És massa tard per ser pessimista!!

Aquesta és una afirmació optimista o pessimista? O és una visió positiva dintre un context negatiu? Després de mirar el programa “Home” del 33, que ha acabat amb aquesta frase, m’he quedat amb aquesta sensació, la d’un pessimisme real contra un optimisme anhelat... El que s’explica en aquest documental és molt gros i recomano que hi dediqueu una estona...que val la pena... Les imatges que es mostren són impactants i tristes, i les conclusions com les que diuen que les ¾ parts del recursos pesquers estan esgotats o que els glacials de Groenlàndia han perdut un 40% de la seva amplitud en ben pocs anys són només dos exemples del malalt que tenim casa nostre. I realment si analitzes el nostre dia a dia amb una mica d’atenció, t’adones del malament que hem fet i que estem fent les coses.
Acabava donant una dosis d’esperança, dient que encara som a temps de frenar-ho, de canviar-ho. Per fer-ho, però, parlava de la necessitat d’un consum responsable i d'un comerç just per evitar que encara es faci més gran la diferència entre rics i pobres on el 2% de la població mundial concentra la major part de riquesa del món, on el 20% de la població esgota el 80% dels recursos del planeta, on els països més pobres són els més rics en recursos naturals, però per desgràcia exploten els rics... i així podríem seguir molta estona.
Al final, apareixia la imatge de la muralla xinesa i del mur de la vergonya com la trista realitat de l’estupidesa humana...
En aquesta època, demanar un consum responsable i un comerç just és com una broma de mal gust... i és que realment ara sembla que s’hagi de tenir de tot, des d’ una tele plana amb TDT passant per una nespresso, un robot aspirador, un rentaplats, una assecadora, una play, una wi, un ipod, un mòbil d’última generació... I és que al final, no hi ha res més cert que la frase que diu: no és més ric qui més té sinó qui menys necessita, i el que realment necessitem, no ho sabem trobar.
Per contra aquest cap de setmana, comença una onada de referèndums sobre la independència per molts pobles catalans, cosa impensable mesos enrere. Potser aquí se li dóna més importància de la que té i allà se n’hi dóna menys de la que té, però al final... qui ho farà més o menys transcendent serà la quantitat de gent que vagi a votar... això sí, sigui el que sigui... sinó cuidem el territori no ens servirà de res cap independència... i ja seria ben trist, tot i que és massa tard per ser pessimistes.

Propòsits

Reconec que el vaig descobrir tard, gràcies a la gira amb en Feliu Ventura. Per la majoria de gent ha estat al revés, i tot i haver-l'o escoltat abans, no va ser fins llavors que el vaig acabar de descobrir. L’altre dia escoltava una entrevista que li feien i em va ressorgir un sentiment de nostàlgia. Nostàlgia de música. I també, perquè no dir-ho, nostàlgia d’un personatge que transmet calma, serenitat, sinceritat, humilitat... a tots aquells que l’escolten. Tan se val si és en un concert, entre cançó i cançó o en una entrevista... però em va semblar una bona manera de començar de nou després d’aquestes vacances.
Aquest ritme de calma és un dels propòsits avançats pel proper any... intentar frenar i sobretot, no abaratir els somnis...

