Aparco lluny amb la intenció de sentir el fred mentre camino. Em poso la mascareta una mica a contracor, però avui a diferència d'altres dies sento que em protegeix, i no precisament del virus. Tinc la impressió que darrera d'aquest tros de roba puc dissimular. Per moments sembla que la tristesa queda tapada per la mascareta, però és una falsa sensació. Camino lent, observant i mirant als ulls de la gent. Hi ha moviment però hi ha silenci. És difícil d'explicar. Hi ha soroll, sí, però la gent està callada. Miren al mòbil o al terra i tothom va per feina.
Espero el meu torn fora la botiga. La línia vermella del terra em recorda que hem de mantenir distància. Al costat del taulell hi ha una cadena metàl·lica que et barra el pas. Has de dir què vols i llavors valoren si la baixen. Es veu que la meva compra mereix l'entrada. Passo i faig broma amb la dependenta. Jo, que no era de fer bromes. Però d'ençà que va esclatar tot no suporto aquesta fredor i jo, que noe ra de fer bromes, ara en faig. Jo, que no era de dir tonteries, ara en dic. Aconseguim riure una mica. Pago i em torna a baixar la cadena. Ara per sortir.
Havia pensat arribar fins al barri vell però un cop al carrer m'ho repenso. Decideixo que ja en tinc prou de mascaretes i mirades tristes. Desfaig el camí i torno cap al cotxe. Els ulls se m'humitegen però no abaixo el cap. Miro endavant i segueixo caminant. No me les eixugo i deixo que caiguin. Es colen entre el pòmul i la mascareta i s'hi amaguen. Sembla que també sentin la nostàlgia de quan els divendres eren divendres. Arribant al cotxe els meus ulls intueixen una mirada de complicitat d'una dona que no mira al terra. Li somric i penso que ja queda menys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada