Nits, nits fredes, llargues, nostàlgiques, il·luminades per espelmes molt cansades. Però de sobte, a través de la persiana, una escletxa de llum, tímidament, fa acte de presència, a l’habitació on ha estat ella tancada.
I els colors apareixen, poc a poc, tintant aquells grisos, de parets, quadres i sofàs. I ara és l’hora. Aixeca’t. Ara és l’hora. Gaudeix. Ara és l’hora.
Oblida les mentides, que les ceres t’explicaven, a través d’ombres enfigurades. Mira. La claror del sol. Mira. Abans restava empresonada. Mira.
I tots apareixen. Tons clars i vius... Aixeca’t. Tot brilla. Aixeca’t. Obre els ulls. Aixeca’t.
1 comentari:
em fa feliç poder-te llegir i més quan escrius missatges com els d'avui... em sorprens...diria que ets tot un poeta!
amb una escletxa s'hi entre veuen infinitats de coses.. i tard o d'hora hi acaba entran la llum...no perdis l'esperança, sempre acaba sortint el sol :) (per tu també)
S.
Publica un comentari a l'entrada