Es va convertir en una rutina, una costum, però no es va fer quasi mai pesada... Quan vaig començar a estudiar a Reus, agafar el tren i fer camí cap a la capital del Baix Camp, va esdevenir una part més del que significava començar aquesta nova vida en terres reusenques... Els primers viatges, van ser de tempteig... ensopegant males hores els diumenges i perdent trens en les combinacions els divendres, però de seguit hi vam anar trobant la part bona, amb llargues converses i bones estones....
Al final dels 3 anys la cosa ja començava a ser un xic més pesada, i quan vam acabar vam agrair no haver de tornar a dependre dels horaris de RENFE ni de les seves vagues.
Des de llavors, però, viatjar amb tren s’ha convertit en una de les millors fórmules per desconnectar i és que quan agafo el tren -en solitari-, disfruto de grans estones per reflexionar, per parar, per pensar...
Llibre en mà, aquest dissabte per primer cop, vaig agafar un tren amb sortida de Girona però en direcció nord, un regional amb destí Cerbere. No recordo haver agafat mai un tren des de Girona cap al nord i se’m va fer ben estrany. Va tornar a ser una altre bona estona, contemplant el paisatge empordanès, parant en pobles quasi fantasmes i llegint un gran llibre: “Tokio Blues”. (per cert, bona recomanació Jordi).
De tornada, amb origen a Cotlliure i destí Portbou, encara millor... un gran paisatge, un tren atrotinat i unes quantes pàgines del llibre... una gran combinació... Ja a Portbou, una hora d'espera per enllaçar amb el tren que m’havia de portar a Girona que vaig passar assegut en un raconet de l’estació, totalment submergit en el llibre i ben integrat en l’escenari d’una estació espectacular, que va donar el toc necessari per acabar de fer més màgics i nostàlgics els viatges solitaris amb tren. Un dels meus grans plaers ocults.
divendres, 26 de juny del 2009
dilluns, 22 de juny del 2009
Aprendre
Quan vaig començar aquest bloc, aviat farà un any, em venia molt de gust poder tenir un lloc on abocar tots els pensaments, idees, mals de cap... però en el darrer mes, aquests mals de cap són els que m’han fet deixar d’escriure....Han estat unes setmanes ben estranyes, intenses, però molt rares... he tornat a demanar perdó, i m’ha costat pair algunes coses... Imagino que aquest ha estat un dels motius pels quals no he pogut escriure durant tot aquest temps. No em venia de gust perquè no estava bé... Tornava a tenir aquella coseta a la panxa que m'incomodava...
Ja fa un dies que, almenys, em passava pel cap la idea de tornar-m’hi a posar, i ara aquí estic... intentant retrobar les paraules per dibuixar el camí del qual em vaig desviar i que per sort, m’ha fet adonar d’algunes coses....
De tot s’aprèn, diuen, i espero així fer-ho, altre cop...
Ja fa un dies que, almenys, em passava pel cap la idea de tornar-m’hi a posar, i ara aquí estic... intentant retrobar les paraules per dibuixar el camí del qual em vaig desviar i que per sort, m’ha fet adonar d’algunes coses....
De tot s’aprèn, diuen, i espero així fer-ho, altre cop...
dimecres, 13 de maig del 2009
Te recuerdo Amanda
Aquest matí, he escoltat aquesta cançó d'en Víctor Jara a la ràdio... I he posat aquest vídeo, on canta el Silvio Rodriguez, perquè així aprofito i d'una vegada parlem dels dos... Només de sentir-la, m'han aparegut pel cap el llibre "rebentant els silencis" d'en Jordi Sierra i Fabra... -100% recomanable- i un reportatge de 30' sobre el seu assassí...
Immediatament després, he sentit una tall d'una roda de premsa que va fer ahir l'Aznar i he vist l'anunci del PP a la Vanguarida, fent apologia contra tot el que té a veure amb l'etiqueta del català... Realment el món està mal repartit...
Hauria preferit sentir primer el tall del "pepero" i després la cançó... M'hauria quedat amb més bon regust...
I per això abans d'anar a dormir l'he buscada i l'he tornada a escoltar, per poder dormir més tranquil. Bona nit!!!
Immediatament després, he sentit una tall d'una roda de premsa que va fer ahir l'Aznar i he vist l'anunci del PP a la Vanguarida, fent apologia contra tot el que té a veure amb l'etiqueta del català... Realment el món està mal repartit...
Hauria preferit sentir primer el tall del "pepero" i després la cançó... M'hauria quedat amb més bon regust...
