Es va convertir en una rutina, una costum, però no es va fer quasi mai pesada... Quan vaig començar a estudiar a Reus, agafar el tren i fer camí cap a la capital del Baix Camp, va esdevenir una part més del que significava començar aquesta nova vida en terres reusenques... Els primers viatges, van ser de tempteig... ensopegant males hores els diumenges i perdent trens en les combinacions els divendres, però de seguit hi vam anar trobant la part bona, amb llargues converses i bones estones....
Al final dels 3 anys la cosa ja començava a ser un xic més pesada, i quan vam acabar vam agrair no haver de tornar a dependre dels horaris de RENFE ni de les seves vagues.
Des de llavors, però, viatjar amb tren s’ha convertit en una de les millors fórmules per desconnectar i és que quan agafo el tren -en solitari-, disfruto de grans estones per reflexionar, per parar, per pensar...
Llibre en mà, aquest dissabte per primer cop, vaig agafar un tren amb sortida de Girona però en direcció nord, un regional amb destí Cerbere. No recordo haver agafat mai un tren des de Girona cap al nord i se’m va fer ben estrany. Va tornar a ser una altre bona estona, contemplant el paisatge empordanès, parant en pobles quasi fantasmes i llegint un gran llibre: “Tokio Blues”. (per cert, bona recomanació Jordi).
De tornada, amb origen a Cotlliure i destí Portbou, encara millor... un gran paisatge, un tren atrotinat i unes quantes pàgines del llibre... una gran combinació... Ja a Portbou, una hora d'espera per enllaçar amb el tren que m’havia de portar a Girona que vaig passar assegut en un raconet de l’estació, totalment submergit en el llibre i ben integrat en l’escenari d’una estació espectacular, que va donar el toc necessari per acabar de fer més màgics i nostàlgics els viatges solitaris amb tren. Un dels meus grans plaers ocults.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada