És dimecres 28 d’agost. És un dia especial. De fet, des de
fa 16 anys cada 28 d’agost ho és.
Quan el vint-i-vuit del vuit coincideix amb èpoques bones, normalment
m’envaeixen records agradables de rialles, converses i d’estones compartides.
En canvi quan el vint-i-vuit del vuit coincideix amb èpoques més grises, fa que
l’enyorança que s’apodera de mi, sigui més nostàlgica i enganxosa. I costa més
de passar.
Suposo que per mirar de desfer-me d’aquesta nostàlgia, m’he
decidit, després d’uns quants anys, a tornar escriure i compartir algunes de les
meves cabòries.
I és així com aquest 28 d’agost, per intentar fer passar
aquesta nostàlgia, em vaig tornar a refugiar als Truffaut, i va funcionar.
La Virgen de Agosto, de Jonás Trueba. Guió deliciós amb converses
de vida (com en dic jo). Temes quotidians però transcendents que la majoria parlem
massa poc.
Al final i a quarts de 12 de la nit, quan surto del cine tot
passejant pels carrers de Girona, tinc l’agradable sensació, d’haver aconseguit
treure’m una petita part d’aquesta nostàlgia tan enganxosa.