I per això abans d'anar a dormir l'he buscada i l'he tornada a escoltar, per poder dormir més tranquil. Bona nit!!!
dissabte, 9 de maig del 2009
Les formes del Barça
Quan era ben petit, vivia els partits del Barça amb tota la innocència pròpia de l’edat... Quan guanyava, en partits com els de dimecres, em costava dormir, i quan perdia em neguitejava una cosa per dins...
El dimecres, després de patir durant tot el partit, a la fi va arribar aquell moment en què tots vam embogir. Va ser com quan era petit, cridant, saltant, abraçant-me amb la gent que tenia al costat. Sortir al carrer amb les mans al cap i veure tota la gent, suats, cansats, immensament contents... No recordo celebrar un gol del barça amb tanta emoció i tan sentiment... I no recordo quan va ser la última vegada que em va costar agafar el son després d’un partit...
Una alegria desmesurada, per altre banda, pel sol fet que una pilota entri dins d’una porteria... A la majoria de nosaltres aquell gol no ens dóna de menjar, no ens dóna res, tret d’unes hores de relaxació, de sentiments i emocions... I aquests dies, després del partit, quan veig la repetició del gol i quan sento els talls de ràdio narrant-l’ho, se’m torna a despertar aquella coseta a la panxa... I no sé ben bé el per què...
A pesar de tot això, m’he sentint un xic desorientat, pensant el perquè d’aquest ressorgiment d’emocions. Tinc la necessitat de justificar-ho i crec que molt es deu a la feina que ha fet l’entrenador, i no parlo de la feina com a tècnic, sinó a la feina que ha fet educant-nos poc a poc, a tots i cada un dels que seguim el futbol. Escoltar una roda de premsa, aquest any, s’ha convertit en un al•licient més d’un partit del Barça, ja que les paraules que surten d’aquell personatge sonen bé i els hi posa bona música. Crec que des del primer moment ens ha intentat vendre el treball, la humilitat, la responsabilitat com a elements imprescindibles i crec que això ha anat calant a tots aquells que seguim el Barça... Per això, crec que el mèrit d’aquest any del Barça, no serà els títols que guanyarà, sinó les formes de fer les coses, les formes que et porten a abraçar un entrenador rival quan t’està eliminant a falta de 3 minuts d’unes semifinals, les formes que et porten a parlar amb català a tots els camps on vas, sense provocar confrontacions, les formes que et porten a recordar aquells que t’han ajudat en mals moments, les formes a saber realment el què vols i el com ho vols, les formes en transmetre uns sentiments, les formes en ser conscient del càrrec que un ocupa i a deixar el llistó ben alt, tant, que serà impossible d’igualar, i no em refereixo al número de victòries... Les formes i la coherència, vét aquí el gran secret.
I aquestes formes, i aquesta coherència han fet despertar aquest nen culer que tenia guardat esperant grans moments. Espero que tot això em serveixi per justificar aquests moments de bogeria viscuts dimecres... ;-)
El dimecres, després de patir durant tot el partit, a la fi va arribar aquell moment en què tots vam embogir. Va ser com quan era petit, cridant, saltant, abraçant-me amb la gent que tenia al costat. Sortir al carrer amb les mans al cap i veure tota la gent, suats, cansats, immensament contents... No recordo celebrar un gol del barça amb tanta emoció i tan sentiment... I no recordo quan va ser la última vegada que em va costar agafar el son després d’un partit...
Una alegria desmesurada, per altre banda, pel sol fet que una pilota entri dins d’una porteria... A la majoria de nosaltres aquell gol no ens dóna de menjar, no ens dóna res, tret d’unes hores de relaxació, de sentiments i emocions... I aquests dies, després del partit, quan veig la repetició del gol i quan sento els talls de ràdio narrant-l’ho, se’m torna a despertar aquella coseta a la panxa... I no sé ben bé el per què...
A pesar de tot això, m’he sentint un xic desorientat, pensant el perquè d’aquest ressorgiment d’emocions. Tinc la necessitat de justificar-ho i crec que molt es deu a la feina que ha fet l’entrenador, i no parlo de la feina com a tècnic, sinó a la feina que ha fet educant-nos poc a poc, a tots i cada un dels que seguim el futbol. Escoltar una roda de premsa, aquest any, s’ha convertit en un al•licient més d’un partit del Barça, ja que les paraules que surten d’aquell personatge sonen bé i els hi posa bona música. Crec que des del primer moment ens ha intentat vendre el treball, la humilitat, la responsabilitat com a elements imprescindibles i crec que això ha anat calant a tots aquells que seguim el Barça... Per això, crec que el mèrit d’aquest any del Barça, no serà els títols que guanyarà, sinó les formes de fer les coses, les formes que et porten a abraçar un entrenador rival quan t’està eliminant a falta de 3 minuts d’unes semifinals, les formes que et porten a parlar amb català a tots els camps on vas, sense provocar confrontacions, les formes que et porten a recordar aquells que t’han ajudat en mals moments, les formes a saber realment el què vols i el com ho vols, les formes en transmetre uns sentiments, les formes en ser conscient del càrrec que un ocupa i a deixar el llistó ben alt, tant, que serà impossible d’igualar, i no em refereixo al número de victòries... Les formes i la coherència, vét aquí el gran secret.