Última setmana

Aquest cop estic escriguent des de la costa del Pacífic, més cap al sud, on és temporada seca i havíem d'acabar de passar els darrers dies amb sol i platja recuperant forces per la tornada...
Després de fer canopy a Monteverde, una gran experiència, vam anar cap al Rincón de la Vieja, un volcà encara actiu, on vam poder veure tota l'activitat volcànica que hi ha en aquest país. Després de veure pailas de fang, cascades, fumaroles... vam acabar en unes fonts termals, on vam conèixer un noi molt trempat de Valladolid...vam compartir una bona estona amb ell, ens vam posar una mica al dia de Costa Rica i llavors vam fer la última parada de muntanya del viatge....
Vam arribar tard, de nit, i una mica perduts, i on confiàvem allotjar-nos estava tancat... estàvem al mig del bosc, i volia començar a ploure... Llavors, preguntant en una caseta, ens van enviar a buscar la senyora Paca, "que con eso tiempo debe estar en casa", ens va dir, i així ho vam fer... va sortir una dona, ens vam enfangar i ens va deixar allotjar-nos en unes cabines que d'entrada feien bona pinta... realment no estaven malament però si fins el moment la pregunta que fèiem als llocs on anàvem dormir era si hi havia aigua calenta, aquest cop, per les circumstàncies no la vam fer... i el pitjor no és que no n'hi havia, sinó que de l'aixeta no sortia res... Així que amb la pudor que ens feia la pell dels sulfats de les termals i sense poder baixar per dir-li res a la senyora Paca, ja que estava diluviant i estèvem dalt d'un turó... vam decidir que demà seria un altre dia... i ja es veuria... El dia següent, vam anar esmorzar amb la Paca i li vam comentar l'ho de l'aigua i no hi va donar cap importància... nosaltres al final tampoc, el que volíem era un sostre i un llit... i l'esmorzar era estupendo.
Vam anar a veure el Río Celeste, un riu d'un color espectacular per la barreja de minerals...i ens vam tornar a banyar en unes aigües termals, acompanyats de tres dones molt trempades de Mar de la Plata (Argentina). Totes d'uns 55 anys on una d'elles porta viatjant més de 4 mesos sola, amb el seu cotxe i el gos... i encara li queda molt de viatge... vol atravessar Rússia....
Ens faltava per veure la cascada del riu que diuen és espectacular, però mentre erem a les termals... va començar a diluviar... molt... i el que era un riu blau cel, es va convertir en un riu marronós... ens vam quedar sense veure la cascada... :-( A més, de tornada, amb la pluja i el fang vaig anar a parar de panxa al terra, i entre riures argentins, ticos i santdalmains, ben enfangat vam acabar la caminada...
I ara sí, ja cap al Pacífic en busca de sol i platja, on ens han dit que no plourà (només arribar a la tarda, pluja!!!!). L'endemà entrem al parc Manuel Antonio, i la tarda decidim anar una mica més al sud en un poble més tranquil i més tico... de camí... diluvi!!!!!!! Molta pluja!!!! TORMENTA TROPICAL!! Entrem en un hotel, aquest cop sí... dutxa d'aigua calenta, sopar, cervesa i esperar que els darrers dos dies siguin més assoleiats...
Escoltant música a l'habitació sóna: " Quan surt el sol, txuru, txuru, quan surt el sol...." a veure si ens escolta i torna la temporda seca... sinó ens tornarem a mullar... que tampoc passa res!!!

Calor i fred

Acabem d'arribar a Santa Elena, una regio muntanyosa i de dificil exces al centre de Costa Rica, prop del Golf de Nicoya. Despres de passar una llarga nit on m'ha costat molt dormir (suposo perque tenia els ulls mes pendents a la finestra de dalt de l'habitacio, on ahir mentre feiem la migdiada, se'ns va colar un mono i ens va ben espantar...) hem fet una escapada a les cascades de Montezuma. Llavors un banyet a la platja per acomiadar-nos del poble i tot aixo a mes de 30 graus a quarts de 9 del mati. Despres d'un bon esmorzar, tipic de la zona (fruites, iogur, arros amb frijoles, ous... i amb un batut de frutia espectacular...) i
ben dutxats, hem provat el cotxe, i sorprenentment l'amortiguador ens ha deixat continuar... Parant a mig cami per dinar, a les 4 de la tarda hem arribat a Santa Elena on devem estar a uns 15 graus, o menys, i on el vent bufa fort i plou una mica... Amb nomes 100km de diferencia, quins canvis!!! Pero ja va be. Quatre dies de calor eren masses i ara toca refrescar-nos i potser mullar-nos.
L'objectiu de venir a aquesta zona es fer canopy, un esport d'aventura molt tipic del pais i que pinta molt emocionant, potser massa, ja veurem... Ens hem instal.lat a un hotelet molt xulo, de fusta i amb molt bon ambient... on per 15 dolars els dos, tenim habitacio+esmorzar+internet (amb un teclat sense accents com podeu comprovar) i cafe tot el dia. Aquesta es una zona de cultiu de cafe i formatge... i per la fred i el verd que l'envolta recorda una mica la zona dels nostres Pirineus....
En definitiva, aquesta crec que sera una bona manera d'iniciar la darrera setmana de viatge... Esperant que per alla tots estigueu dallo mes be... nosaltres seguim fent cami per la PURA VIDA COSTARRICENSE.

