Després de gairebé vuit hores caminant, arribes i deixes caure la motxilla a terra, mentre et dius per enèsima vegada i sense acabar-t’ho de creure, que a la pròxima sortida sí, agafaràs només l’imprescindible. I és que des d’aquell dia que baixaves de Bastiments amb calça curta i mort de fred, en què un home vell et va dir que a la muntanya no escatimessis mai roba, sempre n’agafes de més per si de cas. I no tens remei.
Et descordes les botes i agafes les úniques “crocs” del 42
que queden a l’estanteria. Només obrir la porta, l’olor de llenya cremada que
escalfa el menjador et transporta a la casa dels avis i un somriure se’t
dibuixa a la cara mentre se t’entelen les ulleres. Deses les coses a la guixeta
que hi ha a entrant a l’esquerra i parles amb el guarda del refugi. Un cop
registrat li demanes un te, agafes el bloc i el bolígraf, i t’asseus a una de
les taules.
Les mans recuperen temperatura abraçades a la tassa i glopet
a glopet una sensació de calma s’apodera de tu. Observes el riu per la finestra
i de sobte veus com un grup d’isards s’enfilen cap al Balandrau buscant un
recer per passar-hi la nit. I així passes l’estona mentre t’adones del que ja
sabies, que aquí dalt tot va més lent. Sembla que el temps s’allargui i que les
hores condeixin més que no pas a la consulta, on sense adonar-te’n, pacient
rere pacient, el dies et passen massa ràpid.
Una parella de jubilats de Solsona se t’asseu al teu costat
i una conversa aflora del no res. El teu
parlar encara no s’ha adaptat al ritme lent de la muntanya i encadenes paraules
sense respirar. Malgrat això, la calma del refugi s’apodera de la taula i sense
voler-ho et trobes explicant-los que per afrontar les teves pors, anys enrere,
et vas mig obligar a fer almenys un cop l’any, una sortida sol a la muntanya i
la casualitat et va portar al refugi de Coma de Vaca.
Des de llavors, i ja fa uns quants anys, el que eren pors
ara són plaers. Els intentes explicar que vens aquí per escapar-te de la fressa
del dia a dia, que vens a gaudir del silenci i del no fer res, a perdre una
mica de cobertura i a calmar una mica les teves cabòries, que tu sempre penses
massa, els expliques.
I ells, al seus seixanta i tants, amb una mirada de complicitat
i un tímid somriure, et diuen que el millor refugi sempre és un mateix, i que
si el cuides mai passaràs fred.