I aquestes formes, i aquesta coherència han fet despertar aquest nen culer que tenia guardat esperant grans moments. Espero que tot això em serveixi per justificar aquests moments de bogeria viscuts dimecres... ;-)
dimarts, 5 de maig del 2009
The New Raemon
Aquest cap de setmana a la Fira de Música al carrer de Vila-seca, tocaven els The New Raemon. Em van encantar i em van recordar el dia que vaig descobrir els Love of Lesbian, pel tipus de concert, l'espai... i per la música.
Ja fa temps que sonen, tot i que no els coneixia... però després del que vaig gaudir en aquest concert, crec que sonaran molt més...
Valen molt la pena... També em va servir, aquesta fira, per confirmar la Meritxell Gené, ja que va fer un concert genial... Cada dia m'agrada més...
Visca la Música... i els músics....
En una altre vida, m'agradaria poder-ho ser... ;-)
Ja fa temps que sonen, tot i que no els coneixia... però després del que vaig gaudir en aquest concert, crec que sonaran molt més...
Valen molt la pena... També em va servir, aquesta fira, per confirmar la Meritxell Gené, ja que va fer un concert genial... Cada dia m'agrada més...
Visca la Música... i els músics....
En una altre vida, m'agradaria poder-ho ser... ;-)
diumenge, 26 d’abril del 2009
Comptat i debatut
La sala era petita, micròfon i cadira al mig. A la dreta un advocat i a l’esquerra l’altre. A fora els testimonis esperaven per ser cridats, un per un, per la jutgessa, que seia al centre. La primera cosa que els deia al entrar era tot allò de que s’ha de dir la veritat... en cas contrari... Evidentment en castellà.
Tots i cada un dels testimonis van anar desfilant per aquella cadira, explicant la seva versió. Veus tremoloses i insegures...
Durant el decurs del judici pel meu cap anaven passant coses, i una d’elles, una cançó d’en Pau Alabajos... Comptat i debatut!
Tots i cada un dels testimonis van anar desfilant per aquella cadira, explicant la seva versió. Veus tremoloses i insegures...
Durant el decurs del judici pel meu cap anaven passant coses, i una d’elles, una cançó d’en Pau Alabajos... Comptat i debatut!
Comptat i debatut
Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols,
amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.
País de paisatge hipotecat,
venut a la divina providència:
som hereus irresponsables i curts de mires.
País que fuig de la lectura,
no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.
País que aspira a sucursal,
sanament regionalista,
educadament dòcil,
infinitament alienat.
País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa,
que assumeixen el rol indigne d’engranatge,
que demanen permís per anar al lavabo
i no senten vergonya.
País de complexos i tergiversacions,
capital de la censura i de la manipulació mediàtica.
País de l’enveja i l’auto-odi,
que nega i neutralitza però no basteix,
que protesta flèbilment des de la barrera.
País amnèsic, desmemoriat,
que amaga la història en les profunditats de l’armari.
País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc:
retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.
País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular,
governants que són titelles dels empresaris,
amos i senyors de la pompa i l’ostentació.
País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.
País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes,
taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.
No sé el que es pensen la majoria dels que van declarar en el judici, però a quasi tots els englobaria a dins d’aquesta cançó. I hi afegeixo... País de covards, d’egoistes. País de traïdors. Que per viure sense problemes, abaixen el cap i accepten imposicions. Visca la falsedat i la hipocresia. A tots ells... Felicitats!!! Per vendre la seva dignitat i la dels altres.
dimarts, 21 d’abril del 2009
"M'agradaria sortir"
Estava trista, apagada i no deia res. La seva mirada estava perduda... el seu cap no parava. És la única manera que té per sortir, ni que sigui a través de la seva imaginació... i llavors, tement la resposta, li pregunto el què li passa? Ella em mira, i em diu: m’agradaria sortir! És un “m’agradaria sortir” carregat de vida, d’energia però al mateix temps aquesta frase em deixa sense respostes. No em pregunteu el perquè però després ho relaciono amb la vida entre reixes, on des de la ignorància, imagino que aquesta frase es deu passejar per moltes de les ments d’aquells cossos presoners.
