Murs

N'hi ha d'alts i de no tan alts, alguns són fets de ciment i altres de filferro amb cables tallants, però avui i arrel de la foto que acomapanya l'entrada, m'interessa parlar dels murs de pedra seca.

A primer cop de vista i al moment de fer la foto, vaig pensar en un mur, una barrera, una manera de seperar, de delimitar, d'impedir. però fent una cerca ràpida sobre aquests tipus de murs, he trobat una definció que m'ha encantat:

"Els marges o murs de pedra seca atalussen els pendents tot conformant els bancals o feixes i aconseguint així guanyar terreny cultivable on abans el pendent ho impedia. Aquestes construccions permeten frenar l'escolament de l'aigua de pluja, així com retenir la humitat i prevenir l'erosió. Els marges són l'element més senzill i alhora el patrimoni més comú de la pedra seca". I en acabar de llegir-la, m'adono que el meu inconscient, sense demanar-me permís, m'havia portat a veure només la vessant negativa dels murs, la que aïlla i la que fa de paret.

Llavors el meu conscient apareix i es pregunta: pot ser que els murs que se'ns apareixen al nostre dia a dia, puguin fer-nos guanyar? Puguin frenar l'escolament? Puguin retenir-nos de caure? Puguin prevenir l'erosió?

Com sempre, suposo que tot dependrà del punt de vista amb què els mirem i els afrontem...

Marxar o quedar-se?

Què fa créixer i aprendre més, marxar o quedar-se?

Sempre he admirat a la gent que marxa i emprèn una nova etapa lluny dels seus. Penso que fer-ho ajuda a sortir de la zona de confort i fa que un es conegui millor a si mateix i s’enfronti a les seves pors.

Jo, el màxim que he fet, ha estat marxar 3 anys a Reus per estudiar una carrera, i en el meu cas ho he considerat com una gran part de la meva salvació. I és que sempre he pensat que el més fàcil, malgrat les meves pors, era marxar i començar de zero. Ciutat nova, pis nou, gent nova... Tots partíem d’allà mateix i era una oportunitat per quasi tornar a començar. En el fons era el més fàcil.

Però fa 15 dies, veient una peli, en una conversa en un grup de gent d’entre 30 i 40 anys, parlaven d’aquest tema. Dels 5 del grup tots menys un, eren de fora i ara vivien a Madrid després d’haver marxat del seu poble, ciutat o país. Un dels personatge que més havia voltat (crec que havia viscut en 4 països diferents), posava en valor la dificultat del quedar-se, del reinventar-se sense marxar, del no poder començar de zero.

Així que ja va sent hora, almenys pel que mi respecte, d’anar posant al lloc que toca a la gent que pels motius que sigui, no han marxat i han estat capaços de “ser”, dia rere dia, en el seu poble o

ciutat i entre la gent de sempre.

I és que com tot a la vida, res és blanc o negre.