La forma de les coses

A qui no li ha passat, que arribat un moment determinat de la vida... per “x” motius, “deixem de ser allò que som”? A qui no li ha passat que per influències dels que tenim al costat en determinats moments de la vida, perdem la nostre manera de fer i la nostre manera d’actuar...? Quanta gent no ha deixat de ser o ha canviat en excés per tal de caure bé a un entorn social, per tal d’aconseguir un millor sou o un millor status social, per tenir una determinada parella...? Jo en recordo perfectament una època, on em vaig deixar portar per les constants influències de certa gent que m’envoltava... Em va costar adonar-me’n, però va ser gràcies a allò, que un dia em vaig veure al mirall i el que hi vaig veure no em va agradar...
Però com sempre dic: de tot s’aprèn, i sobretot del dolent, així que allò que en una època em va fer sentir perdut, descol•locat i trist... ara, amb la distància que donen els anys passats, crec que em va anar molt bé per saber cap on havia de tirar... em va anar bé per saber què volia i què no, qui volia al meu costat i qui no, i sobretot em va anar bé, per saber com volia que fós l’Albert i com no...
Tot això, entre moltes altres coses, es tracten a “la forma de les coses”, una obra de teatre genial, dirigida per en Julio Manrique i on faig tard per recomanar-la, ja que avui mateix feien la última representació. Però si us en voleu fer una idea, els que no l’hagueu vist, podeu mirar, “Por amor al arte”, la pel•lícula en què es basa l’obra, dirigida per en Neil Labute.
Apart del bo de l’obra s’ha de destacar la banda sonora escollida per acompanyar la posada en escena... espectacular!! Aquí us deixo amb una de les cançons que sonaven en el decurs de l’obra. Molt bon regal de Reis!