Marxar o quedar-se?

Què fa créixer i aprendre més, marxar o quedar-se?

Sempre he admirat a la gent que marxa i emprèn una nova etapa lluny dels seus. Penso que fer-ho ajuda a sortir de la zona de confort i fa que un es conegui millor a si mateix i s’enfronti a les seves pors.

Jo, el màxim que he fet, ha estat marxar 3 anys a Reus per estudiar una carrera, i en el meu cas ho he considerat com una gran part de la meva salvació. I és que sempre he pensat que el més fàcil, malgrat les meves pors, era marxar i començar de zero. Ciutat nova, pis nou, gent nova... Tots partíem d’allà mateix i era una oportunitat per quasi tornar a començar. En el fons era el més fàcil.

Però fa 15 dies, veient una peli, en una conversa en un grup de gent d’entre 30 i 40 anys, parlaven d’aquest tema. Dels 5 del grup tots menys un, eren de fora i ara vivien a Madrid després d’haver marxat del seu poble, ciutat o país. Un dels personatge que més havia voltat (crec que havia viscut en 4 països diferents), posava en valor la dificultat del quedar-se, del reinventar-se sense marxar, del no poder començar de zero.

Així que ja va sent hora, almenys pel que mi respecte, d’anar posant al lloc que toca a la gent que pels motius que sigui, no han marxat i han estat capaços de “ser”, dia rere dia, en el seu poble o

ciutat i entre la gent de sempre.

I és que com tot a la vida, res és blanc o negre.