Dani

Quan era petit, i em parlaven de la mort, no sabia ben bé què significava... a casa, quan sentia parlar-ne, sovint era per fer-ho del pare del perruquer d’Aiguaviva o de la germana del flequer... No em suposava cap mena de trasbals... Recordo perfectament, quan va ser la primera vegada que realment en vaig sentir una de ben propera, i era la dels meu avis paterns... Tret d’aquestes la resta les veia des de la distància...
Llavors de cop i volta, d’avui per demà: la trucada...
Han passat moltes coses des de llavors, la majoria de les quals m’hauria agradat compartir-les amb ell... Crec que m’hauria ajudat a guiar-me en moments que he estat una mica descol•locat i també crec, molt sincerament, que les coses haurien estat molt diferents a la meva vida si hagués pogut compartir estones amb ell...
Cada any, aquests dies, a finals d’agost, li fem el nostre particular homenatge... trobant-nos i compartint les mateixes anècdotes, que ens el recorden i ens el fan present... Molts cops tinc por que quan tanqui els ulls i el vulgui recordar no em vingui la seva cara a la ment, o no pugui recordar el seu riure tan encomanadís... Crec que poca gent m’ha ensenyat tantes coses en tres anys com ell... vaig aprendre a viure i a compartir, a ser amic dels meus amics, a gaudir del moment i a intentar ser feliç... Ell ho era, i molt. I ho demostrava diàriament.
Per això cada cop que el recordo intento fer-ho de la manera més entranyable que puc, intentant recordar les llargues rialles, les bones converses i els grans moments... Amb ell vaig començar a viatjar... i amb ell m’encantaria continuar-ho fent.
De tot i de tothom s’aprèn, del bo i del dolent, però d’això Dani, no crec que n’aprengui mai... Se’t troba molt a faltar.
Si et pogués explicar... hi ha tantes coses de les que fliparies... ;-)
Una abraçada nen!