant abandonat, al meu entendre, des de bon principi. Això no ens ho ensenyen a l'escola, ni ens ho recorden a l'adolescència. No hauria de ser el més important? Això no ho dóna els diners, ni una gran carrera.. Si mirem la TV, escoltem la ràdio o llegim els diaris, constantment ens arriba informació directe o indirectament de que és millor, qui més té (diners, casa, estudis...) i això és un mal començar. Com s'explica l'ho dels nens dels 10 als 14 anys....? tenen tot això i més, i on és la felicitat, on són els riures? El que deia l'altre dia...ens volen fer competir des que naixem...i la vida no hauria de ser això.

Explicar bé aquesta frase: "Los libros, aunque necesarios, no hablan solos", no seria un mal inici. Per això, tardes com les d'avui, ajuden a un, a trobar-se un xic més a prop de l'"objectiu" o si més no, ajuden a que vagi agafant forma. Realment, que ens ensenyin el camí s'agraeix, però un cop encaminats, qui tria per on continuar és un mateix i sinó fós per dies com el d'avui (per posar un exemple), pensaria que la vida és una TRUFFA -estafa en italià-.

Sort que en el camí anem trobant gent, cançons, pel·lícules, llibres... que ens el fan enriquidor i molt interessant.

Somriure

Després d’una setmana extranya, ja s’apropa el cap de setmana...ara si que haig de dir q ja estic ben situat i més després d’un dia com el d'avui... ha estat un dia d’aquells que s’han d’aprofitar per carregar energia...
La setmana q portàvem no donava per gaires dosis d’optimisme... No per res en concret...però la veritat és que la meva hora del café, on acostumo a repassar els diaris, em deixava ben regirat... El que més m’ha espantat, és el tracte d’una notícia que vaig llegir fa uns 10 dies més o menys.... sabeu quina és la tercera causa de mort entre els nens de 10 a 14 anys? El suïcidi...només després dels accidents i dels tumors... En llegir-la em vaig quedar esgarrifat...com pot ser?se suposa que a aquesta edat el que han de fer és riure, jugar, i més en un país com el nostre, on no els falta de res...doncs no... els nens d’aquesta edat no volen riure, ni jugar...ni viure!! Ens hauríem de plantejar-ho. Arrel de la masacre de Finlàndia, han aprofitat per recuperar aquesta notícia (del tot ignorada entre crisis econòmiques, AVES, eleccions americanes...i pluges) per fer de la notícia, morbo... realment això no preocupa... no ho puc entendre... (i em venen de seguit a la ment un parell de nens que recordo. Ara ja ho puc entendre. Realment jo no sé si voldria viure veient un futur tan esperençador a casa, a l'escola i als mitjans. Als nens no els donem al·licients per riure-viure... però no preocupa... el q preocupa és fer passar l’AVE per Girona, o fer la MAT, o complir una normativa que obligarà a que tots els cotxes portin tot el dia les llums enceses en tres anys... Realment vivim en un món ben estrany... per força s’han de complir els pronòstics de l’Stephen Hawking!
Però bé, com deia en Dani, s'ha de mirar sempre el got mig ple...i després de tot això...avui el got s'ha omplert, un gran regal....UN SOMRIURE, i quin somriure...pagaria per poder-l'ho veure cada dia...m’ha carregat tant les piles....i té collons la cosa, que el somriure vingués d’on venia....realment el món està ben capgirat...tardaré en poder oblidar aquells ulls plens de llàgrimes i de felicitat... quin gran regal!!!

Una necessitat

Aquest blog neix per pura necessitat. Potser una necessitat egoista, ja que moltes vegades em quedo amb el pap ple, amb ganes d'explicar alguna cosa, o de compartir anècdotes, comentar una pel·lícula acabada de veure o un llibre acabat de llegir... I no sempre trobo el moment ni la persona amb qui compartir-ho, i no sempre hi han ganes d'escoltar... tot i que ho puc entendre. Crec que aquest serà un bon lloc per explicar les meves inquietuds, per explaiar-me i desintoxicar-me una mica.
Així que aquí de tant en tant escriuré les meves paranoies com a teràpia, a veure si em funciona.
Avui sentia que en Joan Borràs, un cuiner de la Vall d'en Bas, si no crec recordar malament, ha renunciat a la seva estrella michelin per aconseguir més qualitat de vida. Pel sol fet de tenir-ne una, et demanen una sèrie de requisits que li feien portar la seva vida cap on no volia. Desconec els autèntics motius, però el fet de patir un tumor cerebral li ha fet veure què és el que realment val en aquesta VIDA. I en aquesta vida, el que realment val, és VIURE. La majoria no podem fer el que ha fet aquest ell, però el que si que podem fer, és parar-nos un moment i reordenar-nos una mica, jo el primer, i espero que aquest blog m'hi ajudi. Crec estar en procés, i veure casos com el d'ell, et fan veure que encara queda gent que prefereix VIURE a COMPETIR...molt difícil en els temps que corren, només cal mirar al nostre entorn. Aíxí doncs, espero que aquest espai sigui un bon lloc per parar un moment, pensar i si cal, un lloc per no fer res...