Des que es va produir la mort d’Eluana Englaro, s’han multiplicat els debats sobre l’eutanàsia, sobre si és ètic o no... Cada un té la seva opinió, totes respectables però la que més, és la seva. I en el cas d’aquesta dona italiana, molts volien decidir per ella, i ens volien fer veure que el que s’estava produint era un assassinat. Quan sento a gent com en Berlusconi opinant del tema, també en la imaginació, el portaria en la mateixa “presó” que “vivia” l’Eluana i li diria que no té dret a decidir, que ja ho farem nosaltres per ell. Si ho fés, la meva consciència no em deixaria dormir aquesta nit...
Des que es va produir la mort d’Eluana Englaro, s’han multiplicat els debats sobre l’eutanàsia, sobre si és ètic o no... Cada un té la seva opinió, totes respectables però la que més, és la seva. I en el cas d’aquesta dona italiana, molts volien decidir per ella, i ens volien fer veure que el que s’estava produint era un assassinat. Quan sento a gent com en Berlusconi opinant del tema, també en la imaginació, el portaria en la mateixa “presó” que “vivia” l’Eluana i li diria que no té dret a decidir, que ja ho farem nosaltres per ell. Si ho fés, la meva consciència no em deixaria dormir aquesta nit...
dissabte, 18 d’abril del 2009
Demà?
Aquesta setmana he vist per primer cop, el mapa de la nova part de Vilablareix, on van situats els pisos concertats on se suposa que viuré dintre d’un any més o menys. Al veure escrits els noms de tots els carrers, creats de nou, m’he preguntat: com es fa això de posar noms als carrers? Mai m'ho havia plantejat.
La veritat és que tot el procés per adquirir un d’aquests pisos, està essent del tot estrany. Quan era un nen, i m’imaginava vivint a fora de casa, mai m’hauria pensat que seria així. Compro un pis sobre un plànol, que ha d’estar situat en uns camps, on de petit només hi veia blat, i després, veig per primer cop, els noms dels futurs carrers en un mapa, entregat per l’ajuntament, a través d’una revista municipal... Si m’ho diuen no m’ho crec, a mi, que m’agrada tenir-ho tot bastant controlat, que em costa inclús comprar-me uns pantalons o una samarreta... ara resulta que em compro un pis, que m’haig d’imaginar com serà per unes línies en un paper i que estarà situat en uns carrers recentment batejats per no sé qui...
Llavors, t’adones que el dia a dia et porta a un destí totalment diferent al imaginat... relativitzes, i penses que no val la pena proposar-se objectius a llarg termini, amb res ni ningú, ni amb un mateix. Plantejar-los ens ajudarà a escollir, a triar el camí, però hem de ser flexibles, i sobretot pensar que el demà pot canviar i ben aviat, que una cosa imprevisible modifica tota la resta i que res del que t’havies plantejat va tal i com havies imaginat... Així que, a gaudir de cada instant, de cada moment i de cada persona... que nosalaltres podem. Demà, ja veurem què passarà... Ella, ahir només volia sortir!!!
La veritat és que tot el procés per adquirir un d’aquests pisos, està essent del tot estrany. Quan era un nen, i m’imaginava vivint a fora de casa, mai m’hauria pensat que seria així. Compro un pis sobre un plànol, que ha d’estar situat en uns camps, on de petit només hi veia blat, i després, veig per primer cop, els noms dels futurs carrers en un mapa, entregat per l’ajuntament, a través d’una revista municipal... Si m’ho diuen no m’ho crec, a mi, que m’agrada tenir-ho tot bastant controlat, que em costa inclús comprar-me uns pantalons o una samarreta... ara resulta que em compro un pis, que m’haig d’imaginar com serà per unes línies en un paper i que estarà situat en uns carrers recentment batejats per no sé qui...