Pluja, platja, amortiguadors...

Acabats d'arribar a Montezuma, al sud de la península Nicoya, ens hem instal·lat en unes cabines enmig del bosc i a prop de la platja... Aquí la selva i el mar es separen per una fina línea que quasi ni es percep... Hem recorregut una mica el poble, cosa ràpida ja que és molt petit, però pel diminut que és, val molt la pena... i sinó que li diguin a la Vicky... ens ha costat molt arribar-hi... quines carreteres... si és que es poden dir així... em sembla que ens hi hem deixat l'amortiguador del 4x4... ja veurem quan hàgim de marxar com respon...
Ara venim de Sámara un petit poble molt bonic, amb platja a la costa del Pacífic... hi hem estat dos dies i hem fet escapades per la costa del voltant... Kms de platja deserta i espectacular... Increïbe... Per fi sembla que hem deixat la pluja endarrera ja que diumenge ens n'anàvem a fer una caminada pel riu Celeste, al nord del país però veient el panorama vam canviar la ruta i hem anat a parar a la costa del Pacífic. D'aquí un parell de dies tornarem a intentar d'arribar a Monteverde per fer el cannopy i cap al riu Celeste... a veure si aquest cop hi ha més sort i el temps ens acompanya...
I llavors? Doncs no ho sé... ja es veurà... ens quedaran poquets dies i depenent de si tenim ganes de platja o de muntanya anirem al Parc Nacional de Manuel Antonio a la costa o pujarem el volcà El rincón de la Vieja... tot fent camí...

Imatges 1ª Setmana

Aquí hi ha un petit resum de la primera setmana en images....

Experiències

Fins avui, que fa una setmana que estem per Costa Rica, no he tingut l'oportunitat de poder connectar-me i actualitzar una miqueta el blog.
Ha estat una setmana ben intensa, ja que hem fet tota la part caribenya del país. Vam començar pel sud: Cahuita, Manzanillo, Cocles...on vam poder gaudir d'unes platges espectaculars... menjant fruita sota palmeres, en una platja de desenes de kms deserta... Alhora, mirant per sobre els nostres caps per què de tant en tan se'ns apareixien monos, iguanes... i algun "mapache"... Increïble.
Llavors vam anar a visitar un poble indígena a la serralada de Talamanca. Per arribar-hi només és possible pel riu i caminant... i ja que portem les "xiruques"... doncs caminant!!! pluja i molt de fang... però quin espectacle de la natura... En arribar vam estar amb la gent de Yorkin, que així es diu el poble, vam veure com viuen, com treballen, com es preocupen per no perdre les arrels, entre elles la llengüa Bribrí...molt maltractada, però que estan recuperant a base d'esforç. També vam veure com fan el cacao, ens van ensenyar com pesquen i com aprenen a viure del que tenen. Com són de senzilles les coses vistes així. El poble són 30 famílies, uns 200 habitants desperdigats per unes cabanyes, on tots s'ajuden i on els nens són tots com germans. Juguen al carrer, i dic carrer per dir-ho d'una manera, i no a la play o la Wi com els d'aquí... Una gran experiència...
Després d'estar dos dies amb ells, vam tornar, aquest cop amb el bot i vam fer camí cap a Tortuguero, on no vam tenir gaire sort per la pluja i per un guia... Part positiva? Vam conèixer dos alemanyes molt maques i vam fer una bona obra per algun dels futurs visitants d'aquest parc, de la qual n'estem molt orgullosos...
I avui, hem arribat a la Fortuna, un poble sota un volcà actiu que hi ha al nord de la capital, amb l'esperança de poder veure com treu una mica de lava demà a la nit... Pel matí, caminada de 5 horetes a un altre volcà i tarda de relax en aigües termals... i un cop sortim d'aquí... doncs ja s'anirà veient...

