Salvadors aplatanats

Avui he tingut una conversa molt interessant amb una persona d’uns 65 anys... En un moment de la xerrada, i parlant de les destrosses que s’han estat fent pel baix empordà els darrers anys, m’ha deixat anar una frase que deia: “els joves d’avui esteu molt aplatanats". I no he tingut cap altre remei que assentir i donar-li la raó... "Sort -m'ha dit - que aquests dies he vist que a les universitats encara hi queda una mica de sang..." Ell, però, diu que la culpa no és nostre sinó seva, dels nostres pares, ja que ens han sobreprotegit massa, ens ho han donat tot massa mastegat i no s’han encarregat de transmetre’ns segons quins valors... Doncs no sé de qui és la culpa, crec que és més nostre que seva, però la pura veritat és que estem ben adormits, jo el primer... Ens estan destrossant el país, amb MATs, TGV, ciment i més ciment i no fem gaire res... Hi ha hagut mobilitzacions contra la MAT, però realment un país que no vulgui tals equipaments s’hauria de mobilitzar en massa, i siguem realistes, no ho hem fet, altre cop, jo el primer... Què ens trobarem? Doncs ens trobarem un país foradat, sense verd, amb carreteres de dos carrils per arribar als llocs més insospitats, no fós cas que féssim tard...i les últimes? Desdoblament de l’eix transversal, túnel de bracons, 8 carrils d'autopista a Sarrià, autovia per anar de Platja d’Aro a Palamós (realment algú creu que és necessari? per què? per qui? em sembla que ja sé la resposta)... i nosaltres què fem? Doncs no res... Tenim sang a les venes? O senzillament ens fa mandra? No en sé el motiu però realment vist a ulls d’una persona que va néixer a mitjans del segle passat i que va lluitar per les llibertats que ara nosaltres estem gaudint, ha de fer molta pena....tristor!!
I per contra, el divendres passat vaig tornar a veure la pel·lícula sobre la vida de Salvador Puig Antich... Realment, si quelcom del que van fer aquells joves va servir per alguna cosa, la majoria de nosaltres no ho hem sabut valorar i hem fet que el seu esforç fos totalment inútil... Quina amargor i deu haver en la mirada d’aquells joves que van lluitar, córrer i fer les mil i una per aconseguir part del que nosaltres ara estem gaudint... Realment, estem molt aplatanats... i el que més em preocupa és que no sé com estaran els que vindran... si els que els hi hem de transmetre valors, ignorem els problemes més propers que ens afecten... Que potser els ensenyarem a respectar l’entorn? El país? La cultura?
I ja podem cridar VISCA LA TERRA... quina terra?