I a vegades, ens en sortim

El tenia pendent, a punt per començar...però amb la mateixa excusa de sempre, no m’hi posava... Altre cop, el tren ha estat l’excusa perfecte. M’assento i veig al meu voltant gent ben diversa amb destins ben diferents. Tinc la sort d’estar al costat d’una parella de Lleida. Em costa no escoltar la conversa. M’encanta l’accent.
Just al mig del tren, un personatge mal carat i sense bitllet, acaba de pujar amb un gos descuidat. Discuteix amb el revisor i s’entreveu que la cosa no acabarà bé. El revisor s’aferra en una suposada llei per fer-lo baixar, que diu: “no es poden portar animals...” i sense deixar-lo acabar, el personatge li etziba un: “animales somos todos, o sea que aquí me bajo”. Al tren... somriures. El revisor tampoc pot amagar la rialla... No l’havia deixat acabar: “no es poden portar animals sense lligar”. A qui es referia?

Llavors em decanto per girar la tapa i començar la primera pàgina del llibre que tenia pendent des de feia setmanes damunt la tauleta del llit i m’enganxa de seguit...

Un cartell que diu: “llavat a pressió”, indica que ja hem arribat. Aquest accent també m’agrada i em recorda. Els nostres llibres, que es van separar a la pàgina 23, es tornen a creuar. M’agrada que de tant en tant ens trobem i compartim unes quantes pàgines dels nostres camins, tan necessàries per continuar escrivint... han estat ben diferents els nostres, però suposo que en aquesta diferència rau el que ho fa espontani i especial... Aquest cop, les pàgines compartides que quedaran, són ben extranyes... però no menys interessants... Ànims crack que a vegades ens en sortim...

... i de tornada continuo amb el meu llibre, que tan m’ha enganxat. Només espero que un cop a casa no es torni a quedar a la tauleta...

Bon camí!