Un divendres menys pandèmic.

 

Després de molt deliberar amb el meu altre jo, vaig decidir que sí. Que no era un míting però  la tercera seria la vençuda. I és que a Celrà no va poder ser, però aquí serà. Passejo pels carrers buits i foscos. Travesso el pont i faig cua a fora. Ens fan entrar per l’altre porta, la del costat del riu. Coses del covid, suposo. En David ja ens espera a l’escenari per, prèvia neteja de mans, anar-nos col·locant un a un. Són sense numerar.

Vens sol? - em pregunta.  Doncs si et sembla bé, la tercera fila el segon seient. - em diu.

Agafo posició. Tot és estrany. Tant la Meritxell com en David bromegen amb el públic mentre van situant a tothom que arriba. Quan un col·loca l’altre bromeja. I riem, riem en plural. I així s’intercanvien els papers fins que ens tenen a tots col·locats. Encara no ha començat l’obra i penso que només per aquesta estona de quotidianitat pre-pandèmica, ja ha valgut la pena venir. Tanquen les portes i comença. M’oblido de les cabòries mentre observo i escolto. De sobte ella diu que ha vingut a mostrar-se i tot es desencadena. Ell parla, però la miro a ella. Està estirada al llit. I és que aquí tu pots decidir quin és el primer pla. Empatitzo amb ell i empatitzo amb ella. L’entenc a ell i l’entenc a ella. Tot passa molt ràpid i de sobte els llums que ho il·luminaven tot van perdent la força i l’escenari queda fosc. Ja? Ja s’ha acabat?

Fila a fila anem marxant. Un cop a fora miro l’hora al mòbil. Dos quarts de deu i els carrers estan ben buits. No m’hi acabo d’acostumar. Engego el cotxe i sona Icat. L’Albert Puig punxa música especialment trista avui. Més que de costum. Em sap greu Albert, però avui no. Necessito una altre cosa. Gràcies a l’Elda i en Daniel ha estat un divendres menys pandèmic i vull que continuï així. Canvio d’emissora.