Llavors, t’adones que el dia a dia et porta a un destí totalment diferent al imaginat... relativitzes, i penses que no val la pena proposar-se objectius a llarg termini, amb res ni ningú, ni amb un mateix. Plantejar-los ens ajudarà a escollir, a triar el camí, però hem de ser flexibles, i sobretot pensar que el demà pot canviar i ben aviat, que una cosa imprevisible modifica tota la resta i que res del que t’havies plantejat va tal i com havies imaginat... Així que, a gaudir de cada instant, de cada moment i de cada persona... que nosalaltres podem. Demà, ja veurem què passarà... Ella, ahir només volia sortir!!!
dimarts, 31 de març del 2009
Polítiques de galeria
Primer va ser a Navarra, on van recolzar a UPN i ara a Euskadi on han pactat amb el PP... Encara no han començat a governar i ja estan fent el que tan havien promès en la seva campanya electoral... "A diferència dels altres, nosaltres governarem per tots, no farem un govern de fronts..." aquestes eren unes de les paraules dels socialistes d'Euskadi en la seva campanya electoral... Criticaven, de l'anterior govern, que només es preocupava de la meitat de la població i que ells això no ho farien... Doncs d'entrada, ja se'ls intueix el rumb que seguiran...
Aquest pacte és legítim, però no és ètic... dos partits que van en contra constantment, només es posen d'acord per accedir al govern i així fer fora a la crosta... Primer a Navarra i ara a Euskadi. I per deixar clar que ara el que volen és treballar i tractar els temes que realment preocupen a la població, són paraules que no paren de repetir, doncs han decidit -i en fan bandera-, de treure Iparralde (el país basc francés) i Nafarroa dels mapes del temps d'ETB (euskal telebista). Deuen pensar que així aconseguiran erradicar el nacionalisme basc de les contrades...
Ara ho veig més clar que mai... Euskal-Herria ho passarà malament els propers 2-3 anys, però això, serà la primera passa per renèixer encara amb més força...
dilluns, 30 de març del 2009
Estones primaverals...
... i s’està acabant un altre dia, una altre setmana i un altre mes...
... fa res ens miràvem el calendari en busca d’algun dia en vermell entre tanta negror, i no en trobàvem cap fins a l’abril. Llarga travessa per aquest “fred” hivern. Però com aquell qui no vol, ja hi som, ja hi hem arribat, ja han canviat l’hora i hem entrat de caps a la primavera... una bona època per gaudir dels dies i de les nits, de les estones...
Estones que durant aquest hivern ha costat trobar-les, empesos pel ritme autoimposat i que ens imposen, avancen els dies sense adonar-nos-en... sense temps per gaudir, per parar, per pensar, per frenar...
Un altre cop els propòsits d’any nou s’han quedat enrere, i la majoria sense complir... per això ara és un bon moment per recuperar-los... ja que els dies s’allarguen i es recuperen els vespres, hivernats des de la tardor...
... fa res ens miràvem el calendari en busca d’algun dia en vermell entre tanta negror, i no en trobàvem cap fins a l’abril. Llarga travessa per aquest “fred” hivern. Però com aquell qui no vol, ja hi som, ja hi hem arribat, ja han canviat l’hora i hem entrat de caps a la primavera... una bona època per gaudir dels dies i de les nits, de les estones...
Estones que durant aquest hivern ha costat trobar-les, empesos pel ritme autoimposat i que ens imposen, avancen els dies sense adonar-nos-en... sense temps per gaudir, per parar, per pensar, per frenar...
Un altre cop els propòsits d’any nou s’han quedat enrere, i la majoria sense complir... per això ara és un bon moment per recuperar-los... ja que els dies s’allarguen i es recuperen els vespres, hivernats des de la tardor...
dilluns, 16 de març del 2009
L.O.L
Fa un parell o tres d’anys, a la plaça Dalí de Figueres, vaig descobrir, de casualitat, els Love of Lesbian... era un concert en format acústic, en una espai molt reduït però em van captivar...i molt.
Aquest mes, treuen nou disc, i pel que he pogut escoltar fins al moment... pinta molt i molt bé. Als que no els conegueu us el recomano i als que ja els coneixeu, no tinc cap dubte que us acabaran de convèncer...
Aquest mes, treuen nou disc, i pel que he pogut escoltar fins al moment... pinta molt i molt bé. Als que no els conegueu us el recomano i als que ja els coneixeu, no tinc cap dubte que us acabaran de convèncer...
divendres, 6 de març del 2009
S.O.S
Ahir llegia aquesta carta a l’apartat del lector escriu al punt diari...
"Tenim un fill de color amb 18 anys, el vàrem adoptar amb set mesos, català i fill de catalans. Ha crescut envoltat dels seus amics, catalans com ell, amb tota normalitat i sense que el color de la seva pell li representés cap problema. Però això actualment ha canviat. A més a més de la complexitat de ser pares d'un noi d'aquesta edat, pel que representa tenir 18 anys, hem d'afegir la desagradable experiència de veure com el nostre fill, setmana rere setmana, torna sol a casa per no haver pogut accedir a la discoteca a la qual entren els seus amics amb total normalitat.
