dimarts, 24 de novembre del 2020

El refugi


Després de gairebé vuit hores caminant, arribes i deixes caure la motxilla a terra, mentre et dius per enèsima vegada i sense acabar-t’ho de creure, que a la pròxima sortida sí, agafaràs només l’imprescindible. I és que des d’aquell dia que baixaves de Bastiments amb calça curta i mort de fred, en què un home vell et va dir que a la muntanya no escatimessis mai roba, sempre n’agafes de més per si de cas. I no tens remei.

Et descordes les botes i agafes les úniques “crocs” del 42 que queden a l’estanteria. Només obrir la porta, l’olor de llenya cremada que escalfa el menjador et transporta a la casa dels avis i un somriure se’t dibuixa a la cara mentre se t’entelen les ulleres. Deses les coses a la guixeta que hi ha a entrant a l’esquerra i parles amb el guarda del refugi. Un cop registrat li demanes un te, agafes el bloc i el bolígraf, i t’asseus a una de les taules.

Les mans recuperen temperatura abraçades a la tassa i glopet a glopet una sensació de calma s’apodera de tu. Observes el riu per la finestra i de sobte veus com un grup d’isards s’enfilen cap al Balandrau buscant un recer per passar-hi la nit. I així passes l’estona mentre t’adones del que ja sabies, que aquí dalt tot va més lent. Sembla que el temps s’allargui i que les hores condeixin més que no pas a la consulta, on sense adonar-te’n, pacient rere pacient, el dies et passen massa ràpid.

Una parella de jubilats de Solsona se t’asseu al teu costat i una conversa aflora del no res.  El teu parlar encara no s’ha adaptat al ritme lent de la muntanya i encadenes paraules sense respirar. Malgrat això, la calma del refugi s’apodera de la taula i sense voler-ho et trobes explicant-los que per afrontar les teves pors, anys enrere, et vas mig obligar a fer almenys un cop l’any, una sortida sol a la muntanya i la casualitat et va portar al refugi de Coma de Vaca.

Des de llavors, i ja fa uns quants anys, el que eren pors ara són plaers. Els intentes explicar que vens aquí per escapar-te de la fressa del dia a dia, que vens a gaudir del silenci i del no fer res, a perdre una mica de cobertura i a calmar una mica les teves cabòries, que tu sempre penses massa, els expliques.

I ells, al seus seixanta i tants, amb una mirada de complicitat i un tímid somriure, et diuen que el millor refugi sempre és un mateix, i que si el cuides mai passaràs fred.