Aeroports i San José

Ja hem arribat...després de una llarga odissea entre aeroports, ahir vam arribar a San José a les 22h, hora local. A les 5h de la matinada del dissabte per la majoria de vosaltres. Així és que ens portem 7 hores de marge... Només arribar al alberg, hem fet la nostre primera "birra imperial" i ens hem posat a dormir per recuperar una mica de la son acumulada...
Avui ja marxem de San José i ens dirigim cap al sud est del país... cap a Cahuita, al Carib. Ara estem esperant que siguin les 9h del matí per agafar el cotxe que hem llogat i començar a fer camí.
Aquí la vida comença molt aviat...a les 6h del matí el sol ja apreta... i la gent ja circula... així que haurem de intentar adaptar-nos-hi i llevar-nos a aquestes hores per aprofitar cada moment de la "pura vida"...

Fer-se gran

Ahir al matí, quan hi vaig arribar ell li agafava la mà i li somreia, li parlava a l’orella, fluixet... se la mirava d’una manera... sentint el to de veu transmetia una serenor i una tranquilitat...

...escoltant la ràdio al cotxe, a la tarda, sentia un programa on parlaven de fer-se gran... trucaven oients explicant vivències, situacions viscudes... i donaven opinions sobre quan creien que un es feia gran... alguns intentaven etiquetar entre nens, adolescents, joves, grans i vells...
De ben petit, quan veia una persona de 30 anys per amunt, la feia gran, adulta... degut a que cada cop ens acostem més als 30, a la manera de viure i a moltes altres coses, ara, aquests els veig molt joves... i no només això. Amb la feina, diàriament em trobo amb pacients de 60-65 anys que realment veig joves i els ho dic...i per contra altres de 45-50 que els veig vells i no els ho dic... De totes maneres n’aprenc moltes coses, moltes. De tots.
Molts oients coincidien a dir que madurar equivalia a fer-se gran... i jo penso... vols dir? Què vol dir fer-se gran? Què vol dir madurar?

I la pau que transmetia aquell home, va desaparèixer un cop es va despedir d’ella i va sortir per la porta. Tristesa? Angoixa? Soletat? Amb 10 minuts vaig poder veure en un home, dos de ben diferents, i molt.
Crec que ell està madurant i està adaptant-se a situacions noves... déu rondar els 75... és gran? És vell? Què importa? De cada etapa se n’aprèn alguna cosa. I se n’aprèn tan o més de les dolentes que de les bones... les etiquetes no serveixen per a res...

I a vegades, ens en sortim

El tenia pendent, a punt per començar...però amb la mateixa excusa de sempre, no m’hi posava... Altre cop, el tren ha estat l’excusa perfecte. M’assento i veig al meu voltant gent ben diversa amb destins ben diferents. Tinc la sort d’estar al costat d’una parella de Lleida. Em costa no escoltar la conversa. M’encanta l’accent.
Just al mig del tren, un personatge mal carat i sense bitllet, acaba de pujar amb un gos descuidat. Discuteix amb el revisor i s’entreveu que la cosa no acabarà bé. El revisor s’aferra en una suposada llei per fer-lo baixar, que diu: “no es poden portar animals...” i sense deixar-lo acabar, el personatge li etziba un: “animales somos todos, o sea que aquí me bajo”. Al tren... somriures. El revisor tampoc pot amagar la rialla... No l’havia deixat acabar: “no es poden portar animals sense lligar”. A qui es referia?

Llavors em decanto per girar la tapa i començar la primera pàgina del llibre que tenia pendent des de feia setmanes damunt la tauleta del llit i m’enganxa de seguit...

Un cartell que diu: “llavat a pressió”, indica que ja hem arribat. Aquest accent també m’agrada i em recorda. Els nostres llibres, que es van separar a la pàgina 23, es tornen a creuar. M’agrada que de tant en tant ens trobem i compartim unes quantes pàgines dels nostres camins, tan necessàries per continuar escrivint... han estat ben diferents els nostres, però suposo que en aquesta diferència rau el que ho fa espontani i especial... Aquest cop, les pàgines compartides que quedaran, són ben extranyes... però no menys interessants... Ànims crack que a vegades ens en sortim...