El nostre fill, humiliat una vegada i una altra davant de tothom, no entén com en ple segle XXI el color de la pell pot representar un problema per accedir a un lloc d'oci per a joves, com és el cas de la discoteca Millennium & Cosmic Club de Sils i Sugar de Platja d'Aro, locals que ja han estat denunciats per nosaltres. Que algú ens digui si això no és racisme, amb totes les seves lletres, i com podem explicar-li que és un català amb els mateixos drets que els seus amics."
Conec la família en qüestió... i suposo que aquest és un dels motius pels quals ara mateix estic escrivint.
Molts de nosaltres comprovem com dia rere dia aquest fet es repeteix constantment en diferents locals... i la veritat que un queda perflex de com pot estar això passant. Que es creuen els propietaris de locals com aquest? Que pretenen? Per què no van un dia a veure les diferents escoles públiques i observen... veuran la realitat... perquè gent així demostra que no s’adonen del que realment està passant al nostre país... Que esperen aconseguir? Com s’imaginen els seus locals d’aquí 20 anys? A mi m’agradaria imaginar-me’ls buits...
L’estiu passat quan ja estàvem a punt d’acabar el nostre viatge a Bolívia, vam decidir passar la nostre darrera nit per Santa Cruz... i la nostre sorpresa va ser el tracte rebut per part dels propietaris del local on vam anar... ens varen fer pagar per entrar a diferència de tota la resta, ens van convidar a no estar a la barra perquè la gent com nosaltres no hi podíem estar i quan ens vam decidir a seure en una de les taules, anavem rebent negatives.... 20 taules buides i per nosaltres no n'hi havia cap de possible... i un cop ja presa la consumició ens van fer la vida impossible fins aconseguir el seu objectiu... vam marxar... (una anècdota, ja que el tracte rebut fins llavors pels bolivians va ser magnífic). Ens varem quedar tocats i indignats pel tracte rebut... m’agradaria que aquests propietaris i tots els que practiquen el racisme amagat sota un “reservat el dret d’admissió” visquessin en pròpia pell aquest tracte...
I, a més, també em quedo perplex quan els seus pares diuen que el seu fill torna sol a casa... què fan els seus amics? El veuen marxar i es queden tranquils? Gaudeixen d’una nit de festa mentre un dels seus ha de tornar a casa? Ens hauríem d’anar plantejant alguns valors com el de l’amistat...
"Tenim un fill de color amb 18 anys, el vàrem adoptar amb set mesos, català i fill de catalans. Ha crescut envoltat dels seus amics, catalans com ell, amb tota normalitat i sense que el color de la seva pell li representés cap problema. Però això actualment ha canviat. A més a més de la complexitat de ser pares d'un noi d'aquesta edat, pel que representa tenir 18 anys, hem d'afegir la desagradable experiència de veure com el nostre fill, setmana rere setmana, torna sol a casa per no haver pogut accedir a la discoteca a la qual entren els seus amics amb total normalitat.
El nostre fill, humiliat una vegada i una altra davant de tothom, no entén com en ple segle XXI el color de la pell pot representar un problema per accedir a un lloc d'oci per a joves, com és el cas de la discoteca Millennium & Cosmic Club de Sils i Sugar de Platja d'Aro, locals que ja han estat denunciats per nosaltres. Que algú ens digui si això no és racisme, amb totes les seves lletres, i com podem explicar-li que és un català amb els mateixos drets que els seus amics."
Conec la família en qüestió... i suposo que aquest és un dels motius pels quals ara mateix estic escrivint.
Molts de nosaltres comprovem com dia rere dia aquest fet es repeteix constantment en diferents locals... i la veritat que un queda perflex de com pot estar això passant. Que es creuen els propietaris de locals com aquest? Que pretenen? Per què no van un dia a veure les diferents escoles públiques i observen... veuran la realitat... perquè gent així demostra que no s’adonen del que realment està passant al nostre país... Que esperen aconseguir? Com s’imaginen els seus locals d’aquí 20 anys? A mi m’agradaria imaginar-me’ls buits...
