Poparb'09

"De festival en festival, nos vamos cruzando, qué tal si cambiamos de escenario...."

Aquesta frase, d’una de les cançons de The New Raemon, podria perfectament definir el que ha estat aquest cap de setmana per Arbúcies, en el Poparb...
D’entrada, dir que era el meu primer festival, amb totes les de la llei, que assistia. Així que un cop instal•lats en un càmping a les afores d’Arbúcies, en ple parc natural del Montseny, vam baixar cap a la vila per començar a situar-nos... Val a dir que el divendres, per a mi, va ser un xic decepcionant, musicalment parlant... encara que em va agradar la manera com estava muntat un festival com aquest en un poblet així.
Prenent una cervesa al bar del poble, anàvem veient desfilar tot una sèrie de músics (alguns que tocarien i altres que només venien a veure el que s’hi coïa), periodistes... Programes de ràdio en ple carrer, com el cabaret elèctric, de la Txell Bonet... una barreja ben curiosa. La majoria d’ells van gaudir del festival de la mateixa manera que ho vam fer nosaltres, sense marcar cap mena de barrera entre els que en saben i el que ens agrada escoltar-los. Podies trobar-te en Mazoni dinant en el casino del poble, els manel escoltant la Nueva Vulcano, en Sanjosex a primera fila del concert de The New Raemon, l’Albert Pla, els Mishima... Tot era molt familiar... i rematat amb una situació perfecta dels escenaris en diferents parts del poble: vora del riu, a la piscina municipal, a Can Cassó i el que em va agradar més, al pati de Can Torres... on vàrem gaudir dels “The New Raemon”.
La nit del dissabte va ser apoteòsica, amb un gran concert dels Manel, que era el primer cop que els escoltava fora d’una sala, i que em van entusiasmar encara més.... seguits per un sorprenent Miqui Puig, tot i les corones, i continuat per uns gironins, que van aconseguir que tothom xalés amb la seva energia... Per tancar la nit, un concert dels Mazoni... impressionant!!
Un cap de setmana em bona nota, on vam poder corroborar que la música que es fa al nostre país, està a un alt nivell, a pesar de la seva joventut, i que a diferència d’altres èpoques, els que la fan són com una gran família, on tots s’ajuden i s’escolten, des de la humilitat. Un plaer.

Un plaer ocult

Es va convertir en una rutina, una costum, però no es va fer quasi mai pesada... Quan vaig començar a estudiar a Reus, agafar el tren i fer camí cap a la capital del Baix Camp, va esdevenir una part més del que significava començar aquesta nova vida en terres reusenques... Els primers viatges, van ser de tempteig... ensopegant males hores els diumenges i perdent trens en les combinacions els divendres, però de seguit hi vam anar trobant la part bona, amb llargues converses i bones estones....
Al final dels 3 anys la cosa ja començava a ser un xic més pesada, i quan vam acabar vam agrair no haver de tornar a dependre dels horaris de RENFE ni de les seves vagues.
Des de llavors, però, viatjar amb tren s’ha convertit en una de les millors fórmules per desconnectar i és que quan agafo el tren -en solitari-, disfruto de grans estones per reflexionar, per parar, per pensar...
Llibre en mà, aquest dissabte per primer cop, vaig agafar un tren amb sortida de Girona però en direcció nord, un regional amb destí Cerbere. No recordo haver agafat mai un tren des de Girona cap al nord i se’m va fer ben estrany. Va tornar a ser una altre bona estona, contemplant el paisatge empordanès, parant en pobles quasi fantasmes i llegint un gran llibre: “Tokio Blues”. (per cert, bona recomanació Jordi).
De tornada, amb origen a Cotlliure i destí Portbou, encara millor... un gran paisatge, un tren atrotinat i unes quantes pàgines del llibre... una gran combinació... Ja a Portbou, una hora d'espera per enllaçar amb el tren que m’havia de portar a Girona que vaig passar assegut en un raconet de l’estació, totalment submergit en el llibre i ben integrat en l’escenari d’una estació espectacular, que va donar el toc necessari per acabar de fer més màgics i nostàlgics els viatges solitaris amb tren. Un dels meus grans plaers ocults.

Aprendre

Quan vaig començar aquest bloc, aviat farà un any, em venia molt de gust poder tenir un lloc on abocar tots els pensaments, idees, mals de cap... però en el darrer mes, aquests mals de cap són els que m’han fet deixar d’escriure....Han estat unes setmanes ben estranyes, intenses, però molt rares... he tornat a demanar perdó, i m’ha costat pair algunes coses... Imagino que aquest ha estat un dels motius pels quals no he pogut escriure durant tot aquest temps. No em venia de gust perquè no estava bé... Tornava a tenir aquella coseta a la panxa que m'incomodava...
Ja fa un dies que, almenys, em passava pel cap la idea de tornar-m’hi a posar, i ara aquí estic... intentant retrobar les paraules per dibuixar el camí del qual em vaig desviar i que per sort, m’ha fet adonar d’algunes coses....
De tot s’aprèn, diuen, i espero així fer-ho, altre cop...