... i de tornada continuo amb el meu llibre, que tan m’ha enganxat. Només espero que un cop a casa no es torni a quedar a la tauleta...

Bon camí!

Censura al segle XXI

Com més temps passa, més m’adono que constantment la nostre societat enlloc de fer passes endavant les fa enrere. Aquest cap de setmana, a Figueres, es celebra el festival acústica on hi ha programat un concert d’en Cesk Freixas... al qual, dos partits “polítics”, volen censurar. PP i Ciutadans demanen que es cancel·li perquè consideren que aquest cantautor del Penedès, pertany a moviments independentistes radicals i violents.

Deuen pensar que les coses van així... de fet a alguns llocs els hi funciona... Tot el que no els agrada ho prohibeixen i llestos... Aquesta és la seva manera de fer política... I havent rebut la negativa de l’ajuntament de Figueres a cancel·lar el concert, ara estudien portar els fets a la fiscalia... "per si poden constituir delicte", diuen. Deu n’hi do... a vegades em pregunto si la tele encara es véu en blanc i negre...

Doncs no, aquí no tindran tanta sort, i no serà pel suport que ha rebut de qui se suposa hauria de rebre’l. Suposo que no dóna vots ni bona imatge lluitar per defensar la feina que fa un cantautor com en Cesk. Per sort, els que el seguim, sabem que no defallirà, que no el silenciaran, ans el contrari i que això encara el farà més fort...

A qualsevol que no conegui la música d’en Cesk recomano que assisteixi aquest dissabte al concert, on podrà gaudir d’unes lletres carregades d’energia i sentiment que encomanen les seves ganes de viure en llibertat. I els que la coneguin, a ser allà per donar-li tot el suport que faci falta. Cesk, ànims que com bé dius, no passaran.

Dani

Quan era petit, i em parlaven de la mort, no sabia ben bé què significava... a casa, quan sentia parlar-ne, sovint era per fer-ho del pare del perruquer d’Aiguaviva o de la germana del flequer... No em suposava cap mena de trasbals... Recordo perfectament, quan va ser la primera vegada que realment en vaig sentir una de ben propera, i era la dels meu avis paterns... Tret d’aquestes la resta les veia des de la distància...
Llavors de cop i volta, d’avui per demà: la trucada...
Han passat moltes coses des de llavors, la majoria de les quals m’hauria agradat compartir-les amb ell... Crec que m’hauria ajudat a guiar-me en moments que he estat una mica descol•locat i també crec, molt sincerament, que les coses haurien estat molt diferents a la meva vida si hagués pogut compartir estones amb ell...
Cada any, aquests dies, a finals d’agost, li fem el nostre particular homenatge... trobant-nos i compartint les mateixes anècdotes, que ens el recorden i ens el fan present... Molts cops tinc por que quan tanqui els ulls i el vulgui recordar no em vingui la seva cara a la ment, o no pugui recordar el seu riure tan encomanadís... Crec que poca gent m’ha ensenyat tantes coses en tres anys com ell... vaig aprendre a viure i a compartir, a ser amic dels meus amics, a gaudir del moment i a intentar ser feliç... Ell ho era, i molt. I ho demostrava diàriament.
Per això cada cop que el recordo intento fer-ho de la manera més entranyable que puc, intentant recordar les llargues rialles, les bones converses i els grans moments... Amb ell vaig començar a viatjar... i amb ell m’encantaria continuar-ho fent.
De tot i de tothom s’aprèn, del bo i del dolent, però d’això Dani, no crec que n’aprengui mai... Se’t troba molt a faltar.
Si et pogués explicar... hi ha tantes coses de les que fliparies... ;-)
Una abraçada nen!

L'altre Tour

Diàriament circulo per la C-65, que va de Girona a Platja d’Aro, on aquest dijous transcorrerà l’etapa del Tour entre Girona i Barcelona.

Aquest dilluns vaig observar com a la carretera hi havia la presència d’una sèrie de pintades en contra de la Mat, altres a favor de la llibertat de Catalunya, estelades....

