Em sento fràgil i vulnerable. I no me n'amago. Ni me n'avergonyeixo, ans al contrari. Reivindico que normalitzem i mostrem que tenim èpoques i moment on ens sentim fràgils i vulnerables.
Hi ha gent que no ha tingut, ni té, un entorn on sentir-se còmode per mostrar segons quins sentiments. En molts casos l'educació emocional que hem rebut ha estat nul·la i hem anat fent el que hem pogut amb el que hem sentit. Si a més hi afegeixes que ets home, durant molt de temps ho havia fet encara més difícil.
"Eso que tu me das", fa una cosa molt valuosa, i és que mostra un persona que ha "triomfat", en un estat al qual no estem acostumats a veure els nostres ídols o referents. Sempre se'ns amaga la part fràgil, ja sigui física o emocional, com si ens n'haguéssim d'avergonyir. I aquesta és la clau. Avergonyir-se de què? De sentir? De plorar? D'estar trist?
Ahir durant un bonic sopar, va sortir el tema. Em vaig quedar mut escoltant, pensant i per dins agraint de sentir-me afortunat d'haver trobat la manera i la gent on mostrar-me i expressar-me malgrat tot...
I és que si tu et sents fràgil i et mostres fràgil perquè ho normalitzes, la gent al teu entorn, ja siguin fills, pares, germans, amics o parella... potser perdran la por, i trobaran en tu, un espai on normalitzar el que sempre hauria d'haver estat normal. I llavors plores per dins, però d'emoció i d'agraïment infinit als que t'escolten o t'han escoltat i et fan crèixer cada dia
