A vegades em dóna la sensació que per molt que intenti anar fent les coses per avançar, sempre arriba un moment que em sembla trobar-me al mateix punt, com si estigués estancat. I en aquests instants em pregunto si estic fent les coses bé, si realment tot va cap on vull que vagi i la resposta és ben desconcertant. Desorientat? Intento orientar-me.
Fa uns anys, sempre em repetia una frase que deia: amb “x” anys i encara ho tinc tot per fer... I en moments com aquests, i tot i haver avançat, crec seguir tenint-ho tot per fer. Ser que no és així i que és bo marcar-se objectius, però a vegades em dóna la impressió que aquests objectius no són els que em fan progressar, ja que no hi ha manera de fer passets endavant. I en dies com el d’ahir, on et replanteges tantes coses, res millor que evadir-te al cine, veure una bona pel·lícula i distreure la consciència deixant córrer la imaginació. Però ahir la nit, no va ser el cine el que em va ajudar, va ser el cercle, el cercle de cada dos dimecres, on en Cesk ens fa oblidar, ens fa gaudir cada dia més. I ahir va ser diferent. Mai havia vist allò tan ple, i poques vegades l’havia vist tan emocionat. Transmetre tot el que transmet amb aquelles cançons i la seva guitarra, et fa adonar que encara queda molt per fer, i això no és dolent, al contrari. En un moment del concert, quan estava cantant una de les seves cançons, em vaig adonar que la majoria dels que estàvem allà escoltant, teníem la vista perduda, pensant cada un en les seves coses. En aquell moment, em vaig sentir acompanyat, entès i comprès.
Espero que amb el temps, pugui dir que ja em queda menys per fer, o si més no que vagi complint objectius,però dels de veritat. De mentre intentar ordenar-me i gaudir d’en Cesk en aquests dimecres.
Fa uns anys, sempre em repetia una frase que deia: amb “x” anys i encara ho tinc tot per fer... I en moments com aquests, i tot i haver avançat, crec seguir tenint-ho tot per fer. Ser que no és així i que és bo marcar-se objectius, però a vegades em dóna la impressió que aquests objectius no són els que em fan progressar, ja que no hi ha manera de fer passets endavant. I en dies com el d’ahir, on et replanteges tantes coses, res millor que evadir-te al cine, veure una bona pel·lícula i distreure la consciència deixant córrer la imaginació. Però ahir la nit, no va ser el cine el que em va ajudar, va ser el cercle, el cercle de cada dos dimecres, on en Cesk ens fa oblidar, ens fa gaudir cada dia més. I ahir va ser diferent. Mai havia vist allò tan ple, i poques vegades l’havia vist tan emocionat. Transmetre tot el que transmet amb aquelles cançons i la seva guitarra, et fa adonar que encara queda molt per fer, i això no és dolent, al contrari. En un moment del concert, quan estava cantant una de les seves cançons, em vaig adonar que la majoria dels que estàvem allà escoltant, teníem la vista perduda, pensant cada un en les seves coses. En aquell moment, em vaig sentir acompanyat, entès i comprès.
Espero que amb el temps, pugui dir que ja em queda menys per fer, o si més no que vagi complint objectius,però dels de veritat. De mentre intentar ordenar-me i gaudir d’en Cesk en aquests dimecres.
1 comentari:
I qui no ha estat encerclat en algun moment? I com es surt del cercle? Tot és ben complicat, però...la vida en sí és ben complicada! Encerclat perquè en algun moment t'has parat a pensar, a observar el que fas a la vida, a ser el teu propi espectador. No hi ha millor crític que un mateix. Però...per què no? És que tots hem de seguir els mateixos paràmetres? Com ovelles? De vegades s'ha de ser l'ovella negra, la diferent, pot ser la rara,si, però també la que va fent i no es deixa portar pels altres. Encara que això suposi trobar-te perdut i novament encerclat.Espere d'aquí uns anys poder dir jo també que ja em queden menys coses per fer, mentre...disfrutem del moment!
un petó.
Publica un comentari a l'entrada