L’estiu passat quan ja estàvem a punt d’acabar el nostre viatge a Bolívia, vam decidir passar la nostre darrera nit per Santa Cruz... i la nostre sorpresa va ser el tracte rebut per part dels propietaris del local on vam anar... ens varen fer pagar per entrar a diferència de tota la resta, ens van convidar a no estar a la barra perquè la gent com nosaltres no hi podíem estar i quan ens vam decidir a seure en una de les taules, anavem rebent negatives.... 20 taules buides i per nosaltres no n'hi havia cap de possible... i un cop ja presa la consumició ens van fer la vida impossible fins aconseguir el seu objectiu... vam marxar... (una anècdota, ja que el tracte rebut fins llavors pels bolivians va ser magnífic). Ens varem quedar tocats i indignats pel tracte rebut... m’agradaria que aquests propietaris i tots els que practiquen el racisme amagat sota un “reservat el dret d’admissió” visquessin en pròpia pell aquest tracte...
I, a més, també em quedo perplex quan els seus pares diuen que el seu fill torna sol a casa... què fan els seus amics? El veuen marxar i es queden tranquils? Gaudeixen d’una nit de festa mentre un dels seus ha de tornar a casa? Ens hauríem d’anar plantejant alguns valors com el de l’amistat...
"A la part dreta-alta del vídeo podeu trobar la lletra de la cançó"
dissabte, 28 de febrer del 2009
Reflexions en dia de reflexió
Demà són les el·leccions al País Basc, i avui suposadament és el dia de reflexió. Però per reflexionar què? Els que ho haurien de fer són aquells que volen estar al govern, aquells que volen agafar cadira per començar la nova partida.
Una partida, que es va començar a jugar el juny del 2002 amb l’entrada en vigor de la llei de partits, un dels grans escàndols de l’Europa del segle XXI, on gràcies a l’aprovació de la mateixa, poden ilegalitzar tot el que no els és del seu gust sota la paraula “il·legal”. Des de partits polítics, diaris, bars... però són il·legals? En funció de què? En funció de les seves normes...
Però hem de recordar que il·legals poden ser moltes coses, tantes com ells vulguin. Si volen podrà ser il·legal parlar català a les escoles, podrà ser il·legal fer premsa en euskera, podrà ser il·legal prohibir la sanitat als immigrants, només fa falta que els dos grans es posin d’acord, firmin una llei, i llestos... Alguns pensareu que he exagerat en fer aquestes comparacions, però no cal anar gaire endarrere per veure què era il·legal en el nostre país... els temps han canviat, però menys del que ens imaginem... no seré tan hipòcrita per dir que estem igual que fa 35 anys, però la cosa no pinta bé... Molts de nosaltres, som dels que diem que no ens agrada la política, que inclús alguna vegada no anem a votar... però si hi volem anar, tenim l’opció de poder triar a qui realment volem... i en aquestes eleccions hi haurà molta gent que no podrà votar el que volen, perquè la seva butlleta no hi és, l’han cremat, l’han tret... Seran de 140.000 a 175.000 persones les que no podran triar i que per coherència, segons aquesta llei, també haurien de ser considerats... potser il·legals?
No sé quins seran els resultats electorals, ni què passarà... però per la sort dels bascos i dels que estem a favor de la democràcia, de les cultures, de la diversitat, de les minories... haurem de resar perquè no pactin PSOE-PP... ja que si van fer el que van fer el 2002 des de Madrid, a veure què faran ara des de Vitòria.
Espero i desitjo que els abertzales autèntics, siguin conscients de la que els hi ve a sobre i que enlloc de fer el vot nul... com demanen alguns,votin. Votin Aralar. Segur que no representa tot el que volen, però s’ha de ser conscient de la que els pot caure a sobre si els tramposos aconsegueixen guanyar...
Gora Euskal-Herria.
Una partida, que es va començar a jugar el juny del 2002 amb l’entrada en vigor de la llei de partits, un dels grans escàndols de l’Europa del segle XXI, on gràcies a l’aprovació de la mateixa, poden ilegalitzar tot el que no els és del seu gust sota la paraula “il·legal”. Des de partits polítics, diaris, bars... però són il·legals? En funció de què? En funció de les seves normes...
Però hem de recordar que il·legals poden ser moltes coses, tantes com ells vulguin. Si volen podrà ser il·legal parlar català a les escoles, podrà ser il·legal fer premsa en euskera, podrà ser il·legal prohibir la sanitat als immigrants, només fa falta que els dos grans es posin d’acord, firmin una llei, i llestos... Alguns pensareu que he exagerat en fer aquestes comparacions, però no cal anar gaire endarrere per veure què era il·legal en el nostre país... els temps han canviat, però menys del que ens imaginem... no seré tan hipòcrita per dir que estem igual que fa 35 anys, però la cosa no pinta bé... Molts de nosaltres, som dels que diem que no ens agrada la política, que inclús alguna vegada no anem a votar... però si hi volem anar, tenim l’opció de poder triar a qui realment volem... i en aquestes eleccions hi haurà molta gent que no podrà votar el que volen, perquè la seva butlleta no hi és, l’han cremat, l’han tret... Seran de 140.000 a 175.000 persones les que no podran triar i que per coherència, segons aquesta llei, també haurien de ser considerats... potser il·legals?