La meva sorpresa ha estat quan el dimarts, un dia després, quan tornava de Platja d’Aro cap a Vilablareix, m’han fet aturar. S’estaven fent treballs a la calçada. Un exèrcit d’homes estaven fent treballs a la carretera...No us imagineu què és el que estaven fent? Doncs sí, estaven tapant les pintades! Dos combois de 5 o 6 persones cada un les estaven tapant.... Quina rapidesa, no?

No interessa que al món es sàpiga que aquí s’està en contra d’un projecte que destrossarà bona part del territori, no interessa que al món es sàpiga que aquí hi ha gent que va a contra corrent i no interessa que la gent pensi... Com més babaus, millor! Això és una democràcia? Callar veus perquè la gent no s’assebenti del que aquí està passant? callar veus perquè el món no s'assebenti del que aquí pensem?

M’agradaria que l’eficàcia de les administracions sempre fos tan ràpida com quan les càmeres del Tour han de passar revista a una simple carretera comarcal... Visca la demorcràcia i la llibertat d'expressió.

Tòquio Blues

M’agrada llegir, però a vegades em fa falta trobar el temps i la sort d’encertar el llibre per poder gaudir de la lectura. Feia temps que no llegia, i ara que he tingut temps i la sort hi ha acompanyat... ho he aprofitat. Fa 10 minuts que he llegit l’última paràgraf de “Tòquio Blues” i m’ha encantat... m’ha enganxat.
No serà un llibre més, el qual oblidaré i d’aquí uns mesos ja no me’n recordaré... serà un d’aquells llibres que quedarà, com en el seu moment van quedar “vés on et porti el cor”, “Verónika decideix morir”, “victor jara, rebentant els silencis” o “els dimarts amb morrie”...
Tot s aquests llibres m’han marcat i ara ja n’hi puc afegir un altre a la llista... Tòquio Blues. M’ha entrat, m’ha enganxat i m’ha remogut... Moltes gràcies Jordi!

Poparb'09

"De festival en festival, nos vamos cruzando, qué tal si cambiamos de escenario...."

Aquesta frase, d’una de les cançons de The New Raemon, podria perfectament definir el que ha estat aquest cap de setmana per Arbúcies, en el Poparb...
D’entrada, dir que era el meu primer festival, amb totes les de la llei, que assistia. Així que un cop instal•lats en un càmping a les afores d’Arbúcies, en ple parc natural del Montseny, vam baixar cap a la vila per començar a situar-nos... Val a dir que el divendres, per a mi, va ser un xic decepcionant, musicalment parlant... encara que em va agradar la manera com estava muntat un festival com aquest en un poblet així.
Prenent una cervesa al bar del poble, anàvem veient desfilar tot una sèrie de músics (alguns que tocarien i altres que només venien a veure el que s’hi coïa), periodistes... Programes de ràdio en ple carrer, com el cabaret elèctric, de la Txell Bonet... una barreja ben curiosa. La majoria d’ells van gaudir del festival de la mateixa manera que ho vam fer nosaltres, sense marcar cap mena de barrera entre els que en saben i el que ens agrada escoltar-los. Podies trobar-te en Mazoni dinant en el casino del poble, els manel escoltant la Nueva Vulcano, en Sanjosex a primera fila del concert de The New Raemon, l’Albert Pla, els Mishima... Tot era molt familiar... i rematat amb una situació perfecta dels escenaris en diferents parts del poble: vora del riu, a la piscina municipal, a Can Cassó i el que em va agradar més, al pati de Can Torres... on vàrem gaudir dels “The New Raemon”.
La nit del dissabte va ser apoteòsica, amb un gran concert dels Manel, que era el primer cop que els escoltava fora d’una sala, i que em van entusiasmar encara més.... seguits per un sorprenent Miqui Puig, tot i les corones, i continuat per uns gironins, que van aconseguir que tothom xalés amb la seva energia... Per tancar la nit, un concert dels Mazoni... impressionant!!
Un cap de setmana em bona nota, on vam poder corroborar que la música que es fa al nostre país, està a un alt nivell, a pesar de la seva joventut, i que a diferència d’altres èpoques, els que la fan són com una gran família, on tots s’ajuden i s’escolten, des de la humilitat. Un plaer.