No sé quins seran els resultats electorals, ni què passarà... però per la sort dels bascos i dels que estem a favor de la democràcia, de les cultures, de la diversitat, de les minories... haurem de resar perquè no pactin PSOE-PP... ja que si van fer el que van fer el 2002 des de Madrid, a veure què faran ara des de Vitòria.
Espero i desitjo que els abertzales autèntics, siguin conscients de la que els hi ve a sobre i que enlloc de fer el vot nul... com demanen alguns,votin. Votin Aralar. Segur que no representa tot el que volen, però s’ha de ser conscient de la que els pot caure a sobre si els tramposos aconsegueixen guanyar...
Gora Euskal-Herria.
dissabte, 14 de febrer del 2009
Compartir
Compartir. Idees, pensaments, opinions... Un bloc per mi és això, un lloc pensat per deixar-hi anar un xic de tot...hi puc parlar de política, de música, de vivències, d’injústicies, de justícies no justes... però bàsicament, en el seu moment ho vaig fer perquè molts cops em posava al llit, al final d’una llarga jornada, i em quedava amb les ganes d’haver compartit experiències viscudes en un dia qualsevol d’un mes qualsevol.
I avui tinc ganes de compartir això...
BIENVENIDA
Se me ocurre que vas a llegar distinta
I avui tinc ganes de compartir això...
BIENVENIDA
Se me ocurre que vas a llegar distinta
no exactamente más linda
ni más fuerte
ni más docil
ni más cauta
tan solo que vas a llegar distinta
como si esta temporada de no verme
te hubiera sorprendido a vos también
quizá porque sabes
cómo te pienso y te enumero
después de todo la nostalgia existe
aunque no lloremos en los andenes fantasmales
ni sobre las almohadas de candor
ni bajo el cielo opaco
yo nostalgio
tu nostalgias
y cómo me revienta que él nostalgie
tu rostro es la vanguardia
tal vez llega primero
porque lo pinto en las paredes
con trazos invisibles y seguros
no olvides que tu rostro
me mira como pueblo
sonríe y rabia y canta
como pueblo
y eso te da una lumbre
inapagable
ahora no tengo dudas
vas a llegar distinta y con señales
con nuevas
con hondura
con franqueza
sé que voy a quererte sin preguntas
sé que vas a quererme sin respuestas
M’agradaria poder posar el nom de la persona que me’l va fer descobrir, però ara mateix el desconec... prometo trobar-lo.
El que no podré compartir és el to i l’EMOCIÓ que ens va transmetre en el moment de recitar aquests versos....
Així que, gràcies als que comparteixen i ens fan DESCOBRIR, espontàniament, en un instant qualsevol d’un dia qualsevol, fent, d’una llarga jornada, un regal per voler compartir.
M’agradaria poder posar el nom de la persona que me’l va fer descobrir, però ara mateix el desconec... prometo trobar-lo.
El que no podré compartir és el to i l’EMOCIÓ que ens va transmetre en el moment de recitar aquests versos....
Així que, gràcies als que comparteixen i ens fan DESCOBRIR, espontàniament, en un instant qualsevol d’un dia qualsevol, fent, d’una llarga jornada, un regal per voler compartir.
dimecres, 4 de febrer del 2009
Troballes
Fent camí, anem trobant sorpreses i grans troballes... totes elles per la coincidència de molts factors que fan que en un lloc i en un moment de la vida coincidim amb diversa gent. Alguns passen, estan allà, però després, de la mateixa manera que han aparegut, desapareixen. D’altres per contra, apareixen i es queden. D’entrada no n’ets conscient, però després, a mesura q van passant els anys i les coses, veus que encara estan allà... que t’han perdonat, que t’han fet aprendre, que has gaudit i que ho segueixes fent, que a pesar de la distància, cada cop és millor, parlem, escolto... m’encanta. Poden passar dies, mesos, però llavors quan ens trobem, tot és com sempre, com abans... millor, diria... i això ho fa especial... Aquest cap de setmana a Berga ho he tornat a comprovar... I llavors, no queda res més que de tant en tan, recordar-ho per adonar-me de lo afortunat que sóc. Moltes gràcies per les primeres converses, i per les que han seguit, per ser-hi, per perdonar-me, per deixar-me entrar en el teu món i sobretot per deixar-m’hi